Joan Anton Maragall Noble, sisè fill del poeta Joan Maragall i de Clara Noble, va créixer en un entorn culturalment privilegiat a la Ciutat Comtal. Va estudiar dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, i va ser seduït des de molt jove pel col·leccionisme i el mercat de l’art. Així, l’any 1925 va adquirir la Sala Parés, la galeria d’art més antiga de Barcelona i que encara manté en actiu el seu fill, Joan Antón Maragall Garriga.
El primer propietari del negoci, Joan Parés, havia obert l’any 1840 una botiga de marcs, motllures, gravats i materials diversos per a pintors a l’emblemàtic carrer de Petritxol de Barcelona, on el 1877 el seu fill Joan Baptista Parés va inaugurar el primer aparador artístic de la ciutat. Val a dir que Maragall va ser molt valent quan el 1925 va gestionar la transacció de la galeria. Ell mateix ho va explicar en el llibre que, cinquanta anys després, li va dedicar: «El Sr. Parés no havia posat amor. Ni en la galeria ni en els quadres, ni en la història que la Sala havia representat per a la ciutat i per a les arts en general. Tot havia desaparegut amb una fredor incomprensible. Només quedava un nom, “Sala Parés”, amb molta història però deslligat de la vida artística d’aquell moment […] però hi havia una cosa que podia més que l’anàlisi objectiva: hi havia un desig, una esperança de renovar aquelles parets, de fer reviure l’antiga Sala, i la il·lusió d’haver trobat el camí per a aquell engrandiment al qual jo aspirava. Va poder més la visió de futur d’unes parets històriques que el raonament estrictament comercial.» Una il·lusió que el va portar a convertir-se en una figura senyera en la història de l’art del segle xx barceloní, i va construir amb el seu projecte una de les etapes més prolífiques de l’art català del moment. En els seus inicis, però, li va tocar viure temps convulsos i es va implicar en política. Va militar primer a Acció Catalana i a la Lliga Catalana a partir del 1933. Durant la Guerra Civil espanyola fou secretari d’Eugeni d’Ors en la Direcció General de Belles Arts i comissari de la secció espanyola de la Biennal de Venècia el 1938. Acabada la confrontació va ser nomenat president de l’Orfeó Català, el 1968 va ingressar a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi —amb el discurs «L’art en la vida de Barcelona», publicat— i en va ser secretari general (1969-1970), conservador (1985-1986) i tresorer (1986-1993). Va ingressar també a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 1971. D’entre els molts títols i càrrecs que va compaginar al llarg de la seva trajectòria vital i professional, cal destacar el seu ingrés com a membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1972), patró del Museu del Prado i membre de la Junta de Museus de Barcelona. També va ser president de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família i va impulsar la Fundació Pau Casals en inaugurar la primera etapa d’aquest Museu a Sant Salvador del Vendrell (1976). |
