Colomar i Moyà, Miquel Àngel
Palma (Mallorca), 8 d'octubre de 1903 - Palma (Mallorca), 10 d'octubre de 1970

Miquel Àngel Colomar i Moyà va cursar el batxillerat a Eivissa, d’on era el seu pare. El 1920 va retornar a Palma, on a més d’estudiar comerç, treballava en la redacció del periòdic El Dia (1921 i 1936) i col·laborava en altres mitjans. Arran de la Guerra Civil fou empresonat (1936-1942), silenciat i humiliat. El van separar de l’Administració municipal, de la qual havia estat funcionari durant la II República, i va subsistir precàriament; tampoc no va poder exercir com a periodista fins al 1957, any en què va ingressar al diari La Última Hora com a director de la secció titulada «Arte y Letras». Malgrat les circumstàncies, Colomar, durant el llarg parèntesi de la repressió, no havia deixat de publicar articles, bé emprant un caramull de pseudònims, o bé les inicials. Aleshores, les seves cròniques van aparèixer en nombrosos periòdics locals i estatals, en les quals va incrementar, a causa de les circumstàncies, l’ús habitual de pseudònims.
  Figura inquieta i singular, es va dedicar a la creació i a la crítica artística i literària, sense ometre el seu interès pel món dels toros, que va reflectir als dibuixos i a molts articles. Sota l’influx de la intel·lectualitat catalana i illenca, en particular de l’escriptor i polític mallorquí Gabriel Alomar, ben d’hora es va incorporar a la pràctica i a la defensa de les avantguardes, integrant la segona generació de la crítica moderna a Mallorca, juntament amb els amics Joan Alomar, fill de Gabriel, i Ernest M. Dethorey. Colomar, però, fou el més radical de tots. Les seves cròniques sobre art són menys nombroses que les literàries, i freqüentment estan en connexió. Des dels inicis de la dècada de 1920 va condemnar, sense pal·liatiu, les derivacions de la pintura modernista i la influència que encara exercia Anglada. Va col·laborar amb l’ultraisme (manifest del 1921), la primera avantguarda sorgida a l’illa amb la participació, entre d’altres, de J. L. Borges. Fou una aventura efímera, que va perdurar al llarg de la dècada de 1920, i a la qual Colomar va contribuir amb una sèrie de poemes, on va conrear el haiku i va incorporar la gregueria i el surrealisme, de manera que va connectar amb la Generació del 27. Els seus dibuixos, formats per aquarel·les, aiguades i tinta xinesa, encaixen en la mateixa línia rupturista. Va participar en algunes exposicions entre els anys 1925 i 1957, com a la col·lectiva del 1929 en les palmesanes Galeries Costa, que va comptar amb mostres de Miró i de Dalí.

La tasca de Colomar com a crític palesa al llarg del temps, això és abans i després de la Guerra Civil, la fidelitat a un mateix ideari, el del progressisme cultural i ideològic. El seu interès foren les avantguardes: derivacions del cubisme i del futurisme, del surrealisme i de l’expressionisme en l’àmbit internacional, i va emparar l’obertura de postguerra. Al llarg de la seva vida, va seguir amb atenció el curs de la creació artística i va reflexionar sobre la «indecisió» de les tendències que van emergir a partir del 1965. Promptament i decididament va apostar per Miró i Picasso en detriment de S. Dalí. Va resseguir els intents de renovació plàstica de la postguerra a Mallorca, aglutinats entorn del Grup dels Set, als quals va presentar (1948), del Grup Tago (1959) i del grup Es Deu des Teix (1962). Va encoratjar l’abstracció, i d’aquí deriven els elogis a Antoni Verd [Fraver], integrant del segon Grup citat: Presencia y potencia de la poesia en la obra pictòrica de Fraver (Palma, Imp. Latina, 1963). Va tenir esment de pintors mallorquins del principi del segle xx oblidats, com ara Pilar Montaner Jacob Sureda o Joan A. Fuster Valiente, i de molts estrangers com Raoul Dufy o Mathias Goeritz, en ocasió de l’Exposició del 1952 a Mèxic.
  Endemés de conferenciant i de la participació en catàlegs, va escriure monografies d’extensió diversa. Són els casos d’Archie Gittes. Notas para una biografia crítica (Palma, Moll, 1947) i de Tito Cittadini. Apuntes para una interpretación pictórica (Palma, Imp. Atlante, 1956). Durant molt de temps oblidat, l’anàlisi de Colomar en el camp de la crítica artística resta pendent d’estudi, un fet dificultat per la col·laboració en nombrosos periòdics, per l’estret lligam entre art i literatura i pel seguit de pseudònims emprats. Tanmateix, és una figura cabdal des de dues perspectives: pels judicis encertats i agosarats i pel fet de reconstruir el discurs artístic a Mallorca durant cinquanta anys.

Bibliografia sobre Miquel Àngel Colomar i Moyà: Magdalena Aguiló Victory i Antoni Serra, [Exposició] Miquel Àngel Colomar (1903-1970) (Palma, “Sa Nostra”, 2001); Juan Manuel Bonet, Diccionario de las vanguardias en España (1907-1936) (Madrid, Alianza, 1995, p. 168-169); Damià Ferrà-Ponç, «Cultura i política a Mallorca (I)» (Randa, Barcelona, núm. 2, 1976, p. 123-150); Damià Ferrà-Ponç, «Cultura i política a Mallorca (II)» (Randa, Barcelona, núm. 3, 1976, p. 71-106), i Carlos Meneses, «Colomar, ante el espectroscopio», a Poemas y otros papeles de Miguel Angel Colomar (Palma, Ajuntament de Palma, 1986).