Durliat es va donar a conèixer en els ambients universitaris i d’estudiosos per les seves primeres publicacions: la sèrie de quatre volums La sculpture romane en Roussillon (La Tramontane, 1948-1954), als quals va sumar el volum La sculpture romane en Cerdagne (1957). D’aquests treballs, en va sorgir posteriorment Roussillon roman, publicat per la col·lecció «Zodiaque», de l’abadia de la Pierre-qui-Vire, en diferents edicions, la més antiga del 1958 i la més recent del 2003, on estudia d’una manera particular els monuments de Sant Miquel de Cuixà, Sant Genís de Fontanes, Sant Andreu de Sureda, Arles, Fenollà, Sant Martí del Canigó, Serrabona, la catedral d’Elna i l’església de Cornellà de Conflent. L’any 1973 aquesta obra va veure la versió en català de part de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, amb el títol El Rosselló romànic.
La desaparició de Raymond Rey l’any 1958 li va obrir les portes de la Universitat de Tolosa, localitat on va residir els darrers cinquanta anys de la seva vida. Allí va exercir com a maître de conférences i, més tard, com a catedràtic d’història de l’art medieval, des del 1962, any en què es va doctorar, fins al 1978, any de la seva jubilació, de manera que aquesta etapa es pot entendre com la de la plenitud de la seva producció intel·lectual.
Aleshores també va tenir una activitat destacada com a membre de la Commission Supérieure des Monuments Historiques, on va participar en la classificació dels monuments francesos. Com s’ha dit, l’any 1962 va presentar la tesi doctoral L’art dans la Royaume de Majorque. Les débuts de l’art gothique en Roussillon, en Cerdagne et aux Baléares, llegida a la Sorbona, en el marc del Centre Nacional de la Recerca Científica francès i sota la direcció d’Elie Lambert, a qui la va dedicar.
Aquell mateix 1962 la va publicar l’editor Privat de Tolosa de Llenguadoc i aviat va ser traduïda al català, L’art en el Regne de Mallorca (1964). En aquest treball estudia principalment l’arquitectura d’aquell regne, que en termes geogràfics comprenia la Catalunya del Nord, part de la Cerdanya i les Illes Balears i, en termes cronològics, es va situar entre la segona meitat del segle xiv i fins a la mort del darrer rei mallorquí, Jaume III, el 1349.
En aquesta recerca, Durliat hi va aplicar els mètodes de la història social, que precedeix l’anàlisi de les formes artístiques. Primerament, va estudiar les condicions polítiques i econòmiques, cosa que li va permetre evidenciar que es va tractar d’un període dinàmic i pròsper, fins que una greu crisi demogràfica va provocar una transformació de la conjuntura econòmica, fet que finalment el va portar a concloure que aquests canvis van aturar el desenvolupament urbà i artístic. Una de les principals idees que hi expressa fa referència a una unitat mediterrània de l’art, fruit de les relacions recíproques mantingudes entre el Migdia-Pirineus francès, Catalunya i Itàlia, concepció que posteriorment ha tingut un gran èxit entre la historiografia artística.
L’intens treball queda reflectit en la publicació de nombroses obres de síntesi, de les quals podrien ser mostres L’art roman en Espagne (París, Braun &: Cie., 1962), L’art catalan (Barcelona, Juventud, 1967), Pyréneés romanes (La Pierre-qui-Vire, Zodiaque, 1969) o Haut-Languedoc roman (La Pierre-qui-Vire, Zodiaque, 1978), L’art roman (París, Mazenod, 1982) i Des barbares à l’an mil (París, Mazenod, 1985), alguns d’aquests traduïts al català i a l’espanyol.
Potser el pensament de Durliat ha tingut més força en l’àmbit hispànic que en el francès i no tan sols per la seva especialització en una determinada àrea geogràfica, sinó perquè generacions d’estudiants peninsulars es van formar llegint la Introducción al arte medieval en Occidente (Madrid, Cátedra, 1979), una obra de síntesi que cronològicament s’inicia amb la crisi del món antic i finalitza amb la baixa edat mitjana, amb la qual pretenia preparar el lector per a un estudi més aprofundit i que només va ser publicada en espanyol, per tant, els estudiants francesos no la van tenir tant a l’abast.
Paral·lelament va elaborar multiplicitat d’articles centrats en els edificis romànics, alguns d’aquests fonamentals, que publicava principalment a Les Études Roussillonnaises i a les actes del Congrès Archéologique de France, a Cahiers de Civilisation Médiévale i a Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa.
Una de les aportacions científiques remarcables de Durliat ha estat la contribució a la definició de determinades personalitats artístiques de l’entorn català, l’obra de les quals s’ha manifestat en el camp de l’escultura romànica, com ara el cèlebre escultor itinerant conegut com el «Mestre de Cabestany» i l’escultor rossellonès anomenat per la crítica «Ramon de Bianya». En els dos casos, Durliat és un dels autors que ha tractat amb més deteniment sengles produccions artístiques i ha identificat algunes de les seves actuacions en determinats centres, amb la qual cosa ha contribuït a ampliar el catàleg d’obres atribuïdes a aquests escultors.
Marcel Durliat advocava per una coherència global de l’art romànic dels camins de peregrinació a Santiago de Compostel·la, un punt de vista ha estat desplegat en nombrosos estudis i sintetitzat en una de les últimes publicacions: La sculpture romane de la route de Saint-Jacques. De Conques à Compostelle (Mont-de-Marsan, Comitè d’Estudis sobre Història i Art de la Gascunya, 1990), que es pot qualificar com la seva obra de maduresa, i que no és sols un aprofundit estudi de l’art escultòric de les vies de peregrinació del segle xii, sinó un compendi de la seva reflexió sobre l’esperit del romànic, que al seu parer juga un rol comparable a altres manifestacions culturals, tals com els poemes lírics, i és un dels factors de la construcció de l’Europa del seu temps.
No cal dir que, igualment, en aquest treball primer fa un estudi històric, polític, geogràfic i cultural del fenomen de la peregrinació del camí de Sant Jaume i després fa una anàlisi de les formes desenvolupades en els grans centres artístics com Santa Fe de Conques, Sant Serni de Tolosa de Llenguadoc o el panteón dels reis de Lleó, entre d’altres, així com de l’obra d’una de les personalitats artístiques que més empremta ha deixat al camí, l’escultor itinerant conegut com el Mestre de Jaca.
Des del 1954 Marcel Durliat va ser membre de la Société Archéologique du Midi de la France i des del 1976, del Comité des Travaux Historiques et Scientifiques. La tasca de Durliat va ser reconeguda amb premis i distincions a l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres de l’Institut de France, de la qual va ser membre entre els anys 1974 i 2006. Va ser membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1964).
L’any 1974 va rebre de l’Estat francès la distinció de Cavaller de l’Ordre Nacional de Mèrit i la Creu Militar (1939-1945), concedida pel seu exili a Suïssa l’any 1941, durant la Segona Guerra Mundial. També va ser membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Va ser fundador de les Jornades d’Estudis Romànics de Sant Miquel de Cuixà, que actualment se celebren cada juliol a l’abadia del Conflent. El Centre d’Art Romànic de Moissac, fundat l’any 1993, contribueix a perpetuar la seva memòria i la seva obra. |
