Diccionari d'historiadors de l'art català

Diccionari d'historiadors de l'art català, valencià i balear  Inici

Actualització: 06/06/2016

Cirlot, Juan Eduardo
Barcelona, 9 d'abril de 1916 - Barcelona, 11 de maig de 1973

Àrees de treball: Art del segle xx / Avantguardes / Gaudinisme

Juan Eduardo Cirlot Laporta era poeta, compositor de música atonal, tractadista, historiador i crític d’art, activitats que, en el seu cas, resulten del tot relacionades i indestriables. Del seu itinerari formatiu, desenvolupat al marge de les coordenades usuals, cal destacar que va estudiar composició musical amb Ferran Ardèvol en la dècada de 1930. La Guerra Civil va trencar la seva trajectòria, mobilitzat primer per la República (1937-1939) i, després, pels nacionals (1940-19143) a Saragossa, on Alfonso Buñuel —germà del cineasta— el va introduir al surrealisme. En la dècada de 1940, a Barcelona, es va integrar amb un grup de poetes més o menys surrealitzants —Julio Garcés i Manuel Segalà— que giraven al voltant de la revista de Juan Ramon Masoliver, Entregas de Poesía. Vers 1945 va iniciar una relació epistolar amb Carlos Edmundo de Ory, principal figura del postismo, tendència que s’autodefineix com una manifestació postsurrealista. Al final de la dècada de 1940 va conèixer personalment a André Breton i el seu cercle a París i, a més, va contactar amb el grup Dau al Set, que necessàriament havia de sintonitzar amb els seus interessos: surrealisme, però també màgia i mons marginals i ocults. També al final de la dècada de 1940 es va produir una trobada fonamental: Màrius Schneider, etnòleg i musicòleg alemany resident a Barcelona durant aquells anys, que el va introduir al món de la simbologia. Posteriorment, va contactar amb el «mag» Josep Gifreda i va tenir accés a la seva valuosa biblioteca sobre astrologia, esoterisme i simbologia. Vers 1953 va iniciar una relació de col·laboracions amb Josep Gudiol que va obrir el seu horitzó a l’art medieval. Desvinculat de la universitat, la trajectòria professional es va desenvolupar bàsicament en el món editorial, l’encàrrec i les col·laboracions amb la premsa o les revistes especialitzades.

S’ha dit amb raó que com a tractadista, crític i —per extensió— historiador de l’art ocupa un lloc a part del context cultural de la postguerra i dels anys posteriors. Ni la seva posició, identificada amb una idea d’art transcendent i espiritualista, ni la seva manera d’escriure densa, plena d’imatges espurnejants en què la poesia es barreja amb l’assaig, no encaixava ni amb discursos acadèmics, aleshores dominants, ni, després, amb el que semblava les postures més inquietes, inspirades per un compromís social. Cirlot tenia una noció idealista de l’art i cercava, com ell mateix explicava, «un més enllà» que resultava difícil de definir però que s’associava a una dimensió espiritual, clau secreta, amagada sota la superfície de les imatges. Val a dir que amb el pas del temps, la seva figura ha estat objecte de necessàries revaloracions i se n’ha reivindicat la transcendència.
  El punt de partença de Cirlot era el surrealisme. En efecte, el surrealisme és un mètode d’interpretació i penetració de l’invisible que utilitza uns instruments d’anàlisi «més enllà» de la lògica racional que havien de resultar atractius per a Cirlot, que combregava amb nocions com ara la revelació o la màgia. Ell va ser un dels pioners a estudiar i difondre el surrealisme després de la Guerra Civil, quan l’art d’avantguarda era pràcticament proscrit. De fet, la monografia Joan Miró (1949), o llibres com Introducción al surrealismo (1953), El mundo del objeto bajo la luz del surrealismo (1953), La pintura surrealista (1955) en són bons exemples. Val a dir que no són manuals; es tracta de lectures creatives, originals i suggerents, que plantegen una interpretació del surrealisme i que n’assenyalen els límits. Segons Cirlot, el materialisme del surrealisme era incompatible amb la seva idea de sagrat, raó per la qual en una lògica de continuïtat, va ampliar la seva visió surrealista amb una «suma simbòlica», síntesi de coneixements ocultistes, historiadors de la religió, tractats de simbolisme i Jung, entre d’altres, a la recerca d’una cosmovisió o unitat de la cultura.
  Per tot allò que fa referència al món de l’art, Cirlot és conegut especialment com a tractadista i crític. Ell va desenvolupar una gran tasca de cara a la difusió de l’avantguarda i, sobretot, a l’informalisme. D’altra banda, va estudiar l’art romànic i gòtic, va dedicar monografies a Gaudí i a Picasso o va fer llibres com ara La pintura catalana contemporánea (1961) i introduccions a l’art del segle xx. Però per comprendre el seu projecte que no segueix el relat històric convencional, interessa fer atenció al llibre El espíritu del arte abstracto desde la prehistoria a la edad media (1966), dedicat a l’artista Georges Mathieu, que en comptes de perioditzar l’arqueologia i l’art, confronta exemples no figuratius primitius amb expressions d’art contemporani i estableix un vincle entre tots dos. En aquest mateix sentit resulta interessant el llibre Ferias i atracciones (1950), en el qual associa al parc d’atraccions —espectacles i comportaments d’oci; és a dir, la cultura de masses— a principis o símbols eterns, en terminologia de Jung, inconscient col·lectiu i arquetips. També destaca El estilo del siglo xx (1953), dedicat a André Breton, que independent dels seus límits, és un intent de llegir el segle xx com un sistema cultural que interrelaciona manifestacions com ara l’esport, el treball, la moda i la ciència, entre d’altres, amb expressions literàries, filosòfiques o artístiques com un tot unitari. Interessa assenyalar que Cirlot mateix va seleccionar curosament les il·lustracions del text —de categories molt diverses—, cosa que fa pensar en l’Atlas mnemosyne d’Aby Warburg, el qual associa imatges dispars amb la voluntat de revelar continguts ocults però latents.
  Tal vegada les obres més significatives de Cirlot són els dos diccionaris que impliquen directament o indirectament la idea d’arxiu sense un fil conductor jeràrquic i en què la successió de temps o història adopta la forma del cercle, és a dir, sense principi ni fi. El primer diccionari publicat va ser el monumental Diccionario de los ismos (1949) que ordena episodis i manifestacions de tots els àmbits de la cultura, l’art, la literatura, la filosofia i la música, entre d’altres (alguns d’aquests són una pura invenció de Cirlot, fins i tot incorpora veus alienes com ara «reumatisme» i «alcoholisme»), i fa especial atenció —encara que no exclusivament— a la contemporaneïtat. Ha estat qualificat com una mena de tractat estètic. El segon diccionari, que ell mateix considerava la seva obra més valuosa, publicat originalment amb el títol de Diccionario de los símbolos tradicionales (1958) incorpora aquella síntesi de coneixements ocultistes esmentats anteriorment. Aquest darrer diccionari es pot interpretar com un desdoblament de l’anterior, la construcció d’una cosmogonia, però ara realitzat des d’una nova perspectiva, la del simbolisme, el qual, en paraules de Cirlot, cerca «un sistema auri de relacions de les coses» i que en darrera instància respon —dit d’una manera esquemàtica— a una idea platònica o un model interior. Cirlot mateix explica l’origen i el perquè d’aquest diccionari: en primer lloc «[…] la intuïció que darrere la metàfora, hi ha alguna cosa més que una substitució ornamental de la realitat, després el nostre contacte amb l’art del present, tan fecund creador d’imatges visuals en les quals el misteri és un component quasi continu; per últim, els nostres treballs de la història general de l’art, en particular allò que fa referència al simbolisme romànic i oriental». Aquestes són les claus de Cirlot.

Bibliografia sobre Juan Eduardo Cirlot Laporta:El mundo de Juan Eduardo Cirlot (València, Institut Valencià d’Art Modern, 1996); Victoria Cirlot, «Epílogo: las ediciones del Diccionario de los símbolos», a Juan Eduardo Cirlot, Diccionario de los símbolos (Madrid, Siruela, 1997); Daniel Giralt-Miracle, «Crítica i crítics. Tres punts de vista: Gasch, Cirlot i Cirici», a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona (Barcelona, Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 1999), i Àngel Gonzàlez García, «Prólogo: Todos los fuegos (con algunas curiosidades de ismología)», a Eduardo Cirlot, Diccionario de los ismos (Madrid, Siruela, 2006).


Jaume Vidal Oliveras

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620.  dhac@iec.cat - Informació legal
En el correu del projecte no s'atendran peticions de contacte amb els historiadors