Durant la Guerra Civil, lluità amb l’exèrcit de la República al front d’Aragó. Exercí com a comissari cultural i edità la revista Alambrada. El 1938 guanyà, a València, el premi de poesia El Combatiente del Este. Acabada la guerra, fou empresonat a Alacant i Elx i condemnat per «auxilio a la rebelión» a dotze anys i un dia. En ser-li commutada la pena posteriorment, Santos, protegit per Antonio Tovar, s’integrà a la vida literària i cultural. Juntament amb Tovar, fundà a Salamanca les revistes Lazarillo i Cátedra. A Madrid, juntament amb Rafael Morales i Manuel Muñoz, fundà la revista El Espectador de las Artes y las Letras. Establert a Barcelona, fundà amb Josep Maria Junoy la revista d’art Cobalto (1947-1949) i després els fascicles d’art Cobalto 49 (1949-1950). En aquella època, es relacionà amb els membres de Dau al Set i fou secretari de Joan Miró. I encara el 1954, l’efímera revista Joc Net, amb Antoni Tàpies i Joan Brossa.
Al voltant de Cobalto s’organitzaren una sèrie d’activitats culturals, com ara la primera exposició retrospectiva de Joan Miró (1949), a les Galeries Laietanes, el grup Cobalto 49 —que reagrupà antics membres de l’antic Amics de l’Art Nou—, la primera exposició de pintors del grup Dau al Set —Ponç, Tàpies i Cuixart— a l’Institut Francès de Barcelona, i les edicions Cobalto, que edità la col·lecció «El Arte y los Artistas Españoles desde 1800», amb volums dedicats a Eugenio Lucas (J. A. Gaya Nuño, 1948), Valeriano Bécquer (R. Santos Torroella, 1948), Salvador Dalí (A. Oriol Anguera, 1948) i Joan Miró (J. E. Cirlot, 1948); així com volums al voltant de la poesia, com ara l’epistolari de Federico García Lorca Cartas a sus amigos (1950) o el primer poemari de Joan Brossa Em va fer Joan Brossa (1951). Alhora fundà, juntament amb Ángel Ferrant, Mathias Goeritz, Ricardo Gullón i Pablo Beltrán de Heredia, el grup Altamira, i intervingué a les converses i cicles de conferències de les Semanas Internacionales de Arte organitzades per aquest grup a Santillana, el 1949 i el 1950.
El 1951 fou nomenat membre de l’Academia Breve de Crítica de Arte, fundada i presidida per Eugeni d’Ors, al Salón de los Once de la qual presentà el pintor Rafael Zabaleta. Aquest mateix any, col·laborà en la preparació de la I Bienal Hispanoamericana de Arte. Fou nomenat assessor artístic del responsable del Pavelló d’Espanya a la IX Triennal de Milà, l’arquitecte José Antonio Coderch. Aquest pavelló proposava exemples d’art popular al costat d’autors contemporanis com ara Picasso, Miró, Ángel Ferrant o Josep Llorens Artigas, i va guanyar la Medalla d’Or. El 1952, la Dirección General de Enseñanza Universitaria acullí i patrocinà el seu projecte d’uns congressos de poesia, i el nomenà secretari. El primer d’aquests congressos tingué lloc a Segòvia i hi participaren poetes de tota la Península, amb especial relleu de catalans com ara Carles Riba, J. V. Foix i Marià Manent, de manera que s’aconseguí la primera trobada, des del 1936, entre les lletres catalanes i les de la resta d’Espanya. El segon congrés de poesia tingué lloc el 1953 a Salamanca, i el tercer i darrer, el 1954 a Santiago de Compostel·la.
El 1960 fou nomenat catedràtic interí de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. El 1963 aconseguí la plaça de professor numerari d’aquesta Escola —més endavant, Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona—, a cura de l’assignatura d’ampliació d’història de l’art. Arribà a ser-ne vicedegà i, el 1986, s’hi va jubilar com a professor emèrit. En l’exercici de la seva tasca pedagògica, encoratjà les carreres d’una colla d’artistes figuratius, com ara Francesc Artigau, Eduard Arranz Bravo, Rafael Bartolozzi, Miquel Vilà, Robert Llimós, Gerard Sala i Xavier Serra de Rivera. Des del 1960, tanmateix, assumí la direcció de les pàgines d’art del diari barceloní El Noticiero Universal, que dotà d’una completa revisió setmanal de les exposicions barcelonines, d’un amplíssim noticiari artístic general —sense preferències per cap corrent artístic en concret—, i d’uns extensos articles d’opinió que tractaven temes retrospectius i sovint incorporaven documentació inèdita.
El 1980 col·laborà a les pàgines del suplement cultural del diari madrileny ABC; una col·laboració setmanal que minvà amb el pas del temps fins al 1996. Una bona part dels seus escrits a El Noticiero fou reunida als volums Del románico al Pop-art (1965) i Revisiones y testimonios. Dietario artístico (1969). El 1960 encapçalà, com a teòric, el grup d’artistes no figuratius 0 Figura, el qual organitzà una sèrie d’exposicions a la Sala Gaspar de Barcelona: «Homenaje informal a Velázquez», «El Objeto» (1961), «El Mural» (1962) i «Grafismes» (1963). D’altra banda, la temporada 1965-1966, Santos Torroella i Joan Perucho aplegaren, per a la mateixa Sala, sota l’epígraf «Noves expressions», una generació deu anys més jove que la de l’informalisme, la dels Arranz Bravo, García Martín, Sílvia Gubern, Àngel Jové, Bartolozzi i Rafael Lozano, entre d’altres.
Tanmateix, l’obra principal del Santos Torroella historiador és la que es refereix a la figura de Salvador Dalí. Amb Cobalto, edità la primera monografia en espanyol sobre Dalí, escrita per A. Oriol Anguera. Aquesta, constava de dues edicions. La de col·leccionista, amb un tiratge de cinc-cents exemplars, incloïa nombrosos facsímils de documents tan bàsics com rars del periple dalinià. El 1951 escriví la seva primera biografia, publicada per Afrodisio Aguado. El 1984 publicà la seva tesi doctoral La miel és más dulce que la sangre. Las épocas lorquiana y freudiana de Salvador Dalí (Barcelona, Seix Barral, 1984), i inicià la redacció del catàleg raonat del primer Dalí (1918-1929). També abordà els epistolaris dalinians com a font d’estudi documental: Salvador Dalí corresponsal de J. V. Foix, 1932-1936 (Barcelona, Mediterrània, 1986); «Dalí escribe a Federico García Lorca» (Poesía, Madrid, núm. 27-28, 1987), i Dalí residente (Madrid, Residencia de Estudiantes, 1992). D’altra banda, també publicà Salvador Dalí i el Saló de Tardor. Un episodi de la vida artística barcelonina el 1928 (Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1985), el qual fou el seu discurs d’ingrés a aquesta corporació; Dalí. Época de Madrid (Madrid, Residencia de Estudiantes, 1994), Los «putrefactos» de Dalí y Lorca (Madrid, Residencia de Estudiantes, 1995) i el recull d’articles La trágica vida de Salvador Dalí y otras indagaciones dalinianas (Barcelona, Parsifal, 1995). Pòstumament, es publicà El primer Dalí 1918-1929. Catálogo razonado (Madrid, Residencia de Estudiantes, 2005).
Publicà, entre d’altres, nombrosos llibres sobre història de l’art que foren pioners en la seva temàtica, com ara El cartel (Barcelona, Garriga, 1949), Darío de Regoyos (Madrid, Afrodisio Aguado, 1952), El pintor Francisco Miralles (Barcelona, RM, 1974), Néstor [Martín-Fernández de la Torre] (Madrid, Espasa-Calpe i Papelera Española, 1978), Marià Fortuny (Barcelona, Nou Art Thor, 1982) i Treinta y cinco años de Joan Miró (Barcelona, Parsifal, 1994). Ha dirigit nombroses obres col·lectives, com ara Historia de la pintura universal (Madrid, Aguilar) i Maestros de la pintura y escultura catalanas (Bilbao-Barcelona, Gran Enciclopedia Vasca).
Santos Torroella es definia com a poeta i, com a tal, publicà Ciudad perdida (1949) i Sombra infiel (1952), guanyà el Premi Ciutat de Barcelona del 1956 amb el llibre Hombre antiguo, i el premi Juan Boscán el 1959 amb Cerrada noche. També publicà en català, entre d’altres, el llibre D’una ciutat (1976) amb il·lustracions de Jordi Curós. El 1996 l’editorial Losada de Buenos Aires publicà el recull Poesía. 1935-1962, i el 1996 la Residencia de Estudiantes li publicà una darrera Antología poética. Traduí obres en nombrosos idiomes, com ara el francès, l’anglès, l’italià o el portuguès. Entre les seves traduccions més importants de tema artístic figuren: Cincuenta secretos mágicos del arte de pintar, de Salvador Dalí (publicada originalment en anglès, 1951), Los pintores italianos del renacimiento, de Bernard Berenson (1954), la Historia del arte, de R. H. Gombrich (1951), El Greco, de Leo Bronstein (1949), Antoni Tàpies, de Michel Tapié (1960), i El arte en Venecia, de Galienne Francastel (1970).
Santos Torroella era també un aquarel·lista i dibuixant excel·lent dedicat al retrat, gènere que conreava sovint de manera espontània mentre assistia a reunions. Es formà amb Celino Perotti, el mestre de la seva germana, la pintora Ángeles Santos. Hi ha dibuixos seus a diversos museus catalans, com ara el Museu de l’Empordà, el Museu de Valls i el Museu d’Història de la Ciutat de Girona. Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. Entre moltes altres distincions, Santos Torroella va rebre la Medalla de Oro de las Bellas Artes del Govern espanyol (1990), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1992) i el Premi d’Honor Espais al crític de l’any (1992).
Reuní una gran col·lecció d’art, llibres, revistes d’art i de poesia, i documents. La seva col·lecció d’art inclou obres de Dalí, Miró, Picasso, Juan Gris, Torres García, Tàpies, Maruja Mallo, Nonell, Àngels Santos, Picabia i Barradas, entre d’altres. La seva col·lecció de llibres abraça uns catorze mil volums, entre revistes d’avantguarda, primeres edicions surrealistes i estudis d’art. El seu arxiu està compost per altres arxius, com el del galerista de les avantguardes, Josep Dalmau, correspondències d’artistes com ara Ángel Ferrant, o les actes dels Congressos de Poesia. L’Ajuntament de Girona adquirí aquest material ingent el mes de febrer del 2014. |
