Pi i Arimon, Andreu Avel·lí
Barcelona, 1 de març de 1793 - Barcelona, 25 de desembre de 1851

Andreu Avel·lí Pi i Arimon nasqué en una família modesta. Va tenir una formació en humanitats al seminari de Barcelona, però amb l’ocupació francesa combaté l’invasor i es vinculà a l’exèrcit, dins el qual a partir del 1813 va tenir diversos càrrecs administratius. Fou a partir de la dècada de 1830 quan incrementà les tasques de paleògraf, d’historiador i altres activitats pròpies d’una persona interessada en la protecció del patrimoni monumental. El 1834 escriví una memòria sobre una inscripció romana del carrer Arlet, que envià a la Real Academia de la Historia de Madrid, on fou molt apreciada, i li proporcionà el reconeixement d’acadèmic corresponent. En aquest mateix any s’oferí per ordenar l’arxiu municipal de Barcelona, dedicació que exercí fins al nomenament d’un arxiver titular el maig del 1835. El 24 d’agost de 1835 el governador civil el designà per a formar part de la comissió de recollida i inventari dels llibres, documents i altres restes materials dels convents desamortitzats de Barcelona i aplegar-los a la biblioteca pública provincial i al museu adjunt. El 15 de setembre de 1835 ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, institució on fou responsable de l’arxiu fins a la seva mort. Des d’aquesta plataforma acadèmica endegà diverses iniciatives en favor de la preservació monumental i de recollida de materials arqueològics, lapidaris, documentals i bibliogràfics, tasca en la qual també participaren Josep Antoni Llobet i Joan Cortada. Una de les seves campanyes s’adreçà a evitar l’enderroc del convent dominic de Santa Caterina, fruit de la qual fou el seu treball manuscrit, Memoria descriptiva de la antigua iglesia y convento de Santa Catalina (1842), ara conservat a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, redactat en paral·lel a l’aixecament de la planta del mateix convent per part de Josep Casademont i que fou editat pel fill d’aquest arquitecte molts anys després. Pi intervingué també en les gestions per obtenir la cessió per part de l’Estat el juliol del 1838 del convent de San Joan de Jerusalem, on s’instal·larien fins al seu enderroc definitiu entre els anys 1882 i 1888 la biblioteca pública provincial, el museu d’antiguitats, la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, i la mateixa Reial Acadèmia de Bones Lletres. El 1836 la Junta de Comerç li encarregà d’intentar definir el perímetre de la muralla romana de Barcelona i amb l’ajuda dels arquitectes Josep Oriol i Bernadet i de Josep Oriol Mestres, feren una primera proposta amb algunes prospeccions a diferents indrets de la ciutat.

Els seus estudis i experiència es van concretar en una obra monumental, Barcelona antigua y moderna, en dos volums, de 679 i 1.136 pàgines de lletra menuda i de mida foli. Es començà a publicar en fascicles el 1850 però, per causa de la mort del seu autor el dia de Nadal del 1851, finalment fou editada el 1854 a cura del seu fill, el metge psiquiatra Emili Pi i Molist (1824-1892). Es tracta d’una magna obra de perfil híbrid, ja que combina el caràcter descriptiu d’una guia de viatge, l’anàlisi d’un tractat de geografia urbana i l’estudi crític d’un llibre d’història. Aquesta característica segurament respon a la voluntat de Pi de sintetitzar en un sol treball més de vint-i-cinc anys de recerca i curiositat de tota mena entorn la ciutat de Barcelona, la seva història i les seves transformacions. Després de tractar la situació topogràfica de la ciutat i els seus tres recintes al llarg del temps es passa a presentar les formes de govern en la seva evolució històrica, primer de Catalunya i després de la ciutat en diversos capítols. No dubta a oferir a voltes dades documentals en brut, amb un gran nivell de detall, com quan, per exemple, fa una llista de tots els consellers del Consell de Cent entre l’any 1249 i la seva extinció el 1714, que omple més de vint-i-cinc pàgines. L’estructura urbana de la ciutat i les seves divisions per barris també són objecte d’un prolix estudi, juntament amb les dades de la seva població, actualitzada fins al 31 de desembre de 1848. A continuació, comença una part de gran interès per als historiadors de l’art, ja que presenta l’estat dels edificis de la ciutat. Primer les fortificacions al capítol ix, i a partir del capítol xi es comenta la història i la situació dels palaus, dels edificis singulars civils i dels religiosos des de la catedral fins a totes les parròquies, convents i capelles. Al marge de les informacions històriques sobre aquests edificis, que responen al nivell d’informació erudita disponible aleshores, són molt valuoses les explicacions de Pi, ja que configuren una mena de descripció o fotografia del panorama monumental de Barcelona just abans de les grans transformacions urbanes que es produïren amb l’enderroc de les muralles i altres intervencions urbanístiques. D’una altra mena d’interès, de caràcter més antropològic, són les pàgines on es comenten les principals devocions públiques de l’època, com ara les processons, les confraries o els ritus funeraris. El primer volum es completa amb l’explicació de l’organització judicial al llarg de la història i la que regia en el seu temps, i fa el mateix amb l’organització militar.
  El segon volum comença amb l’explicació històrica i descriptiva de les activitats econòmiques de la ciutat: la marina, el comerç, els mercats i la moneda, entre d’altres. Un dels capítols de major utilitat és el xxi, on es presenta l’estat de la instrucció pública i on es parla de la Universitat, el seminari, les acadèmies, els arxius, les biblioteques públiques i privades, els gabinets, els museus vinculats a institucions o particulars i, finalment, de la impremta. Aquí cal destacar el valor de les descripcions dels museus i de les col·leccions d’art, ja que és el primer cop que se cita el museu arqueològic de Joan Cortada, la pinacoteca de Sebastià de Pascual, o el museu zoològic del comte de Belloch, aleshores situat al carrer Lladó. També és valuosa la descripció de la col·lecció Carreras d’Argerich, ja coneguda però pel fullet del 1848 en què el seu propietari li va donar publicitat. També cal recordar a l’apartat de l’impremta el llistat alfabètic d’autors naturals de Barcelona, que inclou un breu apartat d’artistes i la menció d’algunes de les seves obres. Culmina aquest capítol de la instrucció pública amb una «Rápida ojeada a la lengua y literatura catalanas», que per la seva data primerenca mereix també un singular reconeixement. En tractar de la beneficència (cap. xxii) són interessants les informacions sobre els edificis dels hospitals, i també cal recordar el capítol que tracta sobre la ubicació i la dedicació de les estàtues commemoratives situades aleshores a la via pública. Aquest segon volum és d’extensió molt superior al primer perquè inclou un llarguíssim capítol dedicat a recopilar els «Sucesos memorables de Barcelona», que és com una mena d’història política de la ciutat, i que gairebé es pot considerar com un treball autònom.
  En definitiva, el llibre enciclopèdic de Pi i Arimon és una mina enorme d’informacions i notícies de tota mena, testimoni de la farcida erudició del seu autor i que avui és encara d’imprescindible consulta en molts temes, i especialment per tots aquells que descriuen la situació monumental i cultural de la ciutat en el segon quart del segle xix.

Bibliografia sobre Andreu Avel·lí Pi i Arimon: Emili Pi i Molist, «Breves apuntes biográficos sobre don Andrés Avelino Pi y Arimon», a Pi i Arimon, Barcelona antigua y moderna, vol. i (Barcelona, Librería Politécnica de Tomás Gorchs, 1854, p. 1-6); Josep Rafael Carreras i Bulbena, «Estudis biogràfichs d’alguns benemèrits patricis que il·lustren aquesta Academia» (Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona, núm. 102, 1930, p. 232-235); Francesc Roca Rosell, ad vocem, Diccionari d’historiografia catalana (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2003); Jordi Casanovas Miró, ad vocem, Diccionario biográfico español (Madrid, Real Academia de la Historia, 2013), i Ramon Grau Fernàndez, ad vocem, Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2012).