Hernández i Sanahuja, Bonaventura
Tarragona, 30 de maig de 1810 - Tarragona, 9 de novembre de 1891

Bonaventura Hernández i Sanahuja va ser arqueòleg, historiador i comerciant. Era fill del veler reusenc Bonaventura Hernández i Serra (1780-1854) i de la tarragonina Maria Francesca Sanahuja i Gil (1784-1869, filla del daurador Francesc Sanahuja [o Sanaüja] i Mariner). D’orígens familiars menestrals, passamaner d’ofici i comerciant de professió, la formació cultural d’Hernández va ser eminentment autodidacta. Amb els seus pares, va haver de fugir de Tarragona arran de l’assalt francès del 1811 i no hi va tornar fins al 1821, després de passar per Maó i per Barcelona, ciutat —aquesta darrera— en què va aprendre les primeres lletres. A Tarragona va estudiar llatí i humanitats al col·legi tridentí, però per qüestions familiars el 1828 es va traslladar de nou a Barcelona i, a Llotja, va assistir a classes de química i matemàtiques. Va retornar definitivament a Tarragona el 1830 i es va dedicar al comerç. El seu introductor en el món de l’arqueologia va ser l’escultor Vicenç Roig i Besora (1762-1837), professor de l’Escola de Dibuix i creador del primer Museu d’Antiguitats de Tarragona (1834). Col·leccionista de monedes i objectes antics, Hernández es va interessar especialment per les importants troballes que es portaven a terme a la pedrera del port de Tarragona i va treballar activament —al llarg de més de quaranta anys— en la recuperació de nombroses restes arqueològiques i monumentals de la ciutat i de la província. Quan van ser aparentment descobertes les restes d’un sepulcre pseudoegipci, li va dedicar la seva primera monografia, Resumen histórico-crítico de la ciudad de Tarragona desde su fundación hasta la época romana, con una explicación de los fragmentos del sepulcro egipcio descubierto en 9 de marzo de 1850 (1855), una curiosa publicació que ell mateix va fer retirar i destruir quan va quedar ben palesa la falsificació (aliena) de les peces. El 15 de desembre de 1853, Hernández va ser nomenat inspector d’Antiguitats de Catalunya i València en representació de la Real Academia de la Historia, amb un sou anual de vuit mil rals (el 1862, el càrrec va ser reduït a l’àmbit estrictament provincial de Tarragona).

Tot i que la seva dedicació principal estava estretament relacionada amb les restes arqueològiques de Tarragona, de seguida es va ocupar també dels monuments medievals de la seva demarcació i, força especialment, dels monestirs de Santes Creus i de Poblet. A Poblet, que ja havia visitat l’any 1847, Hernández es va encaminar el desembre del 1854 perquè havia estat designat per a traslladar les restes del panteó reial a Tarragona, ciutat a la qual va arribar un gran nombre de fragments escultòrics procedents de diverses tombes nobiliàries, i no només del panteó reial. Amb una part d’aquells fragments (la resta es va guardar a l’antic Ajuntament de Tarragona, on van ser «redescoberts» el 1894), es va confegir un sepulcre «nou» per a Jaume I a la catedral tarragonina, que es va «inaugurar» el 7 d’octubre de 1856. Pocs dies abans, el 30 de setembre, «por orden especial de la Comisión Central de Monumentos», Hernández havia estat nomenat «individuo» de la comissió provincial, un fet que facilitaria encara més la seva relació regular amb els desamortitzats i aleshores ja força malmesos monestirs del territori. El 1862, Hernández va redactar un primer informe sobre Poblet, que va trametre a Real Academia de la Historia i a la de Bellas Artes de San Fernando (a la qual en va adreçar un altre el 1866). Cap al final del 1870, Hernández va tornar a Poblet en compliment d’una nova comissió i va aprofitar l’estada per a fer «algunas obras de reparación». El 1878 es van continuar els treballs de rehabilitació o reconstrucció, que eren dirigits per l’arquitecte provincial Francesc Barba Masip i que comptaven amb l’assessorament d’Hernández, el qual va realitzar un detallat plànol de tot el monestir (un plànol que va ser adquirit el 1879 per la Comissió Provincial de Monuments i que va ser copiat i tramès a l’esmentada Academia de San Fernando i al Ministeri de Foment). El juny del 1880, Hernández i Barba van presentar a la Comissió Provincial de Monuments la memòria del projecte d’obres i reparacions que s’havien de fer a Poblet. Pel que fa a Santes Creus, Hernández —després d’una primera visita d’inspecció feta el maig de 1854— hi va realitzar els anys 1855 i 1856 uns primers treballs de reparació, durant els quals es va instal·lar al mateix monestir. De manera intermitent, però sempre d’acord amb les necessitats i les circumstàncies de cada moment, hi va continuar realitzant tasques de consolidació i de manteniment al llarg dels anys i de les dècades següents. El 1857, Hernández va fer algunes de les primeres fotografies conegudes de l’antic cenobi, que va incloure a la Descripción histórico-monumental del Real Monasterio de Santas Creus, la qual va trametre al director general d’Instrucció Pública. El 1877, va redactar també la memòria Recuerdos sobre el Monasterio de S. S. Creus, que encara roman inèdita (a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona) però que va servir per a confegir la Historia del Real Monasterio que publicaria el 1886. Tot i que a partir del 1877 la direcció de les obres va recaure en l’arquitecte provincial Francesc Barba, Hernández encara va redactar diversos documents en defensa de Santes Creus. Així, el juny del 1880, Hernández i Barba van signar un informe conjunt sobre les obres de «reparación» al monestir, que es va publicar l’abril de l’any següent al Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, revista en la qual van aparèixer també (els mesos de febrer, març i abril del 1881) una memòria particular d’Hernández sobre Santes Creus, signada el setembre del 1880, i el febrer del 1883, un «proyecto de obras a practicar» que havien signat Barba i Hernández el juny del 1881.
  De la faceta d’Hernández com a arqueòleg, cal destacar la pionera aplicació de tècniques arqueològiques insòlites fins aleshores a l’Estat (com l’anàlisi estratigràfica o l’extracció de mosaics entelant-los i enrotllant-los), el seu interès per la protecció i l’estudi de diverses construccions monumentals (restauració del força malmès aqüeducte de les Ferreres; declaració monumental de la muralla amenaçada de demolició «revolucionària»; prospeccions i excavacions a l’àrea del fòrum de la colònia, al circ i al teatre, entre d’altres), les seves excel·lents relacions amb diverses personalitats científiques estatals i estrangeres (especialment la continuada col·laboració amb el gran epigrafista alemany Emil Hübner) i el seu constant afany de difondre i publicar —quan i tant com li va ser possible— els seus descobriments i troballes, amb una abundant bibliografia que inclou una quinzena de monografies i més de dos-cents articles. Primer director del Museu Arqueològic de Tarragona (el 1873 va ingressar, amb antiguitat retroactiva des del 1853, al Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs), els seus millors mèrits com a museòleg van ser la consolidació de l’equipament i la salvaguarda i ampliació dels seus fons, així com la redacció i l’actualització constant de diferents inventaris i catàlegs raonats dels materials arqueològics i artístics (antics, medievals i renaixentistes) dels quals fou responsable, una tasca que va facilitar la publicació —ja a cura del seu successor Ángel del Arco— del Catálogo del Museo Arqueológico de Tarragona (1894). Entre les seves publicacions, cal destacar també Descripción histórica de las estatuas, medallones, bajos relieves y bustos que adornan el frontispicio del Palacio de las Excmas. Corporaciones Diputacion Provincial y Ayuntamiento de la Fidelísima y Ejemplar Ciudad de Tarragona (redactat amb Francesc Morera i Valls, 1865); El Indicador Arqueológico de Tarragona. Manual descriptivo de las antiguedades que se conservan en dicha ciudad y sus cercanias, con designación de los puntos donde se encuentran y ruta que debe seguirse para recorrerlos con facilidad (amb Josep Maria de Torres, 1867); Murallas de Tarragona. Documentos dirigidos a evitar la enagenación y destrucción de aquellos monumentos (amb altres autors, 1871); Tarragona bajo el poder de los árabes, y su reconquista por D. Berenguer Ramon 2º Conde de Barcelona en 1089 (1882); Estudios sobre el orígen, épocas y vicisitudes de las monedas autónomas de Cose, de carácter ibérico, de acuerdo con la historia antigua de la ciudad de Tarragona (1884); Opúsculos históricos, arqueológicos y monumentales (1884); Historia del Real Monasterio de SS. Creus, su fundación, progresos, ruina y restauraciones verificadas hasta el presente (1886); Antigüedades de Tarragona (1887); El Pretorio de Augusto en Tarragona. Estudios histórico-arqueológicos en indagación de los principales acontecimientos ocurridos en su recinto desde su fundación hasta la invasión de los árabes (1888), i el primer i únic tom que va aparèixer d’una Historia de Tarragona desde los más remotos tiempos hasta la época de la restauración cristiana, que fou editada i ampliada per Emili Morera i Llauradó (en lliuraments apareguts entre els anys 1892 i 1893). Hernández va ser corresponent de la Real Academia de la Historia (1851) i de les de Bones Lletres de Barcelona (1864) i de Bellas Artes de San Fernando (1868), a més de membre —entre altres societats i institucions locals, provincials, estatals i estrangeres— de la Societat Arqueològica Tarraconense (1845) i de l’Academia Española de Arqueología (1848). Va rebre —del rei Amadeu I— el títol de comanador de l’orde de Carles III (1871) i —d’Alfons XII— el de comanador de l’orde d’Isabel la Catòlica (ordinària el 1877, de número el 1883), així com una medalla d’honor del rei de Prússia (1854). Es va casar el 1833 amb Teresa Borràs i Vidal, amb qui va tenir almenys sis fills: Carme (1838-1901), Josep Maria (1840-1880), Andreu (1843-1845), Dolors (1845-1917), Antònia (1847-1917) i Bonaventura (1849-1904). Els descendents actuals ho són a través del fill petit, Bonaventura, que es va casar amb Maria dels Àngels Rimbau i Kramer (n. 1851).

Bibliografia sobre Bonaventura Hernández i Sanahuja: Velada Hernández. Trabajos leídos la noche del 11 de noviembre de 1892 en el Salón-Aynè el primer aniversario del fallecimiento de D. Buenaventura Hernández Sanahuja (Tarragona, 1893); Eduard Saavedra, «Necrología. D. Buenaventura Hernández y Sanahuja» (Boletín de la Real Academia de la Historia, Madrid, núm. 25, 1894, p. 337-368); Butlletí [Arqueològic] extraordinari dedicat a B. Hernández Sanahuja (Tarragona, Reial Societat Arqueològica Tarraconense, 1991); Un home per a la Història. Homenatge a Bonaventura Hernández Sanahuja (Tarragona, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, 1992; catàleg de l’exposició); Amadeu-Jesús Soberanas Lleó & Jaume Massó Carballido, Bibliografia impresa de Bonaventura Hernández Sanahuja (Tarragona, Diputació de Tarragona, 1992); Jaume Massó Carballido, «De Santes Creus a Tarragona. Història del retaule de Santa Magdalena des de l’exclaustració», a Imatges de la Llegenda Daurada. El retaule de Santa Maria Magdalena de Santes Creus (Tarragona, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, 1997, p. 110-116; catàleg de l’exposició); Jaume Massó Carballido, «Bonaventura Hernández Sanahuja i les primeres restauracions de Santes Creus (1854-1877)» (Santes Creus. Butlletí de l’Arxiu Bibliogràfic, Aiguamúrcia, núm. 18, 1998-2000 [2001], p. 95-119); Jaume Massó Carballido, «Bonaventura Hernández Sanahuja», Pioneros de la arqueología en España, del siglo xvi a 1912 (Alcalá de Henares, Museo Arqueológico Regional, 2004, p. 157-162); Jaume Massó Carballido, «Bonaventura Hernández i Sanahuja, 1810-1891», a La nissaga catalana del món clàssic (Barcelona, Auriga, 2011, p. 134-138), i Joan Menchon i Bes, «Un manuscrit de Bonaventura Hernández Sanahuja sobre Poblet a la Real Academia de la Historia de Madrid (1862)» (Aplec de Treballs, Montblanc, núm. 32, 2014, p. 229-257).