Diccionari d'historiadors de l'art català

Diccionari d'historiadors de l'art català, valencià i balear  Inici

Actualització: 06/06/2016

Labarta i Grañé , Lluís
Barcelona, 1852 - Barcelona, 29 de desembre de 1924

Àrees de treball: Arts del ferro / Indumentària i arts tèxtils

Lluís Labarta i Grañé fou il·lustrador, dibuixant, figurinista i decorador. Fou deixeble i gendre del gravador Eusebi Planas i pare del pintor noucentista Francesc Labarta. Estudià a l’Escola Llotja i a París, juntament amb Francesc Soler i Rovirosa i Maurici Vilomara.

La seva carrera com a il·lustrador està íntimament lligada al món del llibre, al cartellisme i a la publicitat. Il·lustrà, entre d’altres, les novel·les Los Miserables de Victor Hugo —-editada per Salvatella l’any 1886— i El Angel caído de José Zahonero (1898). És un dels primers cartellistes artístics catalans. Entre les seves creacions més rellevants s’hi compten els cartells del Baile de Máscaras (1882), de l’Anís del Mono (1898), del Carnaval de Barcelona (1898) o el del Diorama animado (1902). És autor, també, de la campanya inaugural de la plaça de toros de les Arenes (1900) i dels cartells promocionals de nombrosos espectacles produïts pels teatres més prestigiosos del país.
  Dins l’àmbit de la promoció publicitària, destaca la sèrie de calendaris de butxaca dedicats als productes farmacèutics (1890-1920) i la Colección de tipos de las 49 provincias de España (1895), aquests darrers regalats per la xocolateria Jaume Boix. La decoració dels teatres Principal i Espanyol de Barcelona li obrí les portes del món de l’espectacle. Autor de nombroses escenografies i figurins teatrals, dissenyà també els vestuaris per a obres tan emblemàtiques com ara Urganda la desconocida, De la Terra al Sol, La Fada o Jesús de Natzaret. L’any 1917, com a conseqüència de la seva tasca docent a l’Institut del Teatre, publicà Nocions d’indumentària, una monografia centrada en la història del vestit.
Lluís Labarta conreà també l’estudi de la forja artística. Segons explica ell mateix, fou el seu amic Santiago Rusiñol qui li encomanà l’afició pels ferros antics. Labarta estudià i dibuixà els ferros que Rusiñol havia anat aplegant a la seva col·lecció del Cau Ferrat i els que encara es trobaven instal·lats als edificis històrics. L’any 1901, aquesta ingent tasca rebé el reconeixement públic de l’Ajuntament de Barcelona i de l’editorial Francisco Seix, que publicà els dibuixos en un àlbum titulat Hierros artísticos.


Lluïsa Amenós

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620.  dhac@iec.cat - Informació legal
En el correu del projecte no s'atendran peticions de contacte amb els historiadors