Vinader Nubau, Ramon
Vic (Osona), 1832 - Madrid, 1896

Ramon Vinader Nubau era advocat, polític i historiador de l’art. Nascut en el si d’una família carlista, va cursar els primers anys de la carrera de dret a Barcelona i va acabar aquests estudis a Madrid, on finalment s’hi va establir. Catòlic i tradicionalista, va col·laborar a la premsa madrilenya (Altar y Trono, Museo Español de Antigüedades, Revista Católica de España i Ilustración Católica) i a la de la seva regió (El Ausonense i El Eco de la Montaña).
  Va ser diputat a Corts del Partit Carlista / Comunión Católico-Monárquica per Palma a les eleccions de març del 1867, i per Vic a les de gener del 1869 i març del 1871. Durant aquests anys de diputat va adquirir una fama de bon orador que inclús tindria repercussió a la premsa de l’època. Va ser un advocat de renom i professor de dret romà als Estudios Católicos.

Va ser un fervorós carlista i interessat des de jove pels estudis històrics, i va publicar una biografia de Carles Lluís de Borbó, compte de Montemolín, l’any 1855. Vinader va ser un integrista catòlic que s’autoanomenava «intransigent». Com a tal, va travar amistat amb Marcelino Menéndez y Pelayo, a qui va proporcionar una important documentació sobre un procés «judicial» d’unes dones vigatanes del segle xvii acusades de bruixeria que Menéndez resumiria en unes poques línies a la seva Historia de los heterodoxos españoles.
  Aquesta obcecació fonamentalista el va portar a defensar, en matèria artística, que la bellesa que ell anomenava «objetiva» només la poden posseir les obres d’art imbuïdes d’un veritable esperit cristià, ja que Vinader participava de la tranuitada tradició idealista que vincula bellesa i bondat. L’art no-cristià, i fins i tot els períodes artístics menyspreats des del Neoclassicisme, com per exemple el manierisme (que ell anomena «renacimiento»), només poden aspirar a posseir una bellesa superficial, material, ornamental i subjecta a les modes. Aquesta base estètica, estrambòticament combinada amb certes idees kantianes, és la que sustenta la sèrie de conferències pronunciades a la Sociedad Literario-Católica La Armonía i publicades l’any 1866 amb el títol Lecciones sobre arte cristiano, unes conferències on també s’inclouen debats historiogràfics que van ser modificats i en alguns punts ampliats en el seu llibre del 1870, Arqueología cristiana española.
  Arqueología cristiana española és un manual del que llavors s’entenia per arqueologia, és a dir, una mena de recull historiogràfic basat en les formes artístiques i deslliurat de certs condicionaments estètics i teorètics que sí que es considerava, generalment, que havien de guiar la història de l’art. Malgrat això, Vinader creia profitós incloure com a apèndix algunes de les conferències que tractaven qüestions teòriques.
  Aquest llibre pertany a una tradició de feia anys coneguda a Catalunya, la dels manuals breus i divulgatius d’arqueologia destinats a conscienciar la població de la necessitat de conservar el patrimoni artístic de l’Església, en els quals es mostrava un especial interès a formar els responsables de les parròquies per a aconseguir que fossin capaços de discernir quins objectes o elements arquitectònics calia preservar. Pere Màrtir Pujalt va ser el primer autor català que va publicar un llibret amb la funció esmentada. Era Arqueología cristiana, del 1860. El va seguir José de Manjarrés amb les seves Nociones de Arqueología Española (1864) i, tres anys més tard, Nociones de arqueología cristiana para uso de los seminarios conciliares (1867). Al seu torn, convé indicar que aquest tipus d’obra s’inicia a França de la ploma de Jean Jacques Bourassé, amb la seva enormement divulgada Archéologie chrétienne del 1842. D’altra banda, s’intueix que el tractat de Josep Gudiol titulat Arqueologia sagrada catalana del 1902 era una reparació de tot aquest conjunt d’obres arqueològiques d’autors catalans que no estaven interessats a subratllar la singularitat de l’art català.
  Una de les idees centrals de Vinader sobre l’art medieval, especialment sobre el romànic, coincideix amb el que s’havia anat establint des de la generació romàntica: que el cristianisme va introduir en l’art la llibertat que els ordres clàssics no permetien, i d’aquí extreu l’autor una doble superioritat de l’art de l’edat mitjana; d’una banda moral, com s’ha indicat anteriorment, i de l’altra formal, gràcies a la suposada absència de les regles que guiaven l’art a l’Antiguitat i després, a partir del Renaixement. De fet, Vinader vincula la superioritat moral i la formal, ja que creu que la llibertat creativa és fruit de la fe catòlica.
  Cal, sobretot, apreciar en Vinader la consideració que expressava vers l’art romànic, ja que habitualment s’entenia que es tractava d’un estadi preparatori del gòtic. Vinader el va tenir en compte per ell mateix, independentment del gòtic, com a expressió d’una religiositat específica, és a dir, d’un context històric diferenciat. És probable que aquesta idea l’heretés de Piferrer, a qui reconeixia com el seu guia principal en els estudis artístics. A més de les innovacions formals del romànic, Vinader treu partit, com ja va fer Piferrer, del suposat aspecte tètric del romànic per a vincular-lo a una idea mística i melancòlica del catolicisme. En tot cas, ni el 1866, data de la publicació de les seves Lecciones, ni el 1870, de l’Arqueología cristiana española, es pot trobar cap novetat remarcable: la caracterització del romànic que fa Vinader a través de la utilització de certs elements arquitectònics, com ara les voltes, ja havia estat assenyalat en la dècada de 1840 per Piferrer.
  Per bé que dels molts exemplars de l’Arqueología cristiana española que existeixen, cap d’aquests no contenia fotografies. Un article de Luis Estepa Pinilla a la revista Goya afirma que el llibre de Vinader és «la primera historia del arte española ilustrada con fotografías». Per tant, sembla que només alguns exemplars van ser publicats utilitzant fotografies, cosa que probablement va ser improvisada, ja que al text no es fa cap al·lusió a la utilització d’aquesta tècnica, totalment novadora en llibres d’historiografia artística l’any 1870.
  Finalment, Vinader ha estat considerat un dels intel·lectuals vigatans més destacats que, gràcies al seu interès arqueològic, van ajudar a dinamitzar el clima cultural que va portar a la creació del Museu Episcopal de Vic.

Bibliografia sobre Ramon Vinader Nubau: Miquel S. Salarich i Torrents, Història del Círcol Literari de Vich (Vic, Patronat d’Estudis Osonencs, 1962); Miquel S. Salarich i Torrents, «Els antecedents del Museu de Vic» (Ausa, Vic, núm. 56-57, 1967, p. 363-368); Luis Estepa, «La primera historia del arte española ilustrada con fotografías» (Goya. Revista de Arte, Madrid, núm. 235-236, 1993, p. 28-32); Lluís Orriols i Monset, Les bruixes segrestades (Barcelona, Rafael Dalmau, 1994); Nieves Panadero Peropadre, «Teorías sobre el origen de la arquitectura gótica en la historiografía ilustrada y romántica española» (Anales de Historia del Arte, Madrid, núm. 4, 1993-1994, p. 203-212); Nieves Panadero Peropadre, «La definición del estilo románico en la historiografia del romanticismo» (Anales de Historia del Arte, Madrid, núm. 7, 1997, p. 245-256), i Nieves Panadero Peropadre, «La valoración de la arquitectura romànica en la España del romanticismo» (Anales de Historia del Arte, Madrid, núm. 9, 1999, p. 255-270).