A poc a poc el seu prestigi s’anà consolidant, de tal manera que un cop retornat a França (1921), aparcà els instituts per fer el salt a la universitat, primer a Tolosa i després a Montpeller. A Tolosa ensenyà història de l’art i s’especialitzà en el patrimoni del sud-oest de França. El 1926 obtingué la distinció de doctor amb una tesi sobre història de l’arquitectura urbana des de l’antiguitat fins a l’edat mitjana, que publicà aquell mateix any en un volum que iniciava la sèrie Histoire de l’urbanisme, amb el subtítol Antiquité - Moyen Âge. De fet, la seva recerca es fonamentà en un profund coneixement de la ciutat i en enfocar l’estudi de l’urbanisme des d’un vessant més intel·lectual que no pas pràctic. Així quedà reflectit en l’altra gran aportació que ens regalà en el citat 1926: Qu’est-ce que l’urbanisme? Introduction à l’histoire de l’urbanisme, un assaig teòric en què defensava una sincronia absoluta entre l’evolució de la traça urbana de les ciutats i els factors econòmics, socials i geogràfics que les envoltaven; una cosa no es podia entendre sense l’altra i viceversa. Tot plegat ho feia posant un èmfasi especial en el rol que l’arquitectura jugava, precisament, en la configuració espacial de les ciutats. Els seus treballs contribuïren a replantejar de dalt a baix la relació entre l’historiador i l’arquitecte-urbanista. Mentre el primer se solia presentar com un adulador de l’artista, preocupat per la recol·lecció positivista de dades i per l’avaluació de formes, estils i del patrimoni, el segon evocava la imatge del que donava ordres i de qui prenia decisions.
Sens dubte, un dels moments més decisius en la trajectòria de Lavedan es produí el 1929, quan després del seu pas per Montpeller es traslladà a la parisenca universitat de la Sorbona, on coincidí amb medievalistes i arqueòlegs de la talla d’Henri Focillon, Gustave Fougères i René Schneider. A la Sorbona, impartí una assignatura sobre història de l’art català, finançada per la Fundació Cambó, que donà peu a un dels seus llibres més notables: L’architecture gothique religieuse en Catalogne, Valence et Baléares (1935). Es tracta d’una de les primeres síntesis sobre les grans fàbriques gòtiques erigides en els dominis de l’antiga confederació catalanoaragonesa, que aplanà el camí perquè anys després altres historiadors locals poguessin aprofundir en aquest episodi tan fonamental de l’arquitectura baixmedieval. En aquest marc també escrigué una aproximació a Palma de Majorque et les Îles Baléares (1936), i impulsà la creació, a París, de la Biblioteca d’Art Català i del Centre d’Estudis de l’Art Català. Per tant és lògic que, gràcies a l’interès per l’art i l’arquitectura de les nostres contrades, ingressés com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Encara a la Sorbona, el 1939 obtingué la cadira titular d’història de l’art modern, en substitució del citat René Schneider († 1938), que ocupà fins a la jubilació el 1955. S’obria llavors una de les èpoques més prolífiques de la seva dilatada vida. D’una banda, perquè compaginà les tasques a la Sorbona amb altres encàrrecs docents, com ara el de professor d’història general de l’arquitectura a l’Escola Nacional Superior de Belles Arts (des del 1940), i també amb la direcció de l’Institut d’Urbanisme de París (1942-1965). De l’altra, seguí publicant títols de gran rellevància historiogràfica: el 1941 signà el segon lliurament de l’Histoire de l’urbanisme. Renaissance et temps modernes; el 1944 tragué una monografia sobre L’architecture française; i entre aquest any i el 1949, publicà dos manuals sobre Histoire de l’art. Però el compromís envers les ciutats i el patrimoni urbà no es limità a plasmar en un paper les seves teories, sinó que també participà, de manera activa, en el procés de reconstrucció viscut a Europa arran dels estralls de la Segona Guerra Mundial. Aquesta implicació resultaria essencial en la tercera part de la Histoire de l’urbanisme. Époque contemporaine (1952), possiblement la seva darrera gran contribució, en què feu un repàs a la planificació de les ciutats des dels temps de Napoleó fins al 1945. Òbviament, l’epicentre dels seus interessos era la capital gala, però això no li feu oblidar-se de la realitat d’altres nuclis poblacionals del continent i de la resta del món, com ara Chicago, Nova York i Washington.
Tal com s’ha indicat anteriorment, el 1955 i quan tenia setanta anys, Lavedan es jubilà i deixà vacant la seva plaça a la Sorbona que seria ocupada, en contra de la seva voluntat, per André Chastel. A partir de llavors es dedicà a revisar i reeditar els seus estudis sobre història urbana i urbanisme, alguns dels quals signaria conjuntament amb Jeanne Hugueney i Philippe Henrat. Cal advertir que fins a les acaballes de la dècada de 1960, bona part de les publicacions sobre urbanisme encara es fonamentaven, en gran part, en les seves aportacions. Però a partir de la dècada de 1970, una nova fornada d’historiadors i d’arquitectes francesos començaren a arraconar les tesis de Lavedan per adreçar l’urbanisme cap a nous camps metodològics. Així, el 1985, Françoise Divorne i Philippe Panerai arribaren a qualificar les seves publicacions de mal documentades, sumàries i fins i tot inexactes. Sigui com sigui, el cert és que ni el seu prolífic llegat científic (amb un grapat d’articles i una trentena de monografies), ni els anys invertits en la docència i la recerca universitàries, no li garantiren un més que merescut comiat: Lavedan visqué els darrers dies en solitari i ni tan sols la premsa de l’època es féu ressò de la seva defunció a Malakoff el 1982. |
