Realitzà diversos estudis sobre l’art prehistòric de les comarques meridionals de Catalunya, com els articles que dedicà a l’art rupestre de l’alta conca del Brugent (Revista del Centre de Lectura [RCL], 1929, amb Josep Iglésies), als gravats del terme del Lloar (RCL, 1933, i Ampurias, 1954), a la plaqueta gravada recuperada a l’abric de Sant Gregori, de Falset (Memorias de la Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 1934), als gravats rupestres esquemàtics de la província de Tarragona (Archivo Español de Arqueología [AEA], 1943), a les pintures naturalistes i esquemàtiques del Mas del Llord, a Rojals (AEA, 1944, i Circular de la Asociación Excursionista de Reus, 1950) i al gravat zoomorf recuperat a l’Areny, de Mont-roig (V Congreso Nacional de Arqueología, 1959), a més dels llibres Las pinturas rupestres de la cueva del Polvorín (Puebla de Benifazá, provincia de Castellón) (1948) i La cueva de Vallmajor y sus pinturas rupestres (1961). Pel que fa a l’art d’èpoques més recents, publicà articles sobre l’escultor Francesc Bonifàs i l’església del Morell (RCL, 1928), sobre els retaules dels Sants Metges de Reus (Urbs, 1957) i sobre les construccions de pedra en sec de Mont-roig del Camp (X Congreso Nacional de Arqueología, 1969; amb Lluïsa Vilaseca), així com les monografies La pesta de l’any 1530 i el pintor Jaume Segarra de Reus (1952) i El Reial Col·legi d’Argenters de Reus i els seus antecedents (1970), amb Lluïsa Vilaseca.
Després del període de la Guerra Civil, durant el qual participà de manera molt eficaç en les tasques de salvament del patrimoni cultural, especialment de l’art religiós, ben aviat pogué reprendre i augmentar extraordinàriament les seves activitats prehistòriques perquè Julio Martínez Santa-Olalla el nomenà —el maig del 1941— comissari provincial d’excavacions, un important càrrec oficial que mantingué fins al 1970 i que, tot i el seu caràcter honorari, li permeté una considerable llibertat de moviments i la realització de nombroses intervencions en jaciments del territori. D’altra banda, dirigí la reorganització del Museu de Reus, del qual publicà (amb la seva filla Lluïsa) una Guía el 1963, i de l’Arxiu Històric Municipal, i també recuperà i amplià progressivament la relació amb el món cultural reusenc i provincial: el 1940 fou nomenat soci de mèrit de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (ho era de número des del 1933; va ser vocal de la Junta Directiva uns quants anys, des del 1944); el mateix 1940, vocal del Patronato Provincial para el Fomento de los Archivos, Bibliotecas y Museos Arqueológicos (extingit el 1945); el 1947, membre de la Comissió Provincial de Monuments; el 1948, vocal de la Junta Directiva del reobert Centre de Lectura de Reus (i diversos càrrecs directius en la Secció Excursionista); el 1949, vocal del Patronat del Castell [del Cambrer] de Reus (vicepresident el 1963); el 1949, soci de mèrit (i després membre del consell consultiu) de l’Associació Arqueològica de la Vila de Santa Coloma de Queralt; el 1950, conseller corresponent de l’Institut d’Estudis Ilerdencs; el 1951, cofundador i conseller de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (director entre el 1962 i el 1970); el 1952, cofundador i conseller-assessor de l’Associació d’Estudis Reusencs (president des del 1967), i el 1970, vocal del Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, entre d’altres.
L’interès de les seves troballes i —sobretot— la qualitat dels seus treballs de recerca arribaren a ser reconeguts internacionalment i diverses acadèmies i entitats científiques estatals i estrangeres l’inscrigueren entre els seus membres. Entre d’altres, fou corresponent de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis, de Saragossa (1943); corresponent de l’Associação dos Arqueólogos Portugueses, de Lisboa (1946); corresponent de la Real Academia de la Historia, de Madrid (1947); corresponent de l’Istituto Internazionale di Studi Liguri, de Bordighera (1949); membre de l’Institut d’Estudis Ibèrics i Etnologia Valenciana de la Institució Alfons el Magnànim, de València (1951); corresponent del Deutsches Archäologisches Institut, de Berlín (1954); cofundador de l’Asociación Española para el Estudio del Cuaternario (1955); corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona (1962); membre del Patronato “José Mª Quadrado” de Estudios e Investigaciones Locales (1969), i corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1973). Fou honorat també amb diferents distincions: accèssit al cinquè Premi Francesc Vives, de l’Institut d’Estudis Catalans (1936); premi extraordinari en els Jocs Florals de Reus (1948); premi Antonio de Nebrija, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1950); Medalla al Mèrit Municipal (1951); Officier dans l’Ordre des Palmes Académiques (1961); Premi Reus en la Prehistoria, dotat per Antoni Pedrol Rius i convocat pel CSIC (1972) i Medalla d’Or de la Ciutat de Reus (pòstuma, 1975), entre d’altres. Morí quatre dies abans de complir setanta-nou anys, i deixà una producció bibliogràfica de quasi tres-cents títols, entre articles, notes, ressenyes, opuscles i llibres, en català, espanyol o francès. De l’obra prehistòrica, cal ressaltar els tres llibres de síntesi, perfectament complementaris: La indústria del sílex a Catalunya. Les estacions tallers del Priorat i extensions (1936; reeditat el 2011), Las industrias del sílex tarraconenses (1953) i Reus y su entorno en la Prehistoria (1973). La seva col·lecció fou la base del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, inaugurat a Reus l’any 1984. |
