Oriol i Bernadet, Josep
El Far d’Empordà (Alt Empordà), 1811 - les Escaldes (Andorra), 30 de juliol de 1860

Josep Oriol i Bernadet fou arquitecte, enginyer, urbanista, científic i, ocasionalment, historiador, crític d’art i poeta. Descendent d’una família d’artesans, el 1833 obtingué el títol d’arquitecte en la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, després d’estudiar belles arts i ciències a l’Escola de Llotja de Barcelona, on tingué com a professors Antoni Celles i Azcona i Onofre Jaume Novellas i Alavau. Es doctorà en ciències exactes i el 1836 fou nomenat catedràtic de matemàtica per la Societat Econòmica d’Amics del País de Tarragona. Exercí els càrrecs d’arquitecte municipal de Sabadell, on projectà l’eixample de la ciutat (1847), d’agrimensor i de director de Camins Veïnals, i el 1836 fou nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Catalunya, on en fou elegit president el 1857. També exercí la docència des de l’Escola de la Junta de Comerç, la Universitat Literària de Barcelona i l’Escola d’Enginyers de Barcelona. La seva tasca científica, tècnica i acadèmica, que divulgà per mitjà de nombrosos llibres, li valgué el reconeixement dels seus contemporanis. Com a arquitecte, projectà una sèrie d’obres d’envergadura, de caràcter públic, industrial i d’esbarjo, a més de residencials, en les quals emprà el llenguatge neoclàssic academicista de l’època. Malgrat que la majoria ja no existeixen o estan en ruïnes, modificades o mutilades, cal destacar l’Hospital i Casa de Beneficència de Sabadell (1842-1847); el balneari de la Puda de Montserrat, d’Esparreguera (amb projecte del 1845); l’Institut Mental de la Santa Creu, de Sant Andreu del Palomar (projectat el 1857 i enderrocat el 1973); la fàbrica de Can Ricart, de Sant Martí de Provençals (1853), on s’ubicà la secció d’estampats de la fàbrica situada al Raval, i la fàbrica de foneria de metall Nogués i Cia., d’Hostafrancs (1854).

La seva faceta com a divulgador, pedagog (publicà alguns llibres dedicats a l’ensenyament del dibuix als infants) i historiador i crític de l’art es recull en bona part en les publicacions de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Catalunya, i en la sèrie d’articles que publicà al Boletín Enciclopédico de Nobles Artes Redactado por Arquitectos, fundat per ell mateix, juntament amb l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, i amb l’assídua col·laboració de Miquel Garriga i Roca; una revista reivindicativa de les funcions dels arquitectes de l’Administració pública enfront de les ingerències dels enginyers, que editaren consecutivament la Imprenta de la Agencia General de Barcelona i la Imprenta de Roberto Torres entre l’1 d’abril de 1846 i el 15 de març de 1847, i que contenia les seccions legislativa, urbana, camins i canals, artística i científica, entre d’altres. La capçalera del Boletín representava perfectament, per mitjà d’un gravat amb diversos dibuixos i la màxima horaciana Utile dulci, la idiosincràsia dels editors redactors, entorn el progrés i la cultura (la indústria, l’obra pública, la locomoció ferroviària, la navegació i les arts, tant la clàssica com la medieval). Josep Oriol col·laborà amb articles de diversa temàtica en gairebé tots els vint-i-quatre números que s’editaren del Boletín. Alguns d’aquests estan relacionats amb la seva condició de professor de dibuix i de la ciència matemàtica i la geometria i, per tant, incideixen en temes de dibuix i pintura contemporània. De la seva producció destaquen, entre altres títols, Memoria sobre el claro obscuro de la pintura monocroma deducido de las leyes de óptica, llegida a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 10 de febrer de 1836 (i publicat també al Boletín Enciclopédico de Nobles Artes, al llarg del 1846); Memoria sobre las proyecciones geométricas de las sombras (llegida a la mateixa Acadèmia, el 25 de maig de 1842); Memoria sobre las condiciones filosóficas y artísticas de los monumentos (llegida el 9 de març de 1954), i Memoria sobre las columnas triunfales (llegida el 22 de novembre de 1955). El 1850, la Imprenta y Librería de Tomás Gorchs de Barcelona edità el Tratado elemental completo de dibujo lineal con aplicación a las artes. Al Boletín Enciclopédico publicà en la secció biogràfica (a partir del núm. 2 s’anomenaria «secció artística»), «Pintura.— D. Pablo Rigalt y Fargas», en el qual, encapçalant-lo amb uns versos adreçats als ignorants que no havien entès l’art de Rigalt i que resaven «El imbécil de ayer es hoy un Genio…», arremetia contra els detractors i denunciava l’escassa protecció dels artistes locals, acabant amb un homenatge a l’artista traspassat (núm. 1, 1 d’abril de 1846, p. 9-10). El llenguatge utilitzat per Josep Oriol en aquesta mena d’escrits, i que complementa els trets de la seva personalitat polifacètica, solia ser irònic i provocador, alhora que erudit i poètic, i força insolent quan es tractava de posar en evidència els enginyers de camins i canals.
  Altres títols del Boletín dedicats a les arts són: «Escultura. Del bajo-relieve antiguo» (16 d’abril de 1846); «Escultura. Retratos. Consejos sobre este género de pintura, por M. Delaistre» (1 de maig de 1846), en el qual destacava la importància del pentinat i dels vestits dels retratats com a document històric; «La ciència y la industria ¿son enemigas del arte?» (16 de maig de 1846); «Obras de escultura» (1 de juny de 1846), en el qual relata la seva visita al taller de Josep Bover, que en aquell moment treballava en la còpia del bust d’Hipòcrates per al Col·legi de Medicina i Cirurgia de Barcelona, i al taller de l’escultor i tallista Bartomeu Ferreri, que feia les cartel·les de la façana del teatre de la Santa Creu, segons els dibuixos de Daniel Molina; «Reglas» [de l’arquitectura, com a una de les belles arts], article d’assaig interessant i doctrinari (16 de juny de 1846); «Pintura. Una Escena del Diluvio. Cuadro original de D. Jaime Batlle, teniente de director en la Escuela de Nobles Artes de la Junta de Comercio de Barcelona» (1 d’agost de 1846), i «Del origen de los órdenes de arquitectura y en especial del orden dórico» (1 de setembre de 1846, que tot i que se n’anunciava una conclusió no sortí a la llum). A més de dos poemes, «La gloria de las bellas artes españolas» (16 d’agost de 1846), dedicat a la reina Isabel II d’Espanya, i «El Escorial», que glosa les característiques arquitectòniques d’aquest monument (16 d’octubre de 1846).
  Al marge d’aquestes aportacions, la seva dedicació pedagògica el portà a escriure, a més dels manuals relacionats amb les assignatures que impartia, un llibret que s’adiu molt amb el seu tarannà d’arquitecte il·lustrat: Las reglas de urbanidad para niños y niñas, del qual es van fer almenys tres edicions (Barcelona, Imprenta Catalana de J. Bosch, 1848).

Bibliografia sobre Josep Oriol i Bernadet: Antonio Elías de Molins, Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix. Apuntes y datos (Barcelona, Imprenta de Fidel Giró / Imprenta de la Calzada, 1889-1895); Gemma Estrada i Planell, La Puda. Un balneari al peu de Montserrat (Barcelona, Ajuntament d’Olesa de Montserrat / Kao Corporación / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989); Josep M. Montaner, La modernització de l’arquitectura a Catalunya. 1714-1859 (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1990); Mercè Tatjer Mir, «Josep Oriol Bernadet (1811-1860) i la seva aportació a la ciència, la tècnica i l’arquitectura del segle xix. Apunts per a una biografia» (Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universitat de Barcelona, Barcelona, vol. x, núm. 582, 10 de maig de 2005), i Raquel Lacuesta, «L’arquitectura balneària a Catalunya en el pas del segle xix al xx», a Salut i aigua. Balnearis i banys de mar (Sant Feliu de Guíxols, Universitat de Girona, 13-15 de juliol de 2012).