Vives i Mir, Albert
Oliana (Alt Urgell), 3 d'agost de 1907 - Igualada (Anoia), 6 de maig de 1992

Albert Vives i Mir va ser prevere, poeta, músic, compositor, professor i director del Museu Diocesà d’Urgell. Va néixer i es va educar en el si d’una família culta; des de ben petit va començar els estudis de música a la parròquia d’Oliana. Va continuar i completar aquests estudis musicals a partir dels deu anys al Seminari de la Seu d’Urgell, on va ingressar als deu anys, sota el mestratge de l’excel·lent músic, originari de Sant Julià de Lòria (Andorra), Enric Marfany Bons, organista de la catedral. Al Seminari, Vives hi va cursar la carrera sacerdotal, i en va ser ordenat prevere el 1931. Aquell mateix any va ser destinat a Balaguer com a vicari, on va tornar de nou després de la guerra i hi va exercir tasques de professor de llatí i de literatura espanyola, fins que va ser nomenat professor del Seminari de la Seu el 1944. Des d’aquell any fins al 1971, va exercir l’activitat docent adreçada als seminaristes en els camps de la història, la literatura i la música. Va ser també professor de la càtedra de llengua i cultura catalanes creada a la Seu el 1968. L’ensenyament de la llengua catalana el va seguir exercint en els primers anys d’existència del grup comarcal d’Òmnium Cultural, creat el 1971 i del qual va ser nomenat president. Així mateix, durant gairebé deu anys va impartir classes de llengua catalana a mestres de les comarques pirinenques de l’Alt Urgell i la Cerdanya, i també d’Andorra, que els van permetre reciclar-se per a l’ensenyament primari i obtenir el certificat corresponent. A la catedral de la Seu va ser beneficiat des del 1959 i nomenat organista el 1964, càrrec que va exercir fins gairebé als darrers anys de la seva vida, i el 1980 va ser nomenat canonge.

En el camp de la història de l’art i el patrimoni, va tenir un paper molt rellevant en l’organització i la renovació del Museu Diocesà d’Urgell. El bisbe Joan Martí i Alanís el va nomenar director l’any 1975 —responsabilitat que va exercir fins al 1990—, i li va encarregar com a prioritària la realització pendent de l’inventari i el catàleg de les col·leccions del Museu. Els primers anys de direcció els va dedicar exclusivament a aquesta tasca i els resultats van sortir publicats en els números successius de la revista Urgellia, entre els anys 1978 i 1987: «Pintures murals del Museu Diocesà» (1978), «Les peces escultòriques del Museu Diocesà d’Urgell» (1979), «L’art d’orfebreria al Museu Diocesà d’Urgell» (1980), «La pintura sobre taula del Museu Diocesà d’Urgell» (1981), «L’art popular al Museu Diocesà d’Urgell» (1982) i «Els teixits medievals del Museu Diocesà d’Urgell» (1986-1987). A aquests articles que constitueixen el catàleg del Museu realitzat per mossèn Vives, cal afegir-hi dos altres treballs monogràfics sobre els dos manuscrits il·lustrats medievals més importants del museu, també publicats a Urgellia: «El Beatus de la Seu d’Urgell: descripció temàtica i artística de les miniatures» (1983) i «El Missal de Galceran de Vilanova, bisbe d’Urgell» (1984-1985). A més a més, és autor de dues fitxes d’obres del museu que van participar en l’exposició «Millenum. Història i art de l’Església catalana» (Barcelona, 1989): «Fragment de decoració mural de Santa Eulàlia d’Estaon: Crucifixió» i «Fragment de decoració mural de Sorpe: el Banquet d’Epuló».
  La remodelació i ampliació dels espais del Museu van ocupar també bona part dels seus esforços. Finalitzades les obres de restauració de l’església de Sant Miquel, l’espai es va reincorporar al recinte museístic el 1975, mentre es restaurava l’església de la Pietat. El 1988 es va inaugurar una nova ampliació i remodelació del museu, amb la incorporació de l’antiga casa del deganat. Del mateix any 1988 és el seu text de presentació del museu, que inclou una breu però valuosa història del mateix, al vol. xxiii de la col·lecció «Catalunya Romànica» (p. 209-210) dedicat, entre les d’altres museus, a la col·lecció preromànica i romànica del Diocesà d’Urgell.
  Albert Vives va ser una personalitat rellevant en diversos camps de la cultura i les arts, com a poeta i compositor, com a docent, com a persona significada i compromesa amb la llengua catalana i com a gestor del patrimoni artístic. En relació amb aquest darrer aspecte, va impulsar el Museu Diocesà que avui existeix i que haurà tingut una vigència de gairebé trenta anys. Els reconeixements que va rebre són destacats. El 1980 es donava el seu nom a una de les escoles de la Seu, a proposta dels pares i mestres. La Generalitat de Catalunya li va atorgar el Diploma de Reconeixement de Mèrits el 1984, la Creu de Sant Jordi el 1985 i la Medalla President Macià el 1988. El 1991 va ser declarat fill predilecte de la seva vila natal, Oliana.

Es pot completar aquesta informació a:
  — «Mn. Albert Vives i Mir», a Converses a Lleida
  — Homenatge a Mn. Albert Vives i Mir. 13 de juliol de 1991

Bibliografia sobre Albert Vives i Mir: Josep Varela, «Mn. Albert Vives i Mir», a Converses a Lleida (Lleida, Virgili i Pagès, 1988, p. 93-112); Homenatge a Mn. Albert Vives. 13 de juliol de 1991 (Oliana, Grup Excursionista d’Oliana, 1991); Benigne Marquès Sala, «Vives i Mir, Albert», a Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, vol. iii (Barcelona, Generalitat de Catalunya / Claret, 2001, p. 715); Manuel Pal, «Obra poètica de Mn. Albert Vives i Mir» (Urgellia, la Seu d’Urgell, núm. 17, 2008-2010, p. 665-799), i Francesc Amorés Prat, «Mn. Albert Vives i Mir», a Compositors i costumari musical de Balaguer (Madrid, Visión Libros, 2010, p. 59-60).