Després de la seva primera incursió en el camp de la crítica, a la Gaseta de les Arts, Gasch va enfilar un seguit de col·laboracions en publicacions, tant de Catalunya com de la resta de l’Estat i l’estranger, com ara La Nova Revista —amb aportacions sobre cinema i aspectes més teòrics de l’art—, La Publicitat, La Veu de Catalunya, D’Ací i d’Allà o Mirador. Va tenir un paper clau en les revistes d’avantguarda, com ara L’Amic de les Arts (Sitges), Hèlix (Vilafranca del Penedès), Anti (Caldes de Montbui), o en el número sobre surrealisme del Butlletí de l’Agrupament Escolar. En la seva formació, va ser especialment significativa la revista L’Esprit Nouveau i les teories maquinistes i prefuncionalistes que s’hi poden llegir. El seu profund sentiment crític passava per reivindicar un pas més enllà de les solucions impressionistes en què estava immersa la pintura més oficial. Noms com Miró, Picasso, Dalí, Juan Gris, Max Ernst, André Lhote, Marc Chagall, Ozenfant, Olga Sacharoff, Gino Severini i Le Corbusier van ser difosos entre els lectors catalans, gràcies als seus escrits des del 1925 fins al 1927. Fora de Catalunya, va signar a La Gaceta Literaria (Madrid), Cahiers de Belgique (Brussel·les); Gallo (Granada), Verso y Prosa (Múrcia), Papel de Aleluyas y Mediodía (Sevilla); 1928 (l’Havana), Circunvalación y 30-30 (Mèxic), Meridiano (Huelva) i Democracia (Rosario, Argentina), entre d’altres.
Gasch també es va implicar activament en les tertúlies d’avantguarda. Era amic de J. V. Foix, Rafael Barradas, Lluís Montanyà, Joan Prats, Josep Lluís Sert, Federico García Lorca, Ernesto Giménez Caballero, Jean Arp, Carles Sindreu, Alexander Calder, Guillem Díaz-Plaja, Eduardo Westerdhal, Salvador Dalí i Joan Miró, i va arribar a tenir un paper fonamental, per exemple, en la Penya del Colón, a l’entorn de L’Amic de les Arts o a l’Ateneillo de l’Hospitalet de Llobregat. Una de les fites d’aqueslls moments va ser la conferència d’«Els 7 davant El Centaure», celebrada Sitges el 13 de maig de 1928, en què Gasch parlava sobre el «veritable sentit de l’avantguardisme». També hi van intervenir J. V. Foix, Josep Carbonell, Sebastià Sánchez-Juan i Magí A. Cassanyes. Va ser especialment rellevant la seva participació en un dels actes de ruptura cultural més destacats del país, el famós Manifest groc o Manifest anti-artístic català, distribuït el març del 1928 i signat conjuntament amb Lluís Montanyà i Salvador Dalí, a qui havia conegut arran d’un article dedicat a aquest pintor, l’1 de novembre de 1926, en el número 60 de Gaseta de les Arts, i on havia plantejat un cert paral·lelisme entre la seva pintura i la música de jazz. El Manifest groc recull l’admiració i exaltació que professen pel maquinisme nascut al voltant del cinema, la fotografia o el gramòfon, i per les màquines dels nous temps, com l’automòbil i l’avió. Enfront de la pintura, que, segons ells, estava cridada a desaparèixer —per la seva incapacitat de satisfer les necessitats espirituals de l’època—, propugnaven el cinema, l’arquitectura, l’enginyeria, la indústria, la impremta o la fotografia. Davant els temps del passat i la pintura, l’antiart; enfront de la peça única, els objectes de la vida moderna, seriats i estandarditzats, el jazz i el cinema, i de manera especial, el cinema còmic com a lluita contra la tradició artística. Aquestes reivindicacions van tenir el correlat en la denúncia del classicisme grec que representava la Fundació Bernat Metge, l’Orfeó Català, el dramaturg Àngel Guimerà, la ballarina Àurea de Sarrà, l’art decoratiu i la tradició pictòrica encapçalada per Ramon Martí i Alsina, Joaquim Vayreda i Francesc d’A. Galí, entre d’altres.
A La Veu de Catalunya, on havia entrat guiat per Rafael Benet el 1926, Gasch va començar paulatinament a pujar el to de la crítica contra els postulats noucentistes. L’octubre del 1929, en el número 6 d’Hèlix, va escriure un article molt àcid contra Benet. La ruptura entre els dos va quedar reblada en el primer dels números dels Fulls Grocs editats amb Montanyà i Guillem Díaz-Plaja, el 15 de desembre de 1929, amb insults a la pintura de Rafael Benet. Joan Cortés va substituir Gasch a les pàgines de La Veu de Catalunya, després de la seva darrera col·laboració, la tardor del 1929. D’altra banda, a finals del 1931 va arribar la ruptura entre el crític i Salvador Dalí, quan el pintor va criticar, en el número 31 de L’Amic de les Arts, els postulats antisurrealistes que, mesos abans, havien defensat tots dos.
En paraules de Joan M. Minguet, Gasch va abandonar la crítica d’art com a professió, que no com a vocació. La seva estima pels fenòmens culturals d’avançada el va portar a implicar-se en moltes iniciatives. La col·laboració amb el GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnic Catalans per al Progrés d’Arquitectura Contemporània) s’entén com un punt i seguit més al seu interès per l’arquitectura racionalista i Le Corbusier. Amb Joan Prats, Josep Lluís Sert, Joaquim Gomis, J. V. Foix, Lluís Montanyà, Carles Sindreu i Magí Albert Cassanyes, va participar en la fundació de l’associació avantguardista ADLAN (Amics De L’Art Nou), pionera a l’hora de donar a conèixer el surrealisme a Catalunya, defensar l’art primitiu, els objectes populars o el flamenc, impulsar una associació com els Amics del Circ i promoure activitats multidisciplinàries, exposicions d’art, concerts, audicions discogràfiques, sessions de cinema, edicions o lectures poètiques. El mateix Gasch es va encarregar d’evocar la importància d’ADLAN en una conferència pronunciada al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya el 1970, que es pot llegir en els Cuadernos de Arquitectura del mateix any.
A partir del 1930 es va dedicar exclusivament al periodisme. Aquest mateix any va signar, a ulls de Joan M. Minguet, un dels seus millors textos sobre cinema en el llibre de Guillem Díaz-Plaja, Una cultura del cinema. Amb vehemència i conservant sempre un to didàctic que el fa proper al lector, es va iniciar al setmanari Mirador, amb l’atenció posada en la dansa, el music-hall i el cinema; també en el circ, entre el 1931 i el 1932. Gasch va recollir molts dels textos escrits aquells anys en el llibre Barcelona de nit. (El món de l’espectacle) el 1957. A L’Opinió (1931-1934) i La Publicitat (1935-1936), hi va desplegar igualment la nova activitat, i hi parlava de cinema —com després va fer a Destino, a partir del 1946—, circ, music-hall, jazz, boxa i dansa, arts a les quals atorgava, per fi, la possibilitat d’entrar en el camp de la cultura i gaudir d’un reconeixement paral·lel a l’èxit que aquestes mateixes formes de diversió ocupaven entre la naixent cultura de masses. Entre el 1934 i el 1935, va participar en la revista Art, dirigida per Joan Merli. Són especialment destacables, dins d’aquesta dècada, l’article «L’art d’avantguarda a Barcelona», en el número especial de D’Ací i d’Allà l’hivern del 1934, i la monografia, aquest mateix any, sobre l’escultor Àngel Ferrant, editada per la revista Gaceta de Arte de Tenerife.
Republicà i catalanista convençut, va col·laborar a Meridià i Catalans, i el 1937 va publicar, per encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, l’opuscle La pintura catalana contemporània, una lectura de la situació artística del moment vista sota la lectura de les teories psicoanalítiques de Carl Jung que va recuperar en presentar la Col·lecció Isern Dalmau (1948) i L’expansió de l’art català al món (1953). Coincidint amb el seu darrer article a Meridià del 14 de gener de 1939, Gasch va passar la frontera, es va exiliar a París, i a la tornada va estar a la presó un parell de mesos. París, 1940 (1956) recull els records d’aquesta època. El 1946, al capdavant de la sala Vinçon de Barcelona, va començar a escriure al setmanari Destino, signant articles sobre cinema (a la secció «El sábado en la butaca»), circ, dansa, ballet, music-hall i art (a «Formas y colores» i «El taller de los artistas»), i va mirar enrere a la columna «A la luz del recuerdo». Els articles es van succeir fins a mitjan dècada de 1970 —a voltes amb el pseudònim Mylos— mentre firmava nombrosos estudis en plataformes com Cobalto, Dau al Set o el prefaci del catàleg del Primer Saló d’Octubre (1948). Aquest mateix any va publicar el llibre sobre la Col·lecció Isern Dalmau, en el qual confirmava l’interès per la projecció internacional d’alguns dels artistes representats a la col·lecció. L’estudi inclou una radiografia sobre el col·leccionisme català fins a arribar a la figura d’Isern Dalmau i ressegueix la fortuna d’alguns dels seus artistes dins el context estranger del col·leccionisme. Una documentada biografia completa l’anàlisi que fa d’ells sota la perspectiva de Jung. El 1949 va participar en la primera Semana Internacional de Arte Contemporáneo de la Escuela de Altamira, a Santillana del Mar, al costat de grans figures de la crítica més renovadora. El seu paper va ser clau en la consolidació del Club 49 i en el reconeixement de molts artistes catalans, que per una raó o una altra encara no havien merescut l’atenció que caldria esperar de la crítica, com Miquel Villà, Francesc Domingo, Josep de Togores, Àngel Ferrant, l’uruguaià Rafael Barradas, Joan Sandalinas, Antoni Costa, Joan Junyer, Joan Rebull, Maruja Mallo, Ramon Gaya i Emili Bosch-Roger.
El 1952, i fins a la dècada del 1960, va començar a col·laborar a Radio Nacional de España, i alguns dels programes es van adaptar a la televisió. A banda dels llibres El expresionismo (1955) i La pintura abstracta (1957), en què Gasch va tornar a desplegar l’interès pel context internacional, cal citar les monografies de José Llorens Artigas (1951), Jaime Mercadé (1952), Antonio Sirera (1960), Pura Vilella (1962), Joan Miró (1963), Curós (1965), Aguilar Moré (1971) i Tàpies (1971). A L’expansió de l’art català al món (1953), després de valorar la gran ressonància de l’art romànic i el barroc català, va posar el focus d’atenció en els artistes que triomfen fora de Catalunya, des de Marià Fortuny fins a Antoni Clavé, passant per Gaspar Miró, Joaquim Sunyer, Pau Gargallo, Marià Andreu, Josep Llorens Artigas, Josep de Togores, Pere Créixams, Joan Rebull, Alfred Figueras, Joan Junyer, Emili Grau-Sala, Salvador Dalí i Joan Miró. La coneixença personal amb els dos darrers li va permetre dibuixar un perfil humà extraordinàriament interessant, enriquit, en el cas de Miró, amb la publicació de correspondència. L’obra inclou nombroses reproduccions i un apèndix biogràfic, amb l’accent posat sempre en la projecció internacional de cadascun dels artistes.
Les obres De la danza (1947), Las etapas del cine (1948), El arte de los niños (1953), Diccionario del ballet y de la danza (1958), Les nits de Barcelona (1969), Títeres y marionetas (1949), La historia del music-hall (1962), El Molino (Memorias de un setentón) (1972) tenen el seu punt i seguit en la passió i el reconeixement que sempre va tenir pel circ, entès com una síntesi entre l’art i l’espectacle. Gasch es va convertir en el màxim cronista de la vida de circ a l’Estat espanyol en la dècada del 1940 i el 1970, i tant la seva tasca com la seva entrega van ser premiades amb nombrosos i prestigiosos reconeixements. El llibre El circo y sus figuras, editat el 1947 va esdevenir un dels llibres de referència, especialment per la defensa que fa de l’historiador del circ. El van seguir, entre d’altres, Amaestramiento de animales (1955), El circo por dentro (1961) i Charlie Rivel, pallasso català (1962).
Gairebé cinquanta anys d’intervenció pública en la cultura catalana van quedar reflectits en la important exposició al Foment de les Arts Decoratives el 1976, quatre anys abans de morir. En honor seu, el Foment de les Arts i el Disseny (FAD) va presentar els Premis Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals, que es convoquen anualment des del 1976, any del seu darrer llibre en vida, Wifredo Lam a París. Bibliografia sobre Sebastià Gasch i Carreras: Alexandre Cirici, «No oblidem Sebastià Gasch» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 275, febrer 1981); Joan M. Minguet i Batllori (ed.), Sebastià Gasch. Escrits d’art i d’avantguarda (1925-1938) (Barcelona, Edicions del Mall, 1987); Antonina Rodrigo, «Federico García Lorca, Sebastià Gasch: amistat i projectes», a Quaderns (Barcelona, La Fundació, novembre 1986, p. 36-40); diversos autors, Deu anys de Premis FAD. Sebastià Gasch, de music-hall i d’arts paratreatrals (Barcelona, FAD, 1987); Victòria Combalia, Joan M. Minguet i Batllori, Sempronio, «Sebastià Gasch, el crític: aquest mes fa deu anys de la seva mort» (Cultura. Butlletí del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, desembre 1990); Victòria Combalia, El descubrimiento de Miró. Miró y sus críticos, 1918-1929 (Barcelona, Destino, 1990); Joan M. Minguet, «Sebastià Gasch, entre l’art i l’espectacle» (Revista de Catalunya, Barcelona, desembre 1991); Joan M. Minguet, «A propósito de lo periférico en la Vanguardia española. (La oposición entre Salvador Dalí y Sebastià Gasch)», a Actas del VIII Congreso Español de Historia del Arte, vol. i (Mèrida, Editorial Regional de Extremadura, 1992, p. 507-510); Joan M. Minguet Batllori, «Joan Miró i Sebastià Gasch. La ressonància d’una amistat», a Miró, Dalmau, Gasch. L’aventura per l’art modern (Barcelona, Arts Santa Mònica, 1993, p. 79-96); Joan Soler-Jové, Sebastià Gasch, crític d’art i cronista de circ (Sitges, Quaderns de la Punta, 1993); Joan M. Minguet Batllori, «Cinc cartes de Rafael Barradas a Sebastià Gasch» (Locus Amoenus, Bellaterra, núm. 2, 1996, p. 199-206); Joan M. Minguet Batllori, Sebastià Gasch. Crític d’art i de les arts de l’espectacle (Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1997); Pilar Bonet i Martí Peran, ADLAN i el circ Frediani (Mataró, Can Palauet, 1997); Joan M. Minguet Batllori, «Sebastià Gasch, o l’espectacle de l’art», a Sebastià Gasch, Barcelona de nit (Barcelona, Parsifal, 1997); Jordi Jané i Joan M. Minguet, Sebastià Gasch, el gust pel circ (Tarragona, El Mèdol, 1998); Francisco Hidalgo, Sebastià Gasch. El flamenco y Barcelona (Barcelona, Carena, 1998); Fèlix Fanés i Salvador Dalí, La construcción de la imagen 1925-1930 (Madrid, Electa, 1999); Emili Gasch i Joan M. Minguet Batllori, Sebastià Gasch. Crític d’art i de les arts de l’espectacle. Cloenda dels actes commemoratius del centenari 1897-1980 (Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1999); Joan M. Minguet i Batllori, Salvador Dalí i Sebastià Gasch. Una amistat truncada (Barcelona, KRTU, 1999); Natàlia Barenys i Susanna Portell, Epistolari Sebastià Gasch - Josep Francesc Ràfols (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003), i Joan M. Minguet Batllori, El Manifest groc. Dalí, Gasch, Montanyà i l’antiart (Barcelona, Fundació Joan Miró, 2004). |
