Davillier, Jean-Charles (baró)
Rouen (França), 27 de maig de 1823 - París (França), 1 de març de 1883

Jean-Charles Davillier és una figura cabdal per a la història de la ceràmica espanyola, francesa i italiana. Tanmateix, destaca com a historiador de les arts decoratives espanyoles i franceses, per ser un dels col·leccionistes d’arts decoratives més importants de França, i com filantrop. Va llegar les seves col·leccions de bronzes, marbres, vidres, esmalts, orfebreria, joies, teixits, cuirs, ferros i, sobretot, de ceràmica al Museu de Sèvres, al Museu del Louvre i els seus llibres, a la Biblioteca Nacional de París. Format al negoci familiar de filatures, va tenir l’oportunitat de viatjar per tot Europa i va descobrir Espanya, un país que li va atraure per la riquesa del seu art, per la singularitat dels seus monuments i per la varietat dels costums. Aquest país li va agradar tant que el va visitar entre vint i trenta vegades.
  Davillier és una figura respectada per la seva gran motivació i curiositat per les antiguitats, així com per l’agut sentit de l’observació, gràcies al qual va desenvolupar uns coneixements historiogràfics erudits i profunds que el converteixen en un expert i en un dels millors hispanistes del seu temps. Tot i que Davillier es considerava a si mateix com un afeccionat, el seu comportament era el contrari, el d’un professional: detestava la improvisació i els treballs de divulgació i, per tant, abans de treure a la llum alguna publicació, es documentava àmpliament consultant arxius, biblioteques i publicacions dels estudiosos que l’havien precedit en els seus estudis. Al palau del carrer Pigalle, on va exposar la seva col·lecció, organitzava les tertúlies dels dilluns, a les quals únicament els escollits participaven: col·leccionistes, artistes, directors i conservadors de museus; així com compositors, com ara Johann Strauss, el qual li va dedicar una polca titulada Les beautés céramiques. Daviller sempre estava disposat a viatjar a qualsevol país, a qualsevol lloc, en qualsevol moment i de qualsevol manera. Per ell no existien els obstacles quan es tractava d’anar a buscar un objecte rar, singular i estrany del qual algú l’hagués parlat. Gràcies a la seva tenacitat, va aconseguir de primera mà i sense intermediaris, obres importants que va exposar al seu gabinet-galeria, un espai descrit pel seu biògraf i amic, l’antiquari Paul Eudel (1837-1911), com «[…] la sagristia de la gran nau de les meravelles […]», a la qual els profans no tenien accés.

El seu interès per la ceràmica espanyola, italiana i francesa, matèries a les quals va dedicar innumerables hores d’estudi, el van portar a escriure un primer tractat important, Histoire des faïences hispano-moresques à reflets métalliques (1861), en el qual estableix d’una manera determinant la procedència de les obres de Paterna, Manises, Barcelona i Muel, que fins a aquell moment, es pensava que eren italianes. Va ser el primer ceramòleg que va utilitzar el terme ceràmica hispanomoresca en comptes d’hispanoàrab. Una faceta interessant d’aquest llibre és el recull de tots els textos que parlen de pisa daurada, tant dels primers fragments trobats a la ciutat assíria de Khorsabad (segle viii), com els inventaris dels segles xiv i xv que fan referència als pots de Damasc i també, els documents que mencionen la pisa de reflex daurat de Màlaga datada el 1350, les cròniques de Lucio Marineo del 1517, els catàlegs escrits pels directors de museus en el segle xix i els llibres dels viatgers estrangers per l’Estat espanyol. Aquesta publicació el va convertir en el gran expert de la ceràmica espanyola de reflexos daurats de la seva època, tot i que avui dia alguns errors que repeteix sobre aquest tema han estat esmenats pels historiadors contemporanis. A l’article del 1865, Niculoso Francisco. Peintre céramiste italien établi à Séville (1503-1508), l’autor aporta informació imprescindible sobre les influències italianes i espanyoles a la pisa d’aquest artista a Sevilla.
  A més a més dels llibres Histoires des faïences et porcelaines de Moustiers, Marseille et autres fabriques meridionales (1863) i Les porcelaines de Sèvres de Mme. Du Barry (1870), dedicats a la ceràmica francesa, el 1874 va publicar L’Espagne, il·lustrat amb tres-cents nou gravats realitzats per Gustave Doré. Hi retrata els costums i els personatges més pintorescs del país i dedica un capítol exclusivament als objectes espanyols, els quals eren molt poc coneguts fora del país, les joies, l’orfebreria, el mobiliari, la ceràmica, les armes, els teixits i l’escultura, entre d’altres. Aquest mateix any va aparèixer Mémoire de Velázquez sur quarante et un tableaux envoyés par Philippe IV à l’Escurial. És molt interessant la publicació del 1875, Fortuny. Sa vie, son oeuvre, sa correspondance. Fortuny és un dels seus amics més propers, amb qui comparteix la passió per l’art islàmic i la pisa daurada que el pintor també col·lecciona. Davillier va ser l’encarregat d’organitzar i dirigir la subhasta de la seva col·lecció, la qual va tenir lloc un any després de la seva mort, a la sala Drouot de París (1875). Entre altres publicacions sobre tapisseries franceses (1877), cordovans (1878), orfebreria espanyola (1879) i arts decoratives espanyoles medievals i renaixentistes (1879), destaca Les origines de la porcelaine en Europe. Les fabriques italiennes du xve et xviie siècle, avec une étude spéciale sur les porcelaines des Médicis d’après des documents inédits (1882), una interessant monografia sobre la primera porcellana europea, la qual combina formes d’estil renaixentistes amb ornaments que recorden els de la porcellana xinesa de la dinastia Ming. Com a gran expert en arts decoratives, mobiliari i ceràmica, és membre de l’Associació d’Antiquaris de França.

Bibliografia sobre Jean-Charles Davillier: Élodie Baillot, «Davillier, Jean-Charles (baron)», a Diccionaire critique des historiens de l’art (Institut National d’Histoire de l’Art, 2014); Marie Belan, «Portrait d’un grand collectiuneur du xixe siècle: le baron Jean-Charles Davillier» (Revue de la Société des Amis du Musée National de Céramique, Sèvres, núm. 11, 2002, p. 52-58); Louis Courajoud, Donation du baron Charles Davillier. Catalogues des objets exposés au Musée du Louvre (París, Direction des Musées Nationaux, 1885, p. 1-11); Jean-Charles Davillier, Histoires des faïences hispano-moresques à reflets métalliques (París, Librairie Archéologique de Victor Didron, 1861); L’Espagne. Avec 309 gravures de Gustave Doré (París, Librairie Hachette et Compagnie, 1875), i María Jesús Sanz, «El barón Davillier viajero y coleccionista» (Laboratorio de Arte, Sevilla, núm. 13, 2000, p. 223-240).