Galí, Alexandre
Camprodon (Ripollès), 11 d'abril de 1886 - Barcelona, 29 de maig de 1969

Alexandre Galí i Coll fou un dels pedagogs més destacats de la Catalunya del segle xx. Un cop mort el seu pare, visqué a Barcelona, des del 1897, amb el seu oncle Bartomeu Galí —cunyat de Pompeu Fabra— director d’una escola on es va formar. De formació superior autodidacta, esdevingué professor de l’Escola de Mestres de Joan Bardina (1909). Vinculat a l’entorn de Prat de la Riba, comunicà a Gaietà Cornet que Prat lamentava que «amb els vostres ninots molesteu i causeu desprestigi als nostres companys de la Mancomunitat», per algun acudit gràfic que realitzà a El Correo Catalán. L’any 1915 esdevingué funcionari del Consell d’Investigació Pedagògica, conegut més endavant com a Consell de Pedagogia, del qual fou secretari entre el 1916 i el 1923. El 1917 fou administrador general de la Universitat Industrial, i més endavant dirigí els estudis normals de la Mancomunitat de Catalunya (1920) i l’Escola Montessori (1922). Presidí la comissió tècnica de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
  L’any 1924, en desvirtuar-se i després desmantellar-se, a mans de la dictadura de Primo de Rivera, la Mancomunitat de Catalunya i la seva obra, fundà juntament amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada Escola Montessori, la Mútua Escolar Blanquerna —que experimentà mètodes de l’escola activa i esdevindria un centre pedagògic de referència, especialment compromès amb la cultura catalana, tants anys eclipsada en l’ensenyament al país mateix—, fins que el règim franquista l’eliminà.
  Exiliat a Tolosa de Llenguadoc (1939-1942), quan retornà a Barcelona continuà la seva tasca personal al marge del món oficial i treballà, des del 1944, a l’editorial Spes, després anomenada Biblograf. Esdevingué membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans el 1968, dins la Secció de Filosofia i Ciències Socials, només mig any abans del seu decés.

A part de les nombroses publicacions sobre pedagogia, gramàtica i història —en aquest camp especialment sobre la figura del baró de Maldà—, la seva obra magna és Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936, elaborada en la segona meitat de la dècada de 1940, una tasca personal monumental, en vint-i-quatre volums, que havia sorgit del mecenatge inicial —en retornar de l’exili— de l’entitat filantròpica La Benèfica Minerva, però que en definitiva serien publicats pòstumament per la Fundació Alexandre Galí (1978-1986). Als volums introductoris d’aquesta obra Galí ja feia una aproximació assagística, i no pas de tràmit, a la mentalitat artística a Catalunya.
  Galí dedica el Llibre v a l’ensenyament tècnico-artístic i al moviment artístic —en el qual aborda les escoles artístiques de la Mancomunitat, de l’Ajuntament i de la Diputació de Barcelona, de la Generalitat, de l’Estat, i fins i tot les institucions similars privades, i descriu també diverses societats i agrupaments artístics així com exposicions i publicacions—, el Llibre XIV, a arxius i museus —en el qual fa també una aproximació al col·leccionisme que deixà tanmateix inacabada—, i el Llibre XVI, a acadèmies i societats científiques —en el qual aborda les qüestions de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts i de l’Associació Artístico-Arqueològica Barcelonesa. Són textos de gran utilitat per la seva informació que contenen, fruit d’una voluntat d’anàlisi detallada, però també pel coneixement directe del seu temps amb l’agudesa de la percepció del seu autor, una persona d’activa curiositat general, esperit crític, i sempre des d’una visió reivindicativa de la personalitat pròpia del país.
  Un recull pòstum seu està dedicat a Escrits històrics (ii). Art, luxe i esplai (Barcelona, Fundació A. G., 1991), i en paraules de l’autor mateix «ve a ser una història de l’art sui generis per als que com l’autor no en saben res i se’n volen enterar per pròpia noció directa». Aquests escrits sorgeixen del propòsit inconclús de l’autor de fer una sèrie sobre Caires de la divuitena centúria, una època que Galí considerava especialment important en la història de Catalunya. De fet, són les meditacions estètiques prèvies a aquell ampli estudi que mai es desenvolupà, d’un home culte que juga amb la seva erudició, partint de les opinions de les autoritats més valorades en la seva època. Els papers de Galí són a l’Arxiu Nacional de Catalunya i a la Biblioteca de Catalunya.

Bibliografia sobre Alexandre Galí i Coll: Alexandre Galí, «Curriculum Vitae», a Darrers escrits (1967-1969) (Barcelona, Fundació A. G., 1989, p. 408-414); Josep Masabeu, «Cronologia d’Alexandre Galí. 1886-1969» (Revista d’Història de l’Educació, Barcelona, núm. 2, 1995, p. 151-153), i Jordi Galí Herrera, Alexandre Galí i el seu temps (Barcelona, Proa, 1995).