La seva producció escrita es va centrar en dos aspectes: d’una banda, la història local, sobretot relacionada amb el districte de Sant Martí de Provençals i amb Esplugues de Llobregat, d’on ja hem vist que va ser arxiver i va publicar nombrosos apunts d’història a la publicació local El Pont d’Esplugues. D’altra banda i com a eix principal de la seva recerca i publicacions principals, l’arquitectura i l’urbanisme de la Barcelona setcentista.
Entre la seva producció bibliogràfica, hi va haver diversos encàrrecs institucionals, dels quals va publicar en vida El Parc de la Ciutadella. Una visió històrica, l’any 1984 (en col·laboració amb Ramon Grau i Marina López) i El palau Marc. Els March de Reus i el seu palau a la Rambla de Barcelona, l’any 1987 (en col·laboració amb Joan Fuguet), mentre que La Rambla de Barcelona. Estudi d’història urbana va restar inacabat i es va publicar pòstumament l’any 2003. De la seva extensa tesi, es va publicar l’any 1991 (pocs mesos després de la seva mort) el volum Mestres d’obres i fusters. La construcció a la Barcelona del segle xviii (Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona), que constitueix una obra magna que aplega una extensa nòmina de professionals de la construcció de la Barcelona setcentista i que dins el conjunt de la tesi n’era un dels apèndix. En aquest volum, la minuciositat en les notes biogràfiques d’aquests professionals —per a alguns dels quals crea la denominació de «l’elit dels mestres de cases», que serà un concepte que farà fortuna posteriorment—, sense deixar de banda professionals més humils, posa de manifest la seva voluntat de reivindicar també l’estudi dels estrats populars de la menestralia barcelonina.
No va ser fins al 2001 que es va publicar La menestralia de Barcelona al segle xviii. Els gremis de la construcció (Arxiu Històric de la Ciutat / Proa), que constituïa el cos principal de text de la tesi, no tan centrat en aquest cas en les biografíes particulars dels artífex, sinó en l’organització corporativa dels gremis i en el funcionament d’institucions i del sistema que regulava l’activitat constructiva a la ciutat. Segons Ramon Grau, autor del seu perfil biogràfic més complet consultable en línia: «Aquests retards en la publicació de la principal obra de recerca de Manuel Arranz n’han diferit també la influència plena. Si bé és cert que el cicle d’assimilació de les aportacions en historiografia sol ser llarg, en aquest cas el retard ha estat dramàtic, perquè ha privat l’autor dels beneficis que n’hauria pogut obtenir, no sols en termes de reconeixement personal, sinó també —i sobretot— de nous estímuls i oportunitats per continuar contribuint al progrés historiogràfic».
Així i tot, encara l’any 2016, a cura de Ramon Grau i editada en línia per la plataforma web Barchinona.cat, va aparèixer L’arquitectura religiosa a Barcelona en el segle xviii. Característiques generals i actuacions significatives, que constitueix una obra inacabada sobre arquitectura religiosa barcelonina del set-cents, centrant-se sobretot en el Calaix de sastre del Baró de Maldà com a font principal. Del món de la construcció barcelonina setcentista, també va realitzar algunes publicacions resultants de congressos, com ara «El sector de la construcción en una ciudad manufacturera (Barcelona, siglo xviii)», dins Antonio Bonet Correa (coord.), Urbanismo e historia urbana en el mundo hispano. Segundo Simposio, 1982 (Madrid, Editorial de la Universidad Complutense de Madrid, 1985) o bé «De la casa artesana a la casa capitalista: l’habitatge a la Barcelona del segle xviii», a Isabel Moll Blanes (cur.), La vida quotidiana dins la perspectiva històrica (Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 1985). També va publicar articles en revistes, com ara Artilugi o Aplec de treballs de Montblanc, sobre arquitectes del segle xviii relacionats amb la Conca de Barberà, com l’enginyer Josep Prat Delorta.
Finalment, també va realitzar col·laboracions amb diaris, com ara El País o Diari de Barcelona, en el qual va publicar un article sobre «El cementiri de Poble Nou», reeditat pòstumament al volum iv d’Els barris de Barcelona (obra dirigida per Ramon Alberch i editada per Enciclopèdia Catalana) l’any 2000.
El seu gran domini de les fonts arxivístiques i dels principals arxius de la ciutat, reflectit en les seves obres, va convertir aquestes en una inesgotable font d’informació per a tots aquells historiadors de l’art que posteriorment es van interessar per l’arquitectura del set-cents. Els seus treballs són encara avui una eina ineludible per a qualsevol estudi que vulgui tractar no només l’arquitectura, l’urbanisme o els oficis de la construcció —des de qüestions més tècniques, biogràfiques, culturals i d’història de les mentalitats— a la Barcelona setcentista, sinó a la Catalunya del segle xviii en general. |
