Des del 1950, com a director de la Pinacoteca Nacional de Nàpols, es va ocupar de la creació del Museu Nacional de Capodimonte, obert al públic l’any 1957. Als anys cinquanta va organitzar unes exposicions que van ser crucials per al coneixement del patrimoni artístic de la Itàlia meridional: Sculture lignee in Campania (Nàpols, 1951), Mostra del ritratto storico napoletano (Nàpols, 1954), Opere d’arte nel Salernitano dal xii al xviii secolo (Salern, 1955). També va publicar monografies sobre el pintor barroc napolità Francesco Solimena (1959) i sobre Pedro Rubiales i la pintura napolitana del segle xvi (1959).
En aquesta mateixa dècada va col·laborar amb Roberto Longhi a la revista Paragone-Arte, fundada pel mateix Longhi l’any 1950, en la qual va publicar diferents contribucions sobre temàtiques molt diverses que demostren l’amplitud de la seva competència com a coneixedor (d’Andrea Delitio, Pedro de Campaña, Duccio di Buoninsegna i Tiziano, entre d’altres). Entre aquests articles, destaca la ressenya de l’exposició de Bordeus «Les primitifs méditerranéans» (1952), curada per Gilberte Martin-Méry i Lionello Venturi, i a la qual havia participat també Josep Gudiol Ricart. Aquest text mostra l’interès per la difusió de l’art flamenc al sud d’Europa i la seva recepció al Regne de Nàpols. Bologna ja havia demostrat aquest interès amb l’estudi sobre el Maestre de San Giovanni da Capestrano (1950).
Des del 1958 va ser professor d’art medieval i modern a les acadèmies de belles arts de Roma i Nàpols, a la Universitat Federico II de Nàpols, a la Universitat Tor Vergata de Roma i a la Universitat Suor Orsola Benincasa de Nàpols. La seva llarga trajectòria docent li va permetre de reflexionar sobre aspectes metodològics de la història de l’art. L’assaig d’obertura «I metodi di studio dell’arte italiana e il problema metodologico oggi», a Storia dell’arte italiana Einaudi (1979) presenta una lectura no antològica de cinc segles de literatura artística, a manera d’una reflexió oberta sobre el rol de l’artista, de l’obra d’art i del públic com a parts d’un sistema comunicatiu que es repeteix en el temps i que, alhora, és seny —document— del passar de les èpoques.
De fet, destaca als seus estudis la tendència a comprendre i analitzar el fenomen artístic dins d’un ampli context europeu d’influències mútues, en què «les fisonomies culturals de les unitats locals són resultat d’un complex procés de comparacions i integracions recíproques entre diverses instàncies i solucions», tal com va pronunciar a l’obertura del seu discurs per al conferiment del doctorat honoris causa per la Universitat de Barcelona, l’any 1990. Van ser el tema d’aquest discurs d’investidura (Momenti degli studi sulla circolazione mediterranea della cultura artistica agli inizi dell’età moderna) les connexions entres les escoles artístiques del Mediterrani occidental —en particular entre el Regne de Nàpols i Catalunya— a partir del segle xiv. Són aquelles influències recíproques en les quals Bologna va centrar un dels estudis més fascinants, dedicat a les rutes mediterrànies de la pintura del segle xv (Napoli e le rotte mediterranee della pittura. Da Alfonso il Magnanimo a Ferdinando il Cattolico, 1978), en què es mou amb agilitat de Sicília a Flandes, Provença, Catalunya i, clarament, Nàpols. Aquest estudi «a fronteres obertes» és iniciador de tot un filó de treballs realitzats a partir de la dècada de 1980 per investigadors més joves i en els quals es posa l’accent en la difusió dels llenguatges artístics entre les costes del Mediterrani i en els viatges d’artistes i comitents entre Flandes, la Corona d’Aragó i els estats italians al llarg del segle xv. En aquest univers de transferències, els agents catalans desenvolupen un paper clau, segons Bologna, ja des del segle xiv per la seva notable mobilitat, que li permet de ser sovint l’enllaç entre les diverses ribes del Mediterrani i el nord d’Europa.
Si es té en compte la seva ductilitat, és possible traçar una evolució dels interessos de Bologna al llarg dels anys. De fet, en la dècada de 1960 s’interessa per la pintura dels «orígens» (La pittura italiana delle origini, 1962) de Giotto fins al segle xv, culminada amb l’estudi I pittori alla corte angioina di Napoli, 1266-1414, e un riesame dell’arte nell’età fridericiana (1969). Successivament, es dedica a la pintura mediterrània, amb l’estudi ja citat publicat l’any 1978. Al final de la dècada de 1970, en canvi, creix la seva atenció per a la pintura i la cultura artística napolitana del segle xviii, tal com es pot veure en la monografia sobre Gaspare Traversi nell’Illuminismo europeo (1980). Un filó d’estudis constant va ser aquell dedicat a les obres de Caravaggio i a la difusió de la seva maniera a Europa, un fenomen que es prestava molt bé al seu mètode global de lectura de l’obra d’art.
En tots aquests treballs és essencial per Bologna posar l’obra d’art al mig d’un context de producció europeu, en una anàlisi que no perd mai de vista la dimensió local de la qual és filla. De fet, a partir de la dècada de 1980 és particularment innovadora la tasca desenvolupada en els estudis de l’art local, dedicada a la valorització de les obres mestres de la seva regió d’origen (l’Abruzzo), amb la seva intensa participació al gran catàleg sistemàtic Documenti dell’Abruzzo teramano, obra de set volums en setze toms, en la qual s’entenen per «documenti» les mateixes obres d’art, segons la visió de Bologna del procés artístic. És un llegat als seus plantejaments metodològics el títol de la revista que va fundar el 2003, Confronto. Studi e Ricerche di Storia dell’arte Europea (edicions Artstudio Paparo).
Pel que fa als estudis rellevants per a la història de l’art català, destaca Napoli e le rotte mediterranee della pittura da Alfonso il Magnanimo a Ferdinando il Cattolico (1978); «Momenti degli studi sulla circolazione mediterranea della cultura artistica agli inizi dell’età moderna», a Solemne investidura de doctor honoris causa al profesor Ferdinando Bologna (Barcelona, Universitat de Barcelona, 1990), i la col·laboració a l’exposició fotogràfica Venti catalani. Impronte iberiche nella cultura artistica del salernitano nel xv secolo, editat per R. Carafa (Salern, Menabò, 2002). |
