A Sitges col·laborà a L’Eco de Sitges, La Punta i L’Estudiant. Entre els anys 1929 i 1936, quan era encara estudiant, fou redactor de La Noche i El Día Gráfico, de Barcelona, en part com a corresponsal a Madrid, on cobria l’activitat de les Corts espanyoles. Ja iniciada la Guerra Civil s’integrà a la redacció de La Humanitat, però no trigà a vincular-se clandestinament a la Quinta Columna profranquista, època en la qual també publicà un recull pòstum del seu pare Miquel Utrillo Morlius: Anecdotari d’en Francesc Pujols (Barcelona, Biblioteca Catalana d’Autors Independents, 1937).
Evolucionà cap a un falangisme desfermat, que el portà a ser l’ànima, entre els anys 1939 i 1940, de la secció del diari Solidaridad Nacional, de Barcelona, «Fantasmones Rojos», diatribes furibundes contra diverses grans figures culturals dels perdedors de la guerra (Josep Gudiol, Joaquim Folch i Torres, Pau Casals, Pompeu Fabra, Carles Riba, Bosch Gimpera, Pere Corominas, Xammar i Nicolau d’Olwer, entre d’altres), amb la trista paradoxa que molts d’ells havien estat amics del seu pare. José Luis de Vilallonga explicava que el detonant de la seva marxa a França en la postguerra espanyola havia estat una abrandada reacció pública d’Utrillo Vidal a una impertinència seva sobre Franco en un bar de Sitges. Col·laborà també a altres periòdics barcelonins, com ara Destino, El Correo Catalán, El Once, El Noticiero Universal, així com de Madrid —on fixà la seva residència, retornant a Sitges als estius i en determinades ocasions—, com ara Informaciones, El Alcázar, Dígame, El Español, ABC, Blanco y Negro i Le Soir de Brussel·les. El 1957 era redactor del diari madrileny Pueblo i fou també corresponsal d’agències estrangeres. A Madrid hi ha qui recorda Utrillo Vidal, a la seva tertúlia habitual del bar de l’Hotel Palace, tronant en públic, ja mort Franco, en temps de la Unió del Centre Democràtic, contra la «traïció» d’Adolfo Suárez al Movimiento Nacional.
A Sitges fundà i dirigí la revista cultural en espanyol Maricel, batalladora i d’un alt nivell de col·laboradors, però d’aparició irregular, vint-i-dos números, des de l’agost del 1945 al febrer del 1950; s’hi entroncava la cultura catalana supervivent a la guerra amb la facció més inquieta —sovint rebotada d’antigues avantguardes carpetovetòniques— del món cultural del franquisme menys encartronat de Madrid. Maricel tenia l’ambició de continuar la tradició de revistes tan innovadores i prestigioses com Terramar o L’Amic de les Arts i de congriar el que restava i el que calia recordar de la història cultural sitgetana des del Modernisme, però les circumstàncies de l’època i la manera de fer del mateix Utrillo van frustrar el projecte, excessivament servil vers l’oficialisme del règim.
Amb motiu de l’aparició de l’obra de Josep Pla, Rusiñol y su tiempo (1943) desfermà una encesa diatriba contra l’escriptor empordanès acusant-lo de plagi, ja que aquest utilitzà el manuscrit de la Història anecdòtica del Cau Ferrat, escrita entre els anys 1933 i 1934 pel ja vell Miquel Utrillo Morlius per encàrrec del llavors president de la Junta de Museus de Barcelona, Josep Llimona. El manuscrit quedà dipositat a la Junta de Museus, i Pla se’n va servir més enllà dels límits de l’estricta consulta, cosa que va disgustar profundament Utrillo, que el va acusar per sempre més de plagiador.
Tot i que una de les seves especialitats periodístiques més celebrades foren els esports —les seves cròniques en moto del Tour de França i altres voltes ciclistes eren famoses, i fou condecorat per aquestes— tingué una dedicació molt especial a escriure sobre les arts plàstiques, heretada de l’interès que li havia inculcat el seu pare i d’una persistent voluntat de reivindicar la seva memòria. Conservà i utilitzà molt sovint el riquíssim arxiu i epistolari del seu pare, i foren especialment importants els articles que feu, amb aquells materials sobre el Modernisme, i molt concretament entorn del grup de Rusiñol, Casas i Utrillo. Articles d’aquesta mena, que són de consulta obligada pels especialistes, els publicà a la revista Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, com ara «Historia de un cuadro [de Zuloaga] del Cau Ferrat» (hivern 1943), «El pintor Ramon Casas a través de mis recuerdos y el epistolario con mi padre» (gener 1944) i «Una página de mi diario»— sobre l’entrevista que mantingué amb la pintora Suzanne Valadon, amant del seu pare al París de 1880 i de 1890-1892, i mare del seu mig germà Maurice Utrillo Valadon— (gener-abril 1946), però també al diari La Vanguardia —«Viaje a través de un epistolario» (9 i 12 de març de 1971) o «Recuerdo y reverencia ante un retrato de Alfonso XIII» (febrer-març 1973)—, així com al seu retorn a L’Eco de Sitges, on escriví incansablement des del 1976 fins a la seva mort, dins una secció que batejà «Mis testimonios y recuerdos», prop de mig miler d’articles en els quals barrejà records, polèmiques i documentació, i que constitueixen una pedrera de dades o indicis sobre molts aspectes essencials de l’art català modern.
L’Ajuntament de Sitges li adquirí el 1981 l’arxiu esmentat —part del qual tanmateix ell ja havia venut anys enrere a la Sala Parés de Barcelona, i ara és a la biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya—, juntament amb la seva biblioteca i diverses obres d’art, i el diposità a la Biblioteca Santiago Rusiñol per a la seva conservació i consulta. El fons inclou també una notable col·lecció d’autògrafs formada per Utrillo fill en la seva joventut.
Miquel Utrillo Vidal publicà els llibres Salvador Dalí y sus enemigos (Sitges, Maspe, 1952) i El libro negro de Sitges (Madrid, Unión Distribuidora de Ediciones, 1970), aquest contra la projectada construcció d’un port esportiu a Sitges. Ell, que es proclamava el primer dalinià del país, recollí en l’altre llibre esmentat un conjunt d’informacions i comentaris més o menys substancials de l’entorn de Dalí, que ajuden a ubicar l’artista i la seva complexitat ideològica en el món no pas simplista de la postguerra espanyola i catalana. La síntesi podria ser aquesta cita de l’epíleg del llibre: «El es un pintor que se ha emancipado y que en lugar de permanecer fiel a la panteística escuela de Olot, o al pajar, o a la pintura de cartón-piedra, ha buscado y hallado fórmulas renovadoras. Seamos hasta cierto punto indulgentes y perdonémosle viejas excentricidades como a otros hemos hecho. A base de detritus nacen luego flores maravillosas».
Havia anunciat que tenia en preparació unes memòries, que havien de portar el títol Historia de los Utrillo (memorias de un francotirador), i de les que tanmateix ell ja havia dit que els seus nombrosíssims articles de L’Eco n’eren part, i el llibre Maurice Utrillo, mi hermano, plantejament —tardà, ja que en la seva entrevista a la Valadon encara no ho veia clar— que ja havia fet públic, amb el mateix títol, en conferències. |
.jpg)