Sarret i Arbós, Joaquim
Manresa (Bages), 1853 - Manresa (Bages), 1935

Joaquim Sarret i Arbós és un nom destacat de la historiografia manresana i una figura representativa i reconeguda dels arxivers de la ciutat. Va compaginar la vocació per la història i la participació activa en la vida cultural de la ciutat amb l’ofici familiar de sastre i la faceta de cantor. Autodidacte, la seva formació com a historiador i arxiver la hi va proporcionar Leonci Soler i March (1858-1932), que entre les seves nombroses activitats (advocat, bibliòfil, paleògraf i polític, entre d’altres), incloïa la d’arxiver municipal (1882-1932). Les freqüents i prolongades estades fora de Manresa de Soler van convertir Sarret en arxiver municipal, tot i que només amb la categoria d’auxiliar (nomenat el 1896), atès que el primer va mantenir el títol honorari fins a la seva mort (1932). El càrrec municipal no va resultar gens plàcid des del punt de vista laboral per a Sarret durant les quatre dècades que el va ocupar: a la variada naturalesa de feines que li encarregava l’Ajuntament i que en ocasions depassaven les obligacions d’un arxiver, s’hi han d’afegir contratemps diversos (fou cessat en un parell d’ocasions, sempre per motius aliens a la qualitat de la seva feina). El seu treball, però, es va veure recompensat amb el premi que el 1917 li va atorgar l’Institut d’Estudis Catalans per la seva tasca d’organització dels arxius manresans (municipal, notarial i de la seu) i amb el reconeixement de col·legues i institucions, fou nomenat degà dels arxivers de Catalunya (1933). Va mantenir una fluïda relació epistolar amb arxivers, historiadors i altres estudiosos catalans de l’època, com ara Anselm M. Albareda, Agustí Duran i Sanpere, Francesc Carreras i Candi, Josep Gudiol i Cunill, Joan Serra i Vilaró, Fortià Solà, Josep Puig i Cadafalch i Ferran Valls i Taberner, entre d’altres, i amb els folkloristes Joan Amades o Valeri Serra i Boldú. Els tràfecs laborals (combinant les activitats d’arxiver i sastre) i domèstics (amb dificultats per a mantenir una nombrosa progènie de tretze fills) no li van impedir de participar activament en entitats i iniciatives culturals de la ciutat (fou fundador i president del Centre Excursionista de la Comarca de Bages), ni de publicar abundosament, la qual cosa, ateses les circumstàncies apuntades, resulta tan sorprenent com admirable. Aquestes mateixes circumstàncies, d’altra banda, justifiquen l’abast exclusivament local, de la seva activitat i del seu objecte d’estudi.

La bibliografia de Sarret és vastíssima. Comprèn una quarantena de llibres i opuscles, alguns dels quals reeditats i altres de publicats pòstumament, i vora mig miler d’articles, als quals cal sumar un centenar i mig de textos inèdits, a banda d’anotacions, transcripcions documentals i esborranys de treball i, també, de textos autobiogràfics. Els seus estudis, majorment relatius a la història manresana, són encara d’inexcusable consulta. Constitueixen un referent valuós i fiable, resultat del treball constant i directe amb la documentació, sovint inèdita, que Sarret publica de manera transcrita o a partir d’extractes i traduccions parcials. S’ha destacat el caràcter revisionista de la seva obra, que en alguna ocasió va desfermar la polèmica, com va ser el cas de la sorgida arran dels seus estudis sobre la llegenda del miracle de la llum.
  A Art i artistes manresans (Manresa, 1916) va aplegar diverses dades documentals inèdites relatives a artistes nascuts o actius a la ciutat i a artífexs d’obres que hi van tenir la seva destinació entre els segles xiv i xviii. El recull, en la línia dels que havien fet Josep Mas, Puiggarí o Sanpere i Miquel (a qui Sarret va proporcionar algun document manresà). Anteriorment havia publicat articles al Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, en el qual donava a conèixer els contractes —i, amb aquests, els autors— de retaules importants com el del Sant Esperit de Pere Serra, la qual cosa va significar un pas decisiu en el coneixement de la personalitat artística d’un dels pintors més destacats del tres-cents català. Li devem també les primeres notícies documentals que van permetre precisar el moment i les circumstàncies que havien portat l’excepcional frontal florentí a la Seu manresana.
  La seva obra més destacada és la que, en cinc volums i sota el títol general de Monumenta historica civitatis minorisae (Manresa, 1921-1925; reedició facsímil, 1984-1987) abordava diversos aspectes de la història i el patrimoni manresans. El volum iv (Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents) significa una primera anàlisi historicoarqueològica dels establiments religiosos de la ciutat —exceptuant la cova de Sant Ignasi— que encara constitueix una obra d’inevitable referència i, en alguns casos, representa l’aportació més substanciosa al seu coneixement. Sobre altres edificis va publicar breus però documentades monografies, com ara La capella de St. March de Manresa. Relació històrica (1894), i estudis sobre els santuaris marians de la Guia, Joncadella i la Salut de Viladordis o sobre l’antic hospital de Sant Andreu. És autor del primer estudi històric detallat de la important obra d’enginyeria hidràulica del segle xiv, La Cèquia de Manresa (1906). Davant la relació dels seus incomptables articles es té la impressió que cap tema de la història manresana —per menor que fos— li va passar per alt.
  Fou un dels fundadors del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, on va tenir un paper molt destacat; membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1912) i de l’Associació Artístico-Arqueològica de Barcelona, de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i de la Société Académique d’Histoire Internationale de París.

Bibliografia sobre Joaquim Sarret i Arbós: F. Soler i Quintana, «Centenari de Joaquim Sarret i Arbós» (Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Barcelona, núm. 2, 1953, p. 99-100); J. M. Gasol i Almendros, «Joaquim Sarret i Arbós (1853-1935)» (Miscel·lània d’Estudis Bagencs, Manresa, núm. 5, 1987, p. 11-33); Concepció Llorens i Ignasi Torrent, «Bibliografia de Joaquim Sarret i Arbós» (Miscel·lània d’Estudis Bagencs, Manresa, núm. 5, 1987, p. 35-64); Ramon Vila i Despujol i Lluís Virós i Pujolà, «Virtuts i limitacions en la història contemporània de la “Monumenta Historica”» (Miscel·lània d’Estudis Bagencs, Manresa, núm. 5, 1987, p. 65-80); J. M. Gasol i Almendros, Galeria de manresans il·lustres (Manresa, Ajuntament de Manresa, 1988, p. 46); J. M. Gasol i Almendros, «Arxius i arxivers manresans» (Quaderns del Centre d’Estudis del Bages, Manresa, núm. 4, 1990, p. 20-22), i G. Ballús i Casòliva, «Cap a una història de la música a Manresa, a partir dels manuscrits inèdits de Joaquim Sarret i Arbós (*1853-†1935)» (Anuario Musical, Barcelona, núm. 59, 2004, p. 211-242).