Va estudiar dret i filosofia i lletres a la Universitat de València i es va apropar al camp de l’art atret pel seu interès pels «primitius» i la creació artística, temes als quals va dedicar diversos assaigs en la dècada de 1950. Gràcies a la seva clarividència i qualitat literària (derivada de la passió per les lletres), va ser reclamat per diversos artistes per a comentar el seu treball i difondre’l. És així com es va forjar una sòlida trajectòria de crític d’art, que es veuria enfortida perquè va ser pioner en l’aplicació de mètodes sociològics en l’estudi de l’obra d’art i en l’anàlisi de la incorporació de les noves tecnologies en la creació artística. Però no solament això, perquè Aguilera Cerni també es va dedicar a la promoció de l’art. Va ser l’artífex de les revistes Arte Vivo i Suma y Sigue del Arte Contemporáneo, esperonadores en el context de la dictadura, i també el teòric i impulsor de diversos grups artístics, com ara els significatius «Parpalló» (1956), «Crónica de la Realidad» (1964) i «Antes del Arte» (1968). Una activitat que no es pot deslligar de la «Primera exposición conjunta de arte normativo español» que es va celebrar a l’Ateneu Mercantil de València el 1960, en la qual el terme art normatiu, establert pel mateix Aguilera, es refereix a l’art que respon a una intencionalitat, com a deure moral i que té per objectiu servir al bé. Entre les seves publicacions, cal destacar Introducción a la pintura norteamericana (1955), La aventura creadora. Ensayos sobre algunos aspectos de la creación artística (1956), Panorama del nuevo arte español (1966), Ortega y d’Ors en la cultura artística española (1966), l’antologia La crítica de arte en España (1968), El arte impugnado (1969), Arte y popularidad (1973) i importants monografies sobre Julio González, Joaquín Sorolla, Joan Baptista Porcar i Ignasi Pinazo Camarlench.
És evident que la petjada d’Aguilera Cerni és important, i no solament per la seva dedicació a l’art i els artistes valencians en concret i de l’Estat espanyol en general, sinó també per l’aportació que va fer a l’art internacional. És un fet que entre el 1955 i 1975 el seu nom va ser el que va tenir més projecció internacional dels crítics de l’Estat, perquè va col·laborar amb nombroses i prestigioses publicacions europees i sud-americanes, i va ser reclamat per a participar en múltiples congressos i jurats internacionals, al costat d’exegetes d’autoritat inqüestionable, com ara Giulio Carlo Argan o Gillo Dorfles.
Al llarg del anys es va comprometre i va treballar per la Junta Rectora del Museu d’Art Contemporani d’Elx, l’Asociación Española de Críticos de Arte, que va presidir i de la qual més endavant seria president d’honor i el Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana. També va ser membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art i director de la revista d’art internacional Cimal. Va ser el fundador i el director vitalici del Museu d’Art Contemporani de Vilafamés, població de Castelló de la Plana que va conèixer el 1968 i on va establir uns estrets lligams que el van portar a impulsar la creació del Museu Popular d’Art Contemporani, que inicialment havia d’acollir l’obra d’artistes relacionats amb la localitat, de manera que la iniciativa va començar el 1969 amb una exposició de només quinze obres, però gràcies a la intercessió d’Aguilera Cerni aniria arrelant, de manera que van ser diversos els artistes que es van establir a Vilafamés i van animar la seva vida social i cultural, ja que el 1972, el museu comptava ja amb un fons de cent cinquanta obres. En reconeixement a la implicació i dedicació del crític, que també va llegar la seva biblioteca personal a aquesta institució el 2003, el museu va canviar el nom pel de Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni.
Per tot això, i com no podia ser d’una altra manera, el treball i l’activitat d’Aguilera Cerni van ser reconeguts amb múltiples premis i distincions, entre els quals cal destacar el Premi Internacional de la Crítica d’Art de la XXIX Biennal de Venècia el 1959, el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana el 1989 i el doctorat honoris causa per la Universitat Politècnica de València (UPV) el 1990. |
