Pierre Courthion fou un dels grans especialistes de l’impressionisme i un dels primers crítics d’art de l’avantguarda. Pel que fa a l’impressionisme va publicar tant obres de conjunt, Autour de l’impressionnisme (París, Nouvelles Éditions Françaises, 1964), com llibres monogràfics sobre Manet, Seurat o Bonnard. Quant a l’art d’avantguarda, té obres publicades sobre Soutine, Matisse (Le visage de Matisse), Rouault i Klee. Actor principal del món artístic parisenc d’entre guerres i de la postguerra, va conèixer tots els artistes de l’Escola de París. En el seu llibre de memòries, D’une palette à l’autre. Mémoires d’un critique d’art (Ginebra, La Baconnière / Arts, 2004), Courthion explica que va conèixer Pau Gargallo i Llorens Artigas al taller de Raoul Dufy, els primers anys de la dècada de 1930, quan Gargallo vivia amb Magali i Pierrette a la casa del carrer del parc de Montsouris, i Artigas tenia el seu taller al carrer de la Petite-Faucille, a Vitry-sur-Seine, tocant a París. Courthion va esdevenir ràpidament amic dels dos artistes catalans: de Gargallo insisteix a dir que fou el primer a treballar amb ferro retallat i d’Artigas escriu que fou el més gran terrissaire del seu temps i un dels personatges més divertits de Catalunya, gran narrador d’històries bufonesques. Aquesta amistat i admiració va tenir com a resultat dos llibres importants sobre l’obra dels dos catalans, Gargallo. Sculptures et dessins (París, Skira, 1937), i amb fotografies de F. Català-Roca, Llorens Artigas (Barcelona, Polígrafa, 1977). L’edició francesa fou publicada l’any 1979 per La Société Française du Livre. En la revista d’avantguarda xxe Siècle, al núm. 3, Courthion va publicar un article sobre l’exposició de «Gonzàlez au Musée d’art moderne» i al núm. 6 (1956), va publicar «Le papier collé du cubisme à nos jours» i va escriure l’article «Jeux et fantaisie de Miró». Per acabar amb els artistes catalans, va participar també en un número especial de la xxe Siècle, editat en forma de llibre d’art per les edicions Vilo (París, 1980), Hommage à Dalí, amb el text «Sous l’arc triomphal des structures molles». Nogensmenys, Courthion fou un dels crítics més lúcids i independents del seu temps, tal com ho demostra aquesta definició de Dalí a les seves memòries : «Dalí, le peintre-pître qui vend très cher ses drôleries», i sobretot el capítol de les seves memòries que dedica a Picasso, amb l’interrogant «Geni del segle?». Courthion reconeix la validesa indiscutible del creador d’obres excepcionals com ara Guernica o La femme qui pleure, però lamenta que Picasso hagi conservat tantes proves fallades, tantes obres gratuïtes. Hi ha una altra relació interessant de Courthion amb la cultura catalana i és la seva amistat amb Eugeni d’Ors, al qual va conèixer just abans de la Guerra Civil. Aquesta relació va tenir uns resultats importants pel salvament de l’art espanyol, ja que Courthion va aconseguir que d’Ors fos convidat a fer una sèrie de conferències a Ginebra. D’Ors va aprofitar la seva estada per a parlar amb les autoritats de la ciutat, i així es va poder realitzar l’any 1939 al Museu d’Art i d’Història l’exposició «Les chef-d’œuvre du Musée du Prado», de manera que aquestes obres mestres es van posar a recer al final de la Guerra Civil. |
