Al llarg de la seva trajectòria es marquen dues etapes, una a Madrid, fins a la Guerra Civil, i una segona etapa a Tarragona, a partir del 1942, on fou traslladat després de patir una suspensió de sou, conseqüència de les represàlies del primer franquisme. Sempre, però, es va caracteritzar per la seva capacitat de treball i per una important erudició, fets que li van permetre confegir una àmplia bibliografia, amb més d’un centenar d’articles especialitzats en l’art de la miniatura, la bibliofília i altres matèries com la història de la literatura, de l’art o la bibliografia.
No hi ha cap dubte que la seva etapa madrilenya va ser tan brillant com prolífica; va ampliar estudis a França, Anglaterra i Itàlia, i des de la meitat de la dècada de 1920 va realitzar importants aportacions, com ara el Catálogo de la Exposición de códices miniados españoles, organitzada a Madrid per la Sociedad de Amigos del Arte, magna exposició del 1924 on es van exhibir prop de dos-cents còdexs de totes les procedències hispanes entre els segles x i xvi, tot i que la publicació del catàleg no es va realitzar fins a l’any 1929, editat pel bibliòfil Ramon Miquel i Planas. Pel treball en aquest catàleg va obtenir el Premi al Talent de la Real Academia de la Historia l’any 1930, i l’historiador Joaquín Yarza el valora com el primer intent de fer una història de la miniatura espanyola.
Certament, és l’edició d’aquest catàleg que el consolida com a estudiós de la miniatura medieval a la península Ibèrica, a més dels següents: La miniatura española (1930), publicat en dos volums a Barcelona i a diverses ciutats europees, i El arte de la miniatura española (1932). Un dels més importants és Manuscritos con pinturas. Notas para un inventario de los conservados en colecciones públicas y particulares de España (Madrid, Centro de Estudios Históricos, 1933), dos volums en fitxes breus que donen notícia de la il·lustració cronològicament i estilística. L’obra va tenir llavors un important ressò, fins i tot el comte de Laborde, president aleshores de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres de París la recomanava com a model a seguir en els estudis sobre la miniatura francesa.
És també molt destacable l’obra Catálogo de los manuscritos catalanes de la Biblioteca Nacional (1931), en la qual s’inclouen els més valuosos manuscrits catalans conservats a la Biblioteca Nacional i que, d’altra banda, amplia considerablement el que l’any 1896 va fer Jaume Massó. Segons descriu el mateix Domínguez Bordona, els manuscrits conservats constitueixen una representació dels noms més brillants de la història literària de Catalunya, Mallorca i València durant el seu període de plenitud. Hi ha un magnífic exemplar de la poesia trobadoresca Cançoner dels Comtes d’Urgell, les obres d’Ausiàs Marc, Ramon Llull, Francesc Eiximenis, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere Tomic i altres insignes poetes, filòsofs i historiadors conservats en còpies precioses dels segles xiv i xv. Hi trobem també traduccions i l’únic manuscrit conegut de Curial e Güelfa de notables còdexs miscel·lanis de filosofia, moral i religió, textos jurídics i legals i tractats científics.
Com a director de la Biblioteca de Palau va completar també el Catálogo de grabados (1934), va redactar el molt destacable Catálogo de manuscritos de América (1935) i va ordenar les col·leccions de medalles i de monedes procedents de les col·leccions dels monarques. És especialment interessant remarcar el seu estudi publicat l’any 1935, i que reprendrà més endavant, sobre els exlibris mossàrabs medievals de la península Ibèrica compresos entre els segles viii i xii, i que tenen la particularitat d’incorporar la marca de propietat com a element estètic formant part de la mateixa obra.
Ara bé, la Guerra Civil va truncar la seva carrera professional i es va apartar de la seva professió durant sis anys, moment en què es va traslladar a la ciutat de Tarragona com a director de l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda i de la Biblioteca Pública de Tarragona (1942-1953). Durant els seus anys a Tarragona va fer els inventaris dels manuscrits i incunables procedents de l’orde del Cister i de la Biblioteca del Virrei Pere Antoni d’Aragó, fons patrimonials procedents de les desamortitzacions eclesiàstiques del segle xix que conserva la Biblioteca Pública de Tarragona. Al mateix temps va ampliar i enriquir la bibliografia tarragonina, tot i que estava vinculat a les institucions culturals més rellevants. Entre les seves nombroses aportacions destaquen El escritorio y la primitiva biblioteca de Santes Creus. Noticia para su estudio y catálogo de los manuscritos que de dicha procedencia se conservan (1952) i Las dos procedencias principales de la Biblioteca de Tarragona (1958).
També va reprendre la seva dedicació a l’art de la il·lustració, i el resultat és l’obra La miniatura (Argos, 1950), en la qual es fonen les seves aficions artístiques, literàries i bibliòfiles i, d’altra banda, demostra el seu mestratge des del punt de vista artístic i bibliogràfic. Conté aportacions sobre l’origen de la iconografia dels beats, i alhora, dona l’oportunitat per a seguir, a través de múltiples temes, la transformació estilística operada al llarg de tres segles, i es fixa també en els beats de Girona i d’Urgell. Domínguez Bordona estableix afinitats entre la Bíblia de Ripoll, que es conserva al Vaticà i la Bíblia de Roda, a la Biblioteca Nacional de París i n’assenyala les influències.
L’any 1962, amb motiu del Congrés Internacional d’Editors que va tenir lloc a Barcelona, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, amb Frederic Udina Martorell com a director, li va encomanar l’estudi i el catàleg de l’exposició «Códices miniados españoles». Una gran mostra de l’art pictòric sobre llibres i pergamins dels segles x al xvi amb cent cinquanta-vuit documents arribats de tot l’Estat i que van ser exposats al Saló del Tinell de Barcelona.
Finalment, en el seu vessant d’historiador de l’art, destaca l’encàrrec de redactar el capítol dedicat a la miniatura dins l’obra Ars Hispaniae (1962), la qual va comptar amb la col·laboració de Joan Ainaud de Lasarte. El seu fons documental es conserva a l’arxiu del Centro de Ciencias Humanas y Sociales (Madrid), provinent del donatiu de Manuel Gómez-Moreno.
La seva trajectòria professional va ser premiada per la Real Academia de la Historia, de manera que en va ser nomenat membre corresponent. L’any 1943 va ser designat membre de The Hispanic Society of America; el 1958 va ser acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, i el 1961 va ingressar com a membre corresponent a l’Institut d’Estudis Catalans (amb el núm. 78) i fou adscrit a la Secció Històrico-Arqueològica. Fou també conseller numerari de l’Institut d’Estudis Tarraconenses. |
