Ramon Salas Ricomà es va llicenciar en ciències exactes el 1869 i com a arquitecte el 1873. Fill d’un llauner, Pau Salas i de Tecla Ricomà, va estudiar a les escoles públiques de Tarragona, al Seminari i a l’Institut General i Tècnic de la mateixa capital. Els primers mestres d’aquest tarragoní van ser el dibuixant Bernat Verderol Roig (1814-1898) i Ramon Roig Rodon, acadèmic i il·lustrador de llibres. La seva preferència pel dibuix el va decantar cap a l’estudi de l’arquitectura a l’Escola Superior d’Arquitectura de la Universitat de Barcelona. Un cop llicenciat es va quedar a la seva ciutat de naixement, Tarragona, on desenvoluparia una llarga i dilatada carrera.
El 1883 es va convertir en arquitecte municipal de Tarragona, el 1890 va esdevenir arquitecte provincial i el 1894, arquitecte arxidiocesà, quan va substituir al també arquitecte Pau Monguió. Va compaginar la seva dedicació a l’arquitectura gairebé tota la vida amb la tasca docent, i des del maig del 1890, va ser professor auxiliar supernumerari a l’Institut General i Tècnic de Tarragona. Del 1875 al 1905 va ser director i professor del Col·legi de Tarragona de Primera i Segona Ensenyança. El 1914 va ascendir a professor auxiliar numerari fins al 1918, any en què es va jubilar.
Al llarg de la seva vida va tenir nombrosos càrrecs: el 1903 va fundar la Reial Germandat de Jesús Natzarè de Tarragona, de la qual seria president fins que va morir, i el 1917 formava part de la Comissió Provincial de Monuments, càrrec que el va portar, entre d’altres, a participar en la recuperació dels monestirs de Santes Creus i Poblet. També va aconseguir diverses distincions com ara la Creu de Cavaller del Reial Orde d’Isabel la Catòlica.
Salas va ser un dels professionals més prolífics del traspàs del final del segle xix a la província de Tarragona i del principi del segle xx. La capital del Tarragonès li deu obres força emblemàtiques en l’àmbit local, com ara l’església de Sant Pere del Serrallo (1903); la Plaça de Toros, avui coneguda com Tarraco Arena, inaugurada el 1883; el pedestal del monument a Roger de Llúria (1883-1889), el dibuix de la barana del Balcó del Mediterrani (1890-1894); l’ermita de la Salut (1908); la seva residència a la Rambla Nova tarragonina executada amb elements d’estil neomedieval (1907), o el Museu Diocesà de la ciutat (1915), entre d’altres.
L’arxiu personal i el fons documental de Salas es conserva, des del 26 d’abril de 1928, a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Aquest llegat permet detallar aspectes de la seva formació, així com la documentació vinculada amb la seva activitat com a arquitecte arxidiocesà de Tarragona. De la seva gran producció, destaca l’obra civil encaminada a realitzar obres a escoles, cementiris, escorxadors, l’obertura de carrers de la part alta de la ciutat, el projecte i la neteja de les muralles romanes, un disseny de nous quarters de cavalleria i infanteria o la portada d’aigües a la ciutat, entre d’altres. A la catedral de Tarragona va obrir una porta que conduïa des del carrer del Claustre al claustre de la catedral en motiu del congrés catòlic celebrat a Tarragona el 1894 amb escultures del seu amic Fèlix Ribas Ferrer. A més, va ampliar la sagristia i va construir el vestidor de la mateixa catedral. A Poblet hi realitzaria diverses intervencions (1881-1883). També va dibuixar diversos plànols destinats a Colònies Agràries (que inclouen la documentació d’algunes explotacions agrícoles d’acord amb la llei de colonització del 1868). Hi ha diverses sèries dedicades a les mines d’aigua i als peritatges i les taxacions de finques urbanes i rústiques repartides per tota la província tarragonina, així com els expedients de ferrocarrils o els projectes de carreteres com la de Valls a Igualada, la de Reus a Vilanova d’Escornalbou, o la documentació de la creació del primer cos de bombers de la ciutat. A banda, se serva la correspondència de l’arquitecte entre els anys 1877 i 1919.
Fora de la província, va treballar en la restauració de la Colegiata de Santa Maria de Calatayud (1907-1916), en la direcció de les obres de l’església parroquial de Casp (en concret a l’atri i a les cobertes de l’edifici), i en obres del Pilar de Saragossa per evitar les filtracions d’aigua (1912-1918). També va elaborar plànols per a escoles, cementiris o escorxadors de pobles de les províncies de Barcelona i Lleida. |
