Vitoria i Gastaldo, Vicenç
Dènia (Marina Alta), 13 d'agost de 1650 - Roma (Itàlia), 22 de maig de 1709

Vicenç Vitoria (o Vittoria) i Gastaldo va ser fill d’un comerciant italià establert a la vila de Dènia. No es té cap informació relativa a la seva primera formació, fins que una carta del gener del 1675 el documenta a Florència, en la qual sol·licita la protecció del gran duc Cosme III. Aquest, finalment, el maig del 1678 li va concedir una petita pensió per a continuar els seus estudis artístics a Roma amb el prestigiós pintor Carlo Maratta (1625-1713). Sembla que aquest favor va ser possible gràcies a la mediació de l’orde dels franciscans de la reforma de sant Pere d’Alcántara, de la qual aquest duc era especialment proper i devot. Vitoria, gràcies a uns estudis previs que no es coneixen, no aspirava segurament a ser un pintor professional, sinó només a augmentar els seus coneixements artístics, mentre que intentava i esperava, com tants d’altres a Roma, l’ocasió per a obtenir un benefici eclesiàstic, fet que es va produir amb el seu nomenament com a canonge de Xàtiva el 20 de gener de 1686. Per això, el desembre del 1688 ja exercia aquest càrrec. Va residir a Xàtiva fins a l’estiu del 1694 i després es va instal·lar a València fins al 1698, on el va conèixer el pintor i tractadista Antonio Palomino, que va admirar la seva cultura italiana i va lloar de manera especial la seva nombrosa biblioteca de temes d’art.

En els deu anys durant els quals va viure a terres valencianes va escriure la seva única obra en llengua espanyola, Academia de Pintura del Señor Carlos Maratti, datable cap al 1690, que es conserva inèdita a la Biblioteca Corsini de Roma (ms. 660), i que és una adaptació dialogada de les Vite de Vasari, encara que era previst de completar-la amb les notícies biogràfiques dels artistes del segle xvii, que malauradament no va arribar a fer. La part més original d’aquest manuscrit tracta de la vida de Joan de Joanes i ha estat publicada modernament. Encara que breu, aquesta biografia és molt important ja que per cronologia seria una de les més antigues de les que existeixen en la literatura artística hispànica, anterior a les ben conegudes de Palomino, ja que les referències que es troben a l’obra Arte de la pintura (1649) de Francisco Pacheco sobre Rubens i Velázquez no són pròpiament biografies sinó exemples —a partir d’artistes vius— dels honors concedits als pintors. Vitoria, per contra, va intentar fer recerca documental i va utilitzar de la memòria oral per a presentar un pintor —Joanes— que havia viscut més d’un segle abans que ell.
  El 1698 Vitoria va retornar a Roma segurament per causa de l’enyorament de l’ambient artístic i cultural de la ciutat. A la nova estada romana, gràcies a la seva millor posició econòmica després de deu anys de canongia, va poder completar diverses tasques intel·lectuals i de col·leccionista d’art. Va ser aleshores quan va publicar i escriure els seus treballs més importants. En primer lloc, la seva obra més coneguda, la ressenya Osservazioni sopra il libro della Felsina Pittrice, publicada a Roma el 1703, on respon a les valoracions realitzades per Carlo Cesare Malvasia en el seu llibre sobre l’escola bolonyesa, que havia estat publicat el 1678. Vitoria en aquest text defensa el classicisme rafaelista de Maratta que desenvolupa i sosté l’ideal de Giovan Pietro Bellori —mort el 1696— d’acord amb la política cultural de Clement XI Albani, que va ser Papa entre els anys 1700 i 1721. L’altra publicació seva és la biografia Vita, e miracoli dell’apostolo valenziano San Vincenzo Ferreri dell’ordine de predicatori (Roma, 1705), que va ser escrita per a complir una prometença feta en el viatge per mar entre València i Roma, quan per causa d’un temporal i d’una greu malaltia patida en l’escala del vaixell a Marsella es creia que moriria, i aleshores va invocar el seu sant patró. El llibre dona compliment a la prometença i va ser un instrument útil per a divulgar el culte i la devoció de sant Vicent Ferrer mitjançant una biografia accessible en llengua italiana.
  La seva passió col·leccionista per les estampes fetes a partir de l’obra de Rafael és a la base del manuscrit enllestit el 1703, Indice dell’opere di Raffaello Sanzio d’Urbino, que és un catàleg raonat de la seva col·lecció particular, la qual avui conforma, juntament amb altres peces, l’anomenada «Ruland Collection», propietat de la reina d’Anglaterra i que es troba dipositada al Museu Britànic. Del manuscrit de l’Indice de Vitoria es coneixen dos exemplars idèntics, un que es conserva al castell de Windsor, on va arribar amb el conjunt de la col·lecció d’estampes comprada per Georges III als hereus del Papa Clement XI, i un altre a la biblioteca de l’Institut d’Història de l’Art de Florència. Es tracta d’un text molt detallat que descriu i mesura d’una en una totes les estampes fetes a partir de Rafael i que segurament es podria considerar un dels primers, si no el primer, Catalogue raisonné (‘catàleg raonat’), un gènere que, com és sabut, és fonamental en la historiografia de l’art moderna.
  Vitoria, a més de tractadista d’art i col·leccionista d’estampes, va ser també un discret col·leccionista de dibuixos italians i hispànics. Sembla que aquests van ser adquirits en bloc el 1714 pel banquer Pierre Crozat durant el seu viatge a Itàlia, i van ser dispersats en la venda de la seva fastuosa col·lecció el 1741. No duen marca de col·lecció, però alguns han pogut ser identificats per les inscripcions manuscrites que hi posava a voltes Vitoria. Sí que s’han conservat tres àlbums monogràfics de la seva col·lecció amb l’enquadernació original. Un es troba a Windsor i recull còpies de diversos autors de pintures romanes, L’antiche pitture memorie raccolte dalle ruine di Roma espresse al’eleganza vetusta nel’Museo di D. Vincenzo Vittoria canonico di Xativa nel regno di Valenza. Un altre es troba al Museu Britànic, Paesi originali disegnati da Gio. Francesco Grimaldi bolognese del Museo di D. Vincenzo Vittoria canonico di Xativa, in Roma l’anno 1701, i com el seu nom indica recull dibuixos de paisatge del bolonyès Grimaldi (ca. 1606 - 1680). Un tercer volum ha estat adquirit fa uns anys per The Getty Conservation Institute (Los Angeles, EUA), Museo Vittoriano overo raccolta divari monumenti antichi esistenti nello studio di D. Ferdinando Vittoria in Roma 1708, que aplega set estampes i cent divuit fulls amb dibuixos segurament de Vitoria que il·lustren la col·lecció de dues-centes vint-i-una petites antiguitats romanes que Vitoria havia transferit ja aleshores al seu nebot Ferran, i que documenta el vessant antiquari de la seva passió col·leccionista. Vitoria en aquest camp no va arribar ni de lluny a l’excel·lència de Cassiano dal Pozzo, del pare Resta o de Nicola Pio, però la seva col·lecció d’estampes d’après Rafael era molt completa, gairebé exhaustiva, i la seva catalogació manuscrita és una peça de gran importància i interès per a la història del gravat.
  Com a pintor, Vitoria va treballar a la ciutat de València, a la capella de Sant Pere de la catedral, a la sagristia del convent de Sant Francesc i a altres indrets, però gairebé res del que ha estat esmentat com a obra seva per Antoni Ponç, Orellana i Ceán ha pervingut. El que ha arribat acredita una qualitat mitjana, pròpia d’un pintor diletant, i que practica un maratisme un xic lànguid i poc original. Per això la seva faceta de tractadista d’art, col·leccionista i estudiós del dibuix i el gravat és, sens dubte, la més interessant de la seva complexa personalitat.
  Pel que fa a les obres que va escriure, destaquen Academia de Pintura del Señor Carlos Maratti (ca. 1690, inèd.), Osservazioni sopra il libro della Felsina Pittrice per difesa di Raffaello da Urbino dei Carracci e della loro Scuola (Roma, 1703), Indice dell’opere di Raffaello Sanzio d’Urbino (Roma, 1703, inèd.) i Vita, e miracoli dell’apostolo valenziano San Vincenzo Ferreri dell’ordine de’ predicatori (Roma, 1705).

Bibliografia sobre Vicenç Vitoria i Gastaldo: Pietro Orlandi, Abecedario pittorico (Bolonya, 1719, p. 139); Giovan Mario Crescimbeni, Notizie istoriche degli Arcadi morti, vol. iii (Roma, 1721, p. 90-91); Acisclo Antonio Palomino, Museo pictórico y escala óptica (Madrid, Aguilar, 1947 [1724], p. 1135-1137); Vicente Ximeno, Escritores del Reino de Valencia, vol. ii (València, 1749, fol. 164v-165r); Antonio Ponz, Viaje de España (Madrid, Aguilar, 1947 [1772], p. 353-355); Marcos Antonio de Orellana, Biografía pictórica valentina (Madrid, Junta de Ampliación de Estudios, 1936 [ca. 1800], p. 269-281); Gregorio Mayans, Arte de pintar (València, 1854, p. 174-175); Juan Agustín Cena Bermudez, Diccionario histórico de los mas ilustres profesores de las Bellas Artes en España, vol. v (Madrid, 1800, p. 214-219); Roque Chabas, «El pintor Vicente Victoria restituido a Denia su patria» (El Archivo. Revista de Ciencias Históricas, Dènia, núm. 7, 1893, p. 325-330); Barón de Alcahalí, Diccionario biográfico de artistas valencianos (València, 1897, p. 327-330); Adriano Prandi, «Contributi alla storia della critica. Un Academia de Pintura della fine Seicento» (Rivista del Reale Istituto di Archeologia e Storia dell’Arte, Roma, núm. 8, 1941, p. 201-216); Anthony Blunt, «Don Vincenzo Vittoria» (The Burlington Magazine, Londres, núm. 109, 1967, p. 31-32); Jeanne Bignami Odier, «Clement XI amateur de livres et de manuscrits», a Miscellanea Augusto Campana (Pàdua, Antenore, 1981, p. 109); Edward L. Goldberg, Patterns in late medici art patronage (Princeton, Princeton University Press, 1983, p. 173-183 i 344-351); Stella Rudolph, «Vincenzo Vittoria fra pitture, poesie e polemiche» (Labyrinthos, Florència, núm. 13-16, 1988-1989, p. 223-266); B. Bassegoda, «Noves dades sobre el canonge Vicente Vitoria (Dénia, 1650 - Roma, 1709), tractadista, pintor, gravador i col·leccionista» (Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, núm. 2, 1994, p. 37-62); B. Bassegoda, «Vicente Vitoria (1650-1709) primer historiador de Joan de Joanes» (Locus Amoenus, Bellaterra, núm. 1, 1995, p. 165-172); B. Bassegoda, «Vicente Vitoria (Denia, 1650 - Roma, 1709) coleccionista de estampas y estudioso de la obra grabada a partir de Rafael», a El Mediterráneo y el arte español, Actas del XI Congreso del Comité Español de Historia del Arte, Valencia, septiembre 1996 (València, Generalitat Valenciana, 1998, p. 219-224); Claire Lyons, «Antiquities and art theory in the collections of Vicente Victoria», a The rediscovery of antiquity. The role of the artist (Copenhaguen, Museum Tusculanum Press / University of Copenhagen, 2003, p. 481-507), i B. Bassegoda, «Vicente Victoria Gastaldo», a Diccionario biográfico español, vol. xlix (Madrid, 2013, p. 880-882).