Graus Rovira, Ramon
Sant Llorenç de Morunys (Solsonès), 14 de desembre de 1968

Ramon Graus Rovira és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (2000) i doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC, 2012). Des del 1999 ha estat professor d’història de l’arquitectura i la construcció a la UPC. Així mateix, ha estat membre del Grup de Recerca d’Història de l’Arquitectura a Catalunya i el Context Internacional (GRHACCI) i del grup LoG - Xarxes Transnacionals de l’Art i l’Arquitectura Moderns: Local-Global. Prèviament, s’havia titulat com a arquitecte tècnic en execució d’obres (1990) i havia estat professor de formació professional en la branca de fusta (1987-1990), tècnic del Servei de Rehabilitació del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona (1991-2001) i soci del despatx Casanovas, Graus, Pérez Arquitectes (2002-2006).
  La seva tesi doctoral, Modernització tècnica i arquitectura a Catalunya, 1903-1929, dirigida pels doctors Pere Hereu i Jaume Rosell, obtingué el dotzè Premi IEC de Teoria i Crítica d’Arquitectura Lluís Domènech i Montaner (2014) i el Premi Extraordinari de Doctorat de la Universitat Politècnica de Catalunya el 2014.

La seva recerca s’ha centrat en l’estudi històric de les interdependències entre tècnica i arquitectura durant els segles xix i xx. Entre la producció científica —part d’aquesta escrita en col·laboració amb els professors Jaume Rosell i Helena Martín-Nieva, entre d’altres—, cal destacar algunes monografies sobre edificis de Barcelona, com ara L’Escola Industrial de Barcelona (1904-2004). Cent anys d’ensenyament tècnic i d’arquitectura (Barcelona, Diputació de Barcelona i Ajuntament de Barcelona, 2008), La seu de la Diputació de Barcelona a la Casa Serra. Història, ciutat i arquitectura (Barcelona, Diputació de Barcelona, 2012), L’arquitectura del mercat del Born (Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2017) i El recinte de l’Escola Industrial de Barcelona. Arquitectura per a la indústria, la universitat i els serveis (1870-2020) (Barcelona, Diputació de Barcelona, 2021). Destaquen, a més, els estudis d’història institucional, com ara «L’Escola d’Arquitectura a la Universitat de Barcelona (alguns aspectes de context)», a La Universitat de Barcelona. Història dels ensenyaments (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2010); «Escursionismo e architettura in Catalogna, cento anni fa» (Il Progetto Sostenibile, Monfalcone, 2010); «Els arquitectes professors, dins i fora de l’Escola d’Arquitectura (1900-1960)» (Plecs d’Història Local, Barcelona, 2014), i «Del culte als monuments al descobriment de l’arquitectura vernacla: la Secció d’Arquitectura del Centre Excursionista de Catalunya (1904-1929)», a Les avantguardes entre segles (xix-xx). Nous problemes, nous materials, noves solucions (Barcelona, Patrimoni 2.0 Consultors, 2015). També s’ha interessat pels assaigs metodològics sobre patrimoni arquitectònic, com ara Le Maroc présaharien. Habitat et patrimoine (Barcelona, UNESCO i Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 1998) i Rehabimed Method. Traditional Mediterranean Architecture (Barcelona, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 2008). Finalment, destaquen sobretot els estudis que s’interroguen sobre el paper nuclear de la tècnica en l’arquitectura catalana contemporània, com ara «L’Eixample Cerdà i la “construcció catalana”», a L’Eixample. Gènesi i construcció (Barcelona, Lunwerg, 2009); «Fèlix Cardellach, en la reinvención del ingeniero», a Félix Cardellach. Filosofía de las estructuras, Barcelona, 1910 = Philosophie des structures, Paris, 1914 (Bilbao, Saiatek, 2010); «El paper de Joan Torras Guardiola en l’arquitectura catalana del seu temps», a La Barcelona de ferro. A propòsit de Joan Torras Guardiola (Barcelona, Museu d’Història de Barcelona, 2011); «The beauty of a beam: the continuity of Joan Torras’s beam of equal strength in the work of his disciples —Guastavino, Gaudí and Jujol» (International Journal of Architectural Heritage, Nova York, 2015); «Michel de Bergue, Josep Maria Cornet i Mas, Joan Torras Guardiola: tres pioneros de las estructuras metálicas en Cataluña», a De Re Metallica. Ingeniería, hierro y arquitectura (Madrid, Fundación Juanelo Turriano, 2016); «Arquitectures noucentistes a les estacions del Tren de Sarrià (1912-1931)» (Locus Amoenus, Bellaterra, 2016); «El hormigón armado en Cataluña (1898-1929): cuatro empresas y su relación con la arquitectura» (Informes de la Construcción, Madrid, 2017); «El gros de l’obra a les cases de Barcelona: Parets, sostres i cobertes abans i a partir de la industrialització», a Les arts aplicades a Barcelona (Barcelona, Àmbit i Ajuntament de Barcelona, 2018); «La delegación en Barcelona de Maillart et Cie., 1913-1925: Hormigón armado y renovación de la arquitectura industrial», a Destino Barcelona, 1911-1991: Arquitectos, viajes e intercambios (Barcelona, Fundación Arquia, 2018), i «“La renovació en l’arquitectura”: Puig i Cadafalch entre 1901 i 1931», a Josep Puig i Cadafalch, arquitecte de Catalunya (1867-1956) (Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2021).
  Així mateix, ha estat comissari de les exposicions itinerants «La cubierta plana, un paseo por su historia» (Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona, 2005) i «Guastavino, Rubió i Baldrich, arquitectes de l’Escola Industrial» (Diputació de Barcelona, Barcelona, 2022). A més, amb Manuel Guàrdia i José Luis Oyón, va ser comissari de l’exposició monogràfica «Born: memòries d’un mercat» (Ajuntament de Barcelona, El Born Centre de Cultura i Memòria, Barcelona, 2017).