Soler i Fonrodona, Rafael
Mataró (Maresme), 27 de febrer de 1923 - Mataró (Maresme), 27 de juny de 2014

Rafael Soler i Fonrodona, vinculat de molt jove a les Congregacions Marianes, els fejocistes del Foment Mataroní i la parròquia de Santa Maria, s’interessà sempre per la història local. Autodidacte, centrà els seus estudis, essencialment, en el patrimoni artístic de la basílica de Santa Maria de Mataró —amb una dedicació especial a Antoni Viladomat i la capella dels Dolors, els retaules barrocs i la tradició i la iconografia referida a les santes patrones Juliana i Semproniana.
  Com a un dels més actius membres de la Congregació dels Dolors, es convertí en el primer col·laborador de Lluís Ferrer i Clariana al moment que aquest endegà les gestions per a restaurar la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró (1962), la gran obra de Viladomat. Ferrer havia fundat el Museu Arxiu Històric Arxiprestal de Santa Maria (1946) i vetllava per la conservació i l’estudi del patrimoni artístic i documental de la parròquia.
  Després de la mort de Ferrer i Clariana (1970), Manuel Salicrú assumí la tasca de donar continuïtat al projecte liderant un equip de laics voluntaris sota el nom que té actualment l’entitat, el de Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d’Estudis Locals de Mataró (1974). Novament Rafael Soler fou el primer i més entusiasta col·laborador de l’etapa que s’estrenava. Amb els seus coneixements i experiència, contribuí a ordenar i gestionar el museu i l’arxiu, i participà en l’organització de nombroses exposicions temporals i en el llançament de la revista Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria (1978). Soler, a més de vetllar per la conservació i la restauració del patrimoni artístic, n’emprengué l’estudi, que feu de manera rigorosa i científica. Els resultats els publicà sempre amb forma d’article, gairebé tots als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria.

Els seus treballs sobre la capella dels Dolors començaren a aparèixer als Fulls el 1978 i s’allargaren fins al 2014, el mateix any de la seva mort. Ja al primer número de la revista, publicà una «Cronologia de la restauració de la capella dels Dolors, 1962-1978» (1978); més tard vingueren «La venerable Congregació dels Dolors de la parròquia de Santa Maria de Mataró» (1990), «La influència de l’escenografia teatral barroca en els espais sagrats. Uns exemples a Mataró» (1990), «La capella dels Dolors. Notes per a una cronologia documentada de la seva construcció i decoració» (2002) —aquest, conjuntament amb Lluís Adan i Ferrer—, «Un ritual del segle xviii de la processó dels Dolors» (2004), «La llàntia de la capella dels Dolors» (2005), «El baró de Maldà i la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró» (2006) i «El sostre del cambril o sala de juntes de la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró» (2014). En les Sessions d’Estudis Mataronins, que convoca anualment el Museu Arxiu de Santa Maria, hi presentà igualment comunicacions referides a Antoni Viladomat o la capella dels Dolors: «Un capítol de la petita història de la capella dels Dolors. Francesc Camín i Bonet, monjo de Poblet i corrector dels Dolors» (1984) i «Notes sobre la procedència mataronina d’unes teles de Viladomat» (1990).
  Dedicà una atenció especial a les patrones de Mataró, les santes Juliana i Semproniana, i als actes tradicionals i litúrgics relacionats amb la veneració d’aquestes: «El terno de las Santas» en el programa de la festa major de Publicitat Fermalli del 1970; «Parroquia de las Santas. La primera y única iglesia dedicada a nuestras Santas patronas», al programa del 1973; «La Secció Santes del Museu Arxiu de Santa Maria» (Mataroescrit, Mataró, agost 1989), i «La capella de les Santes Juliana i Semproniana» (opuscle, 1987) o «La Missa de Glòria de Mn. Blanch en les celebracions festives de la solemnitat de les santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró», a l’opuscle 150 anys de la Missa de Mn. Blanch. Una partitura viva (1998). Als Fulls publicà, igualment, un article sobre les Santes: «Les relíquies de les Santes a Sant Cugat del Vallès» (1978).
  Gairebé tots els articles que publicà —que sobrepassen la quarantena— estan elaborats a partir de fonts primàries i amb un minuciós coneixement de la bibliografia relativa als temes tractats. Soler comptava amb l’avantatge d’escriure sobre obres artístiques de la seva parròquia —amb les quals hi havia tingut un contacte constant i directe. Per derivació del seu objecte principal d’interès —la capella dels Dolors i Viladomat—, el Barroc fou l’època que més estudià, i en publicà estudis que aportaven dades inèdites, i en els quals acostumava a presentar la biografia o la trajectòria d’artistes sovint molt desconeguts. Se centrà particularment en l’escultura barroca i l’estudi dels retaules i els seus autors, en articles com ara «El retaule de Sant Nicolau a Santa Maria de Mataró» (1990), «Antoni Riera (1610-1676), un constructor de retaules desconegut» (1994), «Els Llobet, constructors de retaules al segle xvii» (1995), «El retaule major de Santa Maria de Mataró, 1767-1783» (1996) —conjuntament amb Lluís Adan—, «Jaume Vendrell, fuster, escultor i arquitecte» (1996) o «Joan Vila, escultor de Mataró» (2012).
  Amb documentació original a la mà, estudià els orígens d’edificis o institucions vinculades al culte de la fe: «El llibre de la fundació del convent dels carmelites descalços de Sant Josep de Mataró» (1982), «Les capelletes dels carrers de Mataró» (1985), «El contracte per la construcció de l’església de Sant Vicenç de Montalt» (1991) o «La planta de la catedral romànica de Vic» (1996) —aquest també amb Lluís Adan.
  Professionalment, Soler es dedicà fins a la cinquantena al negoci familiar, un comerç instal·lat al centre de Mataró. El 1981 fou designat gerent del Museu Municipal de Mataró, càrrec que tingué fins a la jubilació, el 1987. Del 1990 al 1997 fou membre del jurat del Premi Iluro de Monografia Històrica, els dos primers anys en qualitat de secretari. Dotat d’una extraordinària memòria i rigorós amb el seu treball, en els darrers anys de la seva vida, privat ja de la vista, encara podia dictar a la seva esposa, amb una fidelitat notarial, articles com «La basílica de Santa Maria en el record» (2008), en el qual detallava minuciosament la ubicació i la descripció de cada un dels elements artístics del vast inventari de la basílica. Fins al darrer moment freqüentà el Museu Arxiu de Santa Maria, on estava a disposició de qualsevol investigador o interessat per a brindar-li els seus exhaustius coneixements sobre el patrimoni artístic de la parròquia i tot el que gira a l’entorn de les tradicions i les devocions religioses. Els seus articles són de lectura obligada per a qualsevol especialista que es vulgui aproximar al temps i l’art del Barroc a Mataró i, particularment, al conjunt monumental de la capella dels Dolors d’Antoni Viladomat.

Bibliografia sobre Rafael Soler i Fonrodona: Nicolau Guanyabens i Calvet, «Rafael Soler i Fonrodona, in memoriam» (Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró, núm. 110, octubre 2014; el mateix número de la revista conté la bibliografia íntegra de Rafael Soler), i Nicolau Guanyabens i Calvet, «El Museu Arxiu de Santa Maria. 50 anys d’una institució mataronina» (Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró, núm. 57, gener 1997).