El resultat de les seves recerques ha vist la llum tardanament i el seu primer treball és «El monument de Setmana Santa de la catedral de Barcelona, de 1735» (D’Art, Barcelona, 1992), d’autoria compartida amb Joan Bosch. Un any més tard va publicar «Josep Sunyer, autor del retaule major del Santuari de la Mare de Déu de Queralt», al I Congrés d’Història de l’Església Catalana: «Des dels orígens fins ara» (Solsona, 1993) i, posteriorment, ha publicat diversos estudis amb periodicitat irregular. En alguns estudis ha establert l’autoria de destacats exemplars de la retaulística catalana conservats fins avui, com en «El retaule major de Sant Sever i la darrera estada de Pere Costa a Barcelona (1754-1758)» (Locus Amoenus, Bellaterra, 1997) o «El llegat del canonge Francesc Valeri i el retaule de les Ànimes de la catedral de Barcelona» (Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, Barcelona, 1997). En altres estudis, s’ha centrat en l’obra d’artífexs poc coneguts (Pere Casasses, Miquel Perelló, Agustí Sala, Bartomeu Soriano, Benet Sunyer, Francisco de Voge).
Tanmateix, la seva aportació més significativa al coneixement de l’art barroc català han estat els estudis dedicats als dos escultors vigatans esmentats més amunt. En relació amb aquesta temàtica, cal destacar les publicacions: «L’escultor Pau Costa a Berga i la seva comarca» (D’Art, Barcelona, 1994), «1663-1692. Els anys de joventut de l’escultor vigatà Pau Costa» (Ausa, Vic, 1996), «Una traça de Pere Costa per al retaule major de l’església de la Pietat de Vic» (Ausa, Vic, 1999), «L’activitat del taller vigatà de l’escultor Pau Costa entre els anys 1692 i 1704» (Ausa, Vic, 2009), «L’escultor Pere Costa i el moblament de l’església de Santa Maria del Pi després de 1714» (Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, Barcelona, 2010) i «La biblioteca de l’escultor vigatà Pere Costa» (Ausa, Vic, 2016). També ha publicat algun estudi sobre obres d’argenteria en què participà Pere Costa, com ara «La construcció de l’urna de sant Bernat Calbó i els models de Pere Costa, Salvador Gurri i Nicolau Traver» (Locus Amoenus, Bellaterra, 2014).
Amb la col·laboració d’un historiador italià, ha localitzat la defunció de l’escultor Francesc Santacruz i Gener a la ciutat toscana d’Orbetello, notícia que li ha permès descriure la darrera part de la vida del mestre i d’altres membres de la família a l’article «Compromís austriacista, exili i mort de l’últim escultor de la família Santacruz (1706-1725)» (Ausa, Vic, 2020). Seguidament, s’ha interessat per l’escultor Andreu Sala, l’obra del qual compta amb rigorosos estudis estilístics, mentre que les dades biogràfiques de l’escultor han presentat durant molts anys notables inexactituds. La recerca a diversos arxius li ha proporcionat notícies contrastades sobre aspectes significatius de la vida de Sala, informació que ha donat a conèixer en diferents articles, com «Aportació a la biografia i al catàleg d’obra d’Andreu Sala, l’escultor de la Sala de Linya (1659-1708)» (Oppidum, Solsona, 2024). |
