Carles Mancho i Suàrez ingressà l’any 1989 a la Universitat de Barcelona, on cursà geografia i història, i l’any 1994 obtingué el títol de llicenciat en l’especialitat d’història de l’art. Durant els dos darrers cursos, entrà en contacte amb les professores M. Eugenia Ibarburu Asurmendi i Milagros Guardia, que van ser determinants per a la seva dedicació a l’estudi de la producció artística medieval. Amb la primera col·laborà en l’estudi dels manuscrits romànics de l’Arxiu Capitular de Tortosa publicats a Catalunya romànica. Dirigit per la segona, de qui esdevé deixeble, el juny del 1996 obtingué el grau de llicenciatura amb la tesina Les pintures murals de Sant Pere de Sorpe. Segle xii (descripció i iconografia), que li va valer el Premi Extraordinari de Llicenciatura. Aquell any fou d’especial transcendència per a Mancho, ja que el mes de setembre entrà al Departament d’Història de l’Art com a professor associat d’art antic i medieval. Contemporàniament, en aquest departament es començà a gestar el grup de recerca Ars Picta, que, dirigit per M. Guardia, esdevingué un dels pioners a Catalunya en l’estudi de l’art tardoantic i medieval, i del qual ha format part des de l’inici, juntament amb Imma Lorés.
A partir d’aquest moment, compaginà la docència amb els cursos de doctorat i l’elaboració de la tesi doctoral, per a la qual realitzà estades al Centre d’Estudis Superiors de Civilització Medieval (CESCM) de Poitiers, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), a la Biblioteca Hertziana - Institut Max Planck de Roma i a la Biblioteca Apostòlica del Vaticà. El treball final, amb el títol La pintura mural a Catalunya durant l’alta edat mitjana, dirigit per M. Guardia, l’any 2003 a la Universitat de Barcelona, obtingué el Premi Extraordinari de Doctorat i el IX Premi Claustre de Doctors. L’elaboració d’aquesta recerca el feu entrar en contacte amb l’alta edat mitjana i allunyar-se del romànic. L’estada a Poitiers fou important des del punt de vista de la reflexió metodològica madurada a partir del contacte principalment amb E. Palazzo, però també de G. de Spirito i E. Alfani. La inflexió, però, es produí amb la descoberta de la Roma altmedieval i, concretament, de la basílica de Santa Pràxedes, sobre la qual treballa des d’aleshores i que ha esdevingut per ell un model sobre el qual interrogar-se en l’àmbit metodològic i conceptual. Des d’aquest moment incrementà les visites a la ciutat, on, després de l’estada com a becari de la Real Academia de España en Roma, el primer semestre de l’any 2005, s’instal·là fins al 2012 sense abandonar la docència a la Universitat de Barcelona, on l’any 2008 esdevingué professor titular d’història de l’art de l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana. L’any 2020 va passar a ser catedràtic d’art de l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana al Departament d’Història de l’Art de la UB.
Paral·lelament i des del 2007 impulsà a la Universitat de Barcelona la creació de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), creat oficialment l’octubre del 2008 i del qual ha estat director fins al setembre del 2015, i del doctorat en cultures medievals, que començà a funcionar el setembre del 2014 sota la direcció de Blanca Garí i que ell passà a dirigir l’any 2017. Com a director de l’IRCVM, ha fundat i dirigit en la seva primera etapa (2013-2015): la revista de cultures medievals SVMMA, coordinada per M. Sancho, la col·lecció «Lliçons/Lessons» a Edicions de la Universitat de Barcelona, i la col·lecció «IRCVM - Medieval Cultures», amb l’editorial Viella, que codirigí entre els anys 2013 i 2015 amb Blanca Garí i, a partir del 2015, amb Meritxell Simó.
Des del punt de vista científic, la tesi doctoral (2003) significà un punt d’inflexió metodològic en què la recerca iconogràfica començava a deixar pas a una visió més complexa de la producció artística, especialment en un context com el català, en què la pintura mural descontextualitzada presenta nombrosos problemes d’anàlisi. Com a resultat d’aquesta evolució, destaca el llibre (Mancho, 2012a) i una sèrie d’articles individuals (Mancho, 2008; Mancho, 2015b) o en col·laboració (Guardia i Mancho, 2008; 2014; Guardia, Mancho i Palau, 2014).
La recerca sobre Santa Maria de Ripoll, juntament amb Imma Lorés (Lorés i Mancho, 2009; Lorés i Mancho, 2016a), despertà en l’autor l’interès pel segle xix i per la dependència de la disciplina de la història de l’art dels postulats i conceptes encunyats durant aquell segle. Això explica els seus treballs sobre el concepte d’artista (Mancho 2010-2011; 2011a; 2011b; 2012b; 2015c). Les reflexions sobre la complexitat com a base per a l’estudi de les produccions artístiques queden reflectides en treballs posteriors, en què s’introdueixen noves eines d’anàlisi (Mancho, 2014; Mancho, 2016b).
Des d’un vessant més vinculat al moment actual de la disciplina, es poden destacar les successives «Tribunes», publicades dins SVMMA. Revista de Cultures Medievals, i la col·laboració en l’obra de Norbert Bilbeny i Joan Guàrdia, Humanidades e investigación científica (Mancho, 2015a). Pel que fa al vessant docent, cal destacar el llibre en col·laboració amb Juan Vicente García Marsilla i Isabel Ruiz de la Peña, Historia del arte medieval. Des del camp de la divulgació, destaca la direcció del blog Medievalistes en bloc, de la revista Sàpiens. |
