Rafael Bofill gaudia del do de la paraula i per això fou un conferenciant força sol·licitat. A més, de ben segur gràcies als seus inicis professionals en els instituts de secundària, tenia la virtut d’adequar el discurs al nivell intel·lectual de l’auditori. De fet, una de les seves principals «obsessions» fou contribuir a la divulgació de l’art, l’arquitectura i la cultura catalanes. Amb aquest esperit escriví els llibres Aportacions a la interpretació social de l’art català (Premi Fundació Güell 1984 de l’Institut d’Estudis Catalans) i La menystinguda personalitat de l’arquitectura gòtica (1996), així com una guia històrica i arquitectònica del monestir de Sant Cugat del Vallès. És evident que aquest era un camp en què se sentia còmode, i per això, també impartí classes a l’Escola de Mestres de la citada Universitat Autònoma de Barcelona i preparà llibres de text i material didàctic per a altres docents. Tanmateix, molts dels seus treballs destil·len una alta capacitat de reflexió teòrica i intel·lectual.
Una altra de les seves passions fou Antoni Gaudí, a qui dedicà alguns articles, en gran part publicats a l’estranger. En aquest sentit, li interessà especialment la interpretació simbòlica de l’arquitectura, un aspecte que treballà tant per al món gòtic, com ara «Els temples catalans gòtics i el simbolisme de la Jerusalem celestial» (Miscel·lània Litúrgica Catalana, Barcelona, 1984), com per al citat Gaudí, «Hypothése exégétique sur l’originalité des formes obliques gaudiniennes» (Art & Fact, Lieja, 1986).
Un cop jubilat es tornà a dedicar a la traducció literària. Entre d’altres, traduí al català l’obra de Goethe Viatge a Itàlia (Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig 1997). Finalment, cal destacar que fou secretari i col·laborador habitual de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, com ho proven els múltiples articles que publicà a la Miscel·lània Litúrgica Catalana. |
