Whitehill, Walter Muir
Cambridge (Massachusetts, EUA), 28 de setembre de 1905 - Cambridge (Massachusetts, EUA), 5 de març de 1978

Walter Muir Whitehill va ser un erudit i un escriptor que va cultivar una multiplicitat de facetes i interessos d’estudi que van molt més enllà de l’art català i hispànic. Va cursar la primera part dels estudis a la Universitat de Harvard (Massachusetts, EUA), on va obtenir el batxiller en arts l’any 1926 i el Màster en Arts el 1929. L’any 1930 es va desplaçar a Europa i va continuar els estudis, centrats en l’arquitectura hispànica medieval.
  Va escriure la tesi doctoral sota la direcció de l’eminent Arthur Kingsley Porter a la Universitat de Londres, on va obtenir el títol de doctor l’any 1934. Fins al 1936 va restar a Europa immers en la recerca sobre arquitectura hispànica i, un cop retornat als EUA, va ser director adjunt del Meuseu Peabody de Salem (Massachusetts, EUA) i, més endavant, bibliotecari i director del Boston Athenaeum, el càrrec més destacat que va tenir, al qual va accedir l’any 1946 i que va ocupar fins a la seva jubilació (1973).
  L’any 1941 va publicar una versió revisada de la seva tesi, Spanish romanesque architecture of the eleventh century (que va ser reeditada, també en anglès, el 1968): un estudi erudit, ordenat, amb una exposició sistemàtica i molt completa, i amb moltes il·lustracions. En definitiva, una obra de gran utilitat pràctica. El treball el va dedicar al seu venerat Arthur Kingsley Porter, fins i tot quan revelava que alguns punts de les tesis d’aquell no se sostenien i posava en evidència que la contribució hispànica a l’arquitectura del segle xi europeu va ser menor que la que havia cregut el seu preceptor.
  Dit de forma breu, Whitehill va considerar que des de mitjan segle ix es van caracteritzar tres escoles (la llombarda, la carolíngia i la hispanomeridional), que van començar a convergir vers l’any 1000. Segons l’autor, les diverses manifestacions regionals del que se sol anomenar «romànic ple» va ser resultat d’aquest procés, que va produir obres molt rellevants entre el final del segle xi i durant el segle xii, tant en centres monàstics com en esglésies de pelegrinatge.

La contribució més directa de Whitehill a la historiografia de l’art català remet a la publicació de L’art romànic a Catalunya. Segle xi (1973), la qual correspon a la part dedicada a Catalunya de l’original Spanish romanesque architecture of the eleventh century. Amb la publicació per part d’Edicions 62 d’aquest llibre, que forma part de la col·lecció «Llibres d’Art», el qual va ser il·lustrat amb unes esplèndides fotografies de Jordi Gumí i traduït per Josep Vallverdú, es pretenia divulgar una obra remarcable que havia difós el romànic català entre la comunitat científica de parla anglesa i, alhora, cobrir el buit editorial produït pel fet que l’obra L’arquitectura romànica a Catalunya de Puig i Cadafalch (1911) es trobés exhaurida des de feia més de cinquanta anys.
  L’estudi de Whitehill es va elaborar seguint les perioditzacions establertes per Puig i Cadafalch mateix (entre el 950 i el 1080 per al primer romànic i entre 1170 i final del segle xii per al romànic ple), així com la metodologia d’aquell, és a dir, a partir de l’anàlisi i la classificació tipològica de les estructures i dels elements que configuren l’arquitectura dels edificis. A la primera part de l’obra, Whitehill estableix la classificació dels edificis del primer romànic; d’una banda, a partir de basíliques amb volta de canó i nau transversal, amb volta de canó amb cúpules i amb volta d’aresta i, de l’altra, d’esglésies amb planta de creu, trevolades, d’una sola nau i circulars. A la segona part, estudia de manera particular alguns edificis emblemàtics del que anomena «segon estil romànic»: Sant Martí del Canigó, Sant Pere de Casserres, Santa Maria de Ripoll, Sant Vicenç de Cardona, Sant Miquel de Cuixà, Sant Sadurní de Tavèrnoles, Elna i Arles. La rellevància de l’obra de Whitehill es palesa en el fet que malgrat els anys transcorreguts entre la publicació original en anglès (1941) i la posterior al català (1973), encara era perfectament vàlida.

Es pot completar aquesta informació a:
  — Dictionary of art historians

Bibliografia sobre Walter Muir Whitehill: Wendell Garrett, «Walter Muir Whitehill» (Proceedings of the Massachusetts Historical Society, Boston, núm. 90, 1978, p. 131-139).