Baraut i Obiols, Cebrià
El Vilar de Cabó (Cabó, Alt Urgell), 21 de maig de 1917 - Montserrat (Bages), 8 de juny de 2003

Cebrià Baraut i Obiols va ser monjo benedictí de Montserrat, historiador i paleògraf. Va néixer al si d’una família nombrosa i molt cristiana. Tenia un oncle i un germà gran benedictins de Montserrat i tres germans seus eren religiosos de la Congregació Salesiana; per aquest motiu va rebre el nom de Francesc de Sales, que en entrar al noviciat de Montserrat el 1933, li fou canviat pel de Cebrià, amb el qual ha estat conegut.
  El pare Cebrià Baraut va pertànyer a la darrera generació de monjos montserratins marcats per l’empremta indeleble de l’abat Antoni M. Marcet, vers el qual el pare Cebrià sempre va manifestar una agraïda i indefallent adhesió. Ja de molt jove va manifestar el seu interès pels estudis històrics i el pare Anselm Albareda, que aleshores era arxiver del monestir i després va ser director de la Biblioteca Vaticana i cardenal, li va afavorir aquella afecció, va conduir els seus primers passos en la recerca històrica i va vetllar pel desenvolupament dels seus estudis superiors.
  En esclatar la Guerra Civil del 1936, el jove Cebrià Baraut va poder sortir del port de Barcelona amb passaport de la Generalitat juntament amb una vintena llarga de monjos de Montserrat. L’abat Marcet va enviar els joves monjos estudiants als principals monestirs europeus que gaudien d’un professorat notable; Cebrià Baraut i altres de la seva promoció van ser adscrits al monestir de Maria Laach (Renània) i després a Beuron (Hohenzollern). El coneixement de la llengua alemanya i la formació rigorosament metòdica que va rebre en aquest monestir li va ser un bagatge preciós al llarg de la vida. En esclatar la Segona Guerra Mundial, els estudiants montserratins van deixar els monestirs alemanys, i Cebrià Baraut va ser destinat al Col·legi Internacional de Sant Anselm de Roma a fi d’obtenir la llicenciatura i el doctorat en història eclesiàstica a la Pontifícia Universitat Gregoriana. En aquell temps va freqüentar també l’Escola de Paleografia i Diplomàtica del Vaticà, tutelat sempre pel montserratí pare Albareda.
  Tornat a Montserrat, va exercir de professor d’història eclesiàstica medieval a l’escola d’estudis teològics del monestir, i va dedicar les seves imponents energies a la investigació històrica en els seus tres àmbits de màxim interès: la història de Montserrat, la dels monestirs benedictins medievals a Catalunya i sobretot la del bisbat d’Urgell i d’Andorra. Val a dir que el 1974 el pare Cebrià Baraut va obtenir la llicenciatura en història per la Universitat de Barcelona. Des del 1963 residia habitualment a la casa que el monestir de Montserrat té a Engordany (Andorra), i cada setmana esmerçava dos o tres dies de treball a l’Arxiu Diocesà d’Urgell. Allà, el pare Cebrià va crear escola i va reeixir a aplegar un grup de sacerdots i d’investigadors seglars interessats per la història d’Urgell; fruit d’aquest apassionat estudi va néixer el 1978 la revista Urgellia. Abans, el 1965, havia fundat la col·lecció «Monumenta Andorrana», i el 1976, els Quaderns d’Estudis Andorrans.

El pare Cebrià Baraut va ser un historiador integral. No se’l pot considerar historiador de l’art en sentit estricte però, en tractar amb la seva característica profunditat les institucions que eren objecte del seu estudi, sempre remarcava els aspectes artístics, i la documentació que ell exhumava resulta fonamental per a aquells que posteriorment volen estudiar l’art medieval, sobretot de l’Urgell i d’Andorra, però també del monestir de Montserrat. Amb tot, la seva bibliografia comporta una munió de petits articles de tema estrictament artístic. Cal destacar, per exemple, «Un inventari del tresor montserratí del 1485» (Montserrat, Abadia de Montserrat, 1983), «El patrimoni pictòric de Montserrat abans de la destrucció del 1812» (Montserrat, Abadia de Montserrat, 1986) i «Les capelles de la muntanya de Montserrat» (Montserrat, Abadia de Montserrat, 1988 i 1993). Pel que fa al patrimoni artístic d’Andorra, cal destacar «Arqueta reliquiari de Sant Esteve d’Andorra la Vella» (Serra d’Or, Barcelona, desembre 1968), «Advocacions i cronologia de les esglésies andorranes, segles ix-xx» (Quaderns d’Estudis Andorrans, Escaldes, 1994), «L’antiga església de Sant Pere Màrtir d’Escaldes» (Quaderns d’Estudis Andorrans, Escaldes, 1990), «Les églises préromanes et romans d’Andorre, xe-xiie siècles» (Les Cahiers de Saint Michel de Cuxa, Sant Miquel de Cuixà, 1975), i referents al bisbat d’Urgell, «La iconografia de les pintures romàniques de Sant Serni de Nagol», a Miscel·lània homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, vol. i (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1998).