Bergós i Massó, Joan
Lleida,  de desembre de 1894 - Barcelona, 18 d'abril de 1974

Joan Bergós i Massó fou arquitecte, amb títol de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) el 1918. La seva formació a l’ETSAB va participar encara de les ensenyances dels darrers mestres romàntics i modernistes, però la cada vegada més notòria presència de professors alineats amb el Noucentisme va influir en Bergós, el qual va desenvolupar la seva tasca polifacètica seguint els postulats i la ideologia noucentistes. Abans d’iniciar la carrera, va estudiar a l’Escola d’Art de Francesc d’A. Galí, que també l’orientaria envers l’estètica noucentista i cap a una completa formació humanística. A més d’arquitecte, va exercir com a dibuixant, aquarel·lista, publicista, conferenciant, crític i historiador de l’art, a més d’aportar una abundant producció historiogràfica amb una sèrie de llibres tècnics dedicats a la construcció i a materials constructius, i a un altre tema que el va ocupar bona part de la seva vida: la personalitat i l’obra d’Antoni Gaudí.

Va conèixer Gaudí el 1914, quan encara era estudiant, i en va esdevenir un acompanyant assidu, cosa que va influir en la seva formació tècnica i pedagògica, encara que també en algunes de les obres arquitectòniques i de mobiliari litúrgic que va dissenyar. Fruit d’aquesta relació són les nombroses conferències (la primera, «El temple cristià i el temple de la Sagrada Família», llegida el 1920 a l’Escola de Magisteri de Barcelona), els llibres i articles que va dedicar a Gaudí, els quals han constituït una referència de primera mà per a estudis posteriors: Ideas constructivo-mecánicas y cálculos estáticos de Gaudí (1953); Gaudí. L’home i l’obra (Esplugues de Llobregat, Ariel, 1954), un treball que va ser reeditat diverses vegades, i traduït a l’espanyol el 1974, amb edicions, també en anglès, del 1999 i el 2011 (Lunwerg); «Actualidad de la obra de Gaudí» (Boletín de la Dirección General de Arquitectura, Madrid, 1954); Tabicados huecos. Bases para las dimensiones de las bóvedas y cubiertas del templo expiatorio de la Sagrada Familia (Barcelona, Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, 1965); Antoni Gaudí i el comte de Güell. Conferència inaugural del curs 1968-1969 d’Amics de Gaudí (Barcelona, Amics de Gaudí, 1969); Antoni Gaudí, arquitecte genial. Vida i obra (Barcelona, Millà, 1972), i «Las conversaciones de Gaudí con Juan Bergós» (Hogar y Arquitectura, Madrid, maig-juny 1974).
  Bergós va formar part del cercle d’arquitectes de la Mancomunitat de Catalunya i per aquest motiu va participar en el concurs de projectes de biblioteques populars (1923) i en una comissió per construir hostals confortables. Va exercir l’activitat docent com a professor a l’Escola de Bells Oficis, de l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades (1918-1924) i de l’Escola del Treball (1930-1965), activitat que va complementar amb els títols Formulari tècnic de construccions rurals i industrials (Barcelona, Bosch, 1936); Construcciones urbanas y rurales. Composición de viviendas, alojamiento para animales, almacenes y tiendas, construcción, redaccion de proyectos (Barcelona, Bosch, 1945); «Maderas de construcción, decoración y artesanía» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, juliol 1948) o Materiales y elementos de construcción. Estudio experimental (Barcelona, Bosch, 1953).
  Com a arquitecte, va projectar obres de restauració i de nova planta, algunes amb pervivències modernistes i gaudinianes, i d’altres seguint la tendència italianitzant, en part brunelleschiana, del Noucentisme, però també aplicant-hi l’estètica barroca de les cases rurals catalanes. Entre la seva producció arquitectònica destaquen edificis de caràcter civil i religiós: la restauració de les arcades gòtiques i de la rosassa de la Crucifixió, i el disseny d’alguns mobles i objectes litúrgics de l’església de Sant Llorenç (Lleida, 1919), que foren exposats a la Sala Parés de Barcelona en la primera exposició d’art litúrgic, organitzada el 1925 pel Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual era membre; el pont en arc el·líptic, de pedra i formigó, de la central hidroelèctrica de Cledes (Les, Vall d’Aran, 1921-1922); la casa del Baró d’Alpicat (rambla de Catalunya, 2 - avinguda Blondel, Lleida, 1921); l’altar-baldaquí i el presbiteri de la Seu Nova de Lleida, on va comptar amb la col·laboració de Francesc d’A. Galí, que realitzà les pintures murals de l’absis, i amb l’escultor Rafael Solanich, que s’encarregà de les escultures de fusta policromada i dels relleus (1924-1925); l’Escorxador municipal (Seu d’Urgell, 1924); la Biblioteca Escaler (Oliana, 1924); l’ermita de Sant Antoni del Tossal (Cerc, Alt Urgell, 1924); la seva pròpia casa (carrer de l’Avenir, 135, Barcelona, 1924); les estacions, vestíbuls i accessos de les parades de Rocafort i Urgell de la línia 1 del Metropolità Transversal de Barcelona (1925); l’edifici d’habitatges per a M. Escolà (plaça de Sant Joan, 5, Lleida, 1925); l’edifici de les cotxeres, tallers i habitatges per a la societat Ferrocarrils Metropolitans de Barcelona (Hospitalet de Llobregat, 1926); el Gran Hotel Andría (Seu d’Urgell, 1928); la casa Maria Cristina Vilumara, cunyada de l’arquitecte (avinguda Diagonal, 586, Barcelona); l’església, casa rectoral i escoles de la Mare de Déu del Port a Montjuïc (Barcelona, 1936-1947); la restauració, el pòrtic i l’obelisc de l’ermita de la Mare de Déu del Puig, en col·laboració amb l’arquitecte Eugeni Rosich (Sant Celoni, Barcelona, 1960-1964). Com a urbanista, va realitzar el projecte d’eixample de la ciutat de la Seu d’Urgell (1928). Cal destacar, també, que Joan Bergós va participar en l’execució de les obres de fonamentació del pavelló d’Alemanya, de Mies van der Rohe, per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
  Com a historiador de l’art, a banda de les publicacions esmentades, Bergós dedicà conferències i escrits a l’arquitectura i la construcció històriques, i també als arquitectes i artistes contemporanis, sent en aquest sentit un cronista de l’art de la seva època. En destaquen, entre d’altres: L’art gòtic pairal (conferència dictada al Foment de les Arts Decoratives, cap al 1925); «La Paheria de la Ciutat de Lleyda. Solució tècnica i arqueològica» (La Ciutat i la Casa, Barcelona, 1925); «Memòria descriptiva de l’altar major de la Catedral Nova de Lleyda» i «Decoració. Pintures de F. d’A. Galí a l’absis de la Seu Nova de Lleyda» (La Ciutat i la Casa, Barcelona, 1925 i 1926); La catedral vella de Lleida (Barcelona, Barcino, 1928); L’escultura a la Seu Vella de Lleida (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1935); «Ràfols o la integridad. Nota necrològica» i «El retablo del Duende del pintor Augusto Puig» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, 1964); «La arquitectura de J. F. Ràfols» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, 1965), i «Francisco de P. Quintana Vidal: la bienhechora campechanía» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, 1966). Bergós va col·laborar en la redacció del segon volum de L’art català, obra dirigida per Joaquim Folch i Torres amb la col·laboració de F.-P. Verrié, que l’editorial Aymà va presentar en fascicles, primer, i després en dos volums (Barcelona, 1955-1961); els capítols de Bergós són: «L’art neoclàssic i romàntic. L’arquitectura»; «L’art de la segona meitat del segle xix. L’arquitectura» i «L’art modernista. L’arquitectura». Va deixar, a més, uns escrits inèdits amb el títol Confidències, anècdotes i perfils autobiogràfics, de gran utilitat per als investigadors, tant del mateix personatge com dels coetanis.

Bibliografia sobre Joan Bergós i Massó: Carles Cardó, Joan Bergós (Barcelona, Joan Merli, 1928); J. F. Ràfols, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña desde la época romana hasta nuestros días (Barcelona, Millá, 1951, p. 116-117); J. F. Ràfols, «Despliegue brunelleschiano en el novecentismo catalán» (Cuadernos de Arquitectura, Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña, Barcelona, núm. 40, 1960, p. 25-29); L. Bonet i Garí, «Recordem l’arquitecte que ens ha deixat» (Revista Temple, Barcelona, 1974); Ignasi de Solà Morales Rubió, Eclecticismo y Vanguardia. El caso de la arquitectura moderna en Catalunya (Barcelona, Gustavo Gili, 1980); Francesc Miralles, L’època de les avantguardes 1917-1970 (Barcelona, Edicions 62, 1983); Frederic Vilà i Tornos, «Joan Bergós i Massó (1894-1974)» (Segre. Dominical, Lleida, 30 d’agost de 1987); F. Vilà i Tornos, Lleidatans il·lustres. Joan Bergós i Massó (Lleida, La Clamor, 1987); J. M. Rovira i Gimeno, La arquitectura catalana de la modernidad (Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, 1987); C. Berlabé i Jové, «El museu diocesà de Lleida: una història retrospectiva» (Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, Tàrrega, núm. 8, 1995); Jordi Ribera i Bergós, «Joan Bergós, arquitecte polifacètic. Qui fou i com pensava Joan Bergós», a Els arquitectes de Gaudí (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 2002, p. 132-143); Frederic Vilà i Tornos, «Aportaciones de los arquitectos catalanes ocupados en la historia o teoría del arte y de la arquitectura, de ‘Llotja’ al GATCPAC» (Espai/Temps, Lleida, núm. 50, 2006), i M. À. Soriano-Montagut i Jené, Joan Bergós i Massó i l’arquitectura industrial agrícola i ramadera (Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, febrer 2011).