Puig i Cadafalch, Josep
Mataró (Maresme), 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956

Josep Puig i Cadafalch fou arquitecte, historiador de l’art i polític. Després del primers estudis a Mataró el 1883 passà a Barcelona per continuar-los a l’Escola d’Arquitectura, els quals acabà el 1891, i tingué per mestres Elies Rogent i Luís Domènech i Montaner, els quals s’adonaren de la vàlua del seu alumne. El 1889 completà l’etapa de formació a Madrid amb el doctorat en ciències físiques i matemàtiques. Inicià l’activitat professional a Mataró, però passà molt aviat a Barcelona i fou professor de l’Escola d’Arquitectura els anys 1901 i 1902. La seva obra arquitectònica començà amb petites obres a Mataró i Barcelona, com ara la restauració neoclàssica de la façana d’una joieria del carrer Ferran el 1893, a la qual seguí la direcció el 1896 de la casa Martí (Els Quatre Gats) i ben aviat li foren encarregades obres notables, com ara la Casa Ametller (1900), la Casa Macaya (1901), seguida de la Casa Trinxet i moltes altres obres on demostra tot seguit l’abast dels seus coneixements i aplicació de solucions d’arquitectura flamenca i elements del gòtic plateresc que es fan patents en la Casa dels Punxes (1905) de la família Terrades o en la Fàbrica Casaramona, del peu de Montjuïc (1913) amb estructura de maó. La seva anomenada fou molt gran i, enmig d’una vida agitada i compromesa, ha deixat una producció de setanta obres catalogades, nou de les quals ja desaparegudes, que s’estenen sobretot per Barcelona i el Maresme, entre les quals destaquen cases residencials de la burgesia, que escapen el seu marc habitual d’actuació i s’estenen vers el Vallès, com ara el Maset de Sant Quirze Safaja i altres residències a Seva i Viladrau. Cal destacar també que la seva actuació en la restauració de vells edificis romànics, com ara les esglésies d’Ègara (Terrassa), és molt més àmplia amb els monestirs de Sant Benet de Bages, Sant Joan de les Abadesses o esglésies com les d’Andorra, la Seu d’Urgell o Sant Martí Sarroca.

Els analistes de la seva ingent obra la classifiquen en tres grups o etapes estilístiques: l’època modernista, en la qual pren com a referència models nòrdics i sobretot és evident en les cases pairals de l’aristocràcia catalana; una segona etapa o s’hi nota un evident idealisme racionalista, amb obres més pràctiques i del gust de la nova elit burgesa, i una tercera etapa de caràcter monumental que desenvolupa a partir de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929, de la qual fou nomenat arquitecte director, que evoca l’arquitectura romana però amb evidents matisos de preciosisme abarrocat.
  La seva obra arquitectònica és notable però sens dubte la que li donà més prestigi, sobretot a l’estranger, fou la seva faceta d’historiador de l’art. Participà molt activament l’any 1907 a la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó (1907) i, ja des d’estudiant, el romànic fou el seu tema cabdal d’estudi. La seva classificació i denominació de «primer art romànic» o «romànic llombard» a les primeres obres d’aquest estil a Catalunya, que reemplaçava la varietat de noms amb què abans era classificada, com «primer art otònic», que se li donava al nord del Pirineus, va documentar-lo en la gran obra en quatre volums l’Arquitectura romànica a Catalunya (1909-1918), feta amb la col·laboració dels arquitectes A. de Falguera i J. Goday, i hi insistí en altres treballs com ara La geografia i els orígens del primer art romànic (1930). Aquesta classificació va ser acceptada i divulgada a França i gràcies sobretot al llibre d’Henri Focillon L’art d’Occident (1938), que la feu conèixer arreu i en particular als Estats Units, cosa que feu que fos cridat a impartir lliçons i conferències a França i a Amèrica. Gràcies al seu prestigi i ensenyament a la Sorbona de París, durant la Dictadura (1925), es creà a la mateixa Sorbona un Centre d’Estudis d’Art i Cultura Catalana.
  L’estudi de l’art català fou sempre una constant en ell com ho confirmen obres com l’Architecture gothique civile en Catalogne (1935), L’escultura romànica a Catalunya (1949) i un seguit d’articles i comunicacions a congressos agrupats i publicats de nou per l’Institut d’Estudis Catalans el 2003. Per això sorprèn que al costat de la seva tasca professional i política, participés i escrivís comunicacions a congressos als quals assistí, en diferents països europeus així com als Estats Units. Sobre aquest darrer país va demostrar sempre un gran interès per la seva arquitectura, cosa que es reflecteix en la casa o cases barceloneses de Pic i Pont (1931), tot i alguna modificació posterior. També impartí cursos a les universitats de la Sorbona (1925), Harvard i Cornell (1926), i a l’Institut d’Art i d’Arqueologia (1930) de París, patrocinat per la Fundació Cambó. D’aquesta manera va merèixer ésser nomenat doctor honoris causa per les universitats de París, Friburg, Barcelona i Tolosa de Llenguadoc.
  Conjuntament amb aquesta gran activitat professional, actuà sempre com a polític catalanista ja des de la seva època de formació quan, el 1892, com a membre de la Lliga de Catalunya, va participar a la Primera Assamblea de la Unió Catalanista de Manresa i, com a tal, col·laborà en La Renaixença i en el setmanari La Veu de Catalunya, en la qual, convertida en diari, hi publicà articles força abrandats. El 1907 fou un dels cofundadors de la Lliga Regionalista, de la qual era membre del Comitè d’Acció Política. Com a polític fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1902-1909), càrrec en el qual es distingí per la seva rectitud o per haver creat la Junta Autònoma de Museus, la qual en entrar-hi la Diputació el 1907, amplià la seva jurisdicció a tots els museus de la província i, després, dins la Mancomunitat de tot Catalunya. Després de ser diputat a les Corts Espanyoles i diputat provincial, el 1917 fou elegit president de la Mancomunitat de Catalunya, càrrec en el qual continuà l’obra del seu fundador E. Prat de la Riba en la tasca de creació i ampliació de biblioteques, de la xarxa telefònica i de carreteres, entre d’altres, i en particular, va ser decisiu en la creació del Servei Meteorològic i en particular en crear l’Escola d’Alts Estudis Comercials, de l’Oficina d’Estudis Jurídics i del Laboratori de Psicologia Experimental.
  La dictadura de Primo de Rivera i les intrigues del monàrquic Alfons Sala Argemí el forçaren a marxar a l’exili a França i a deixar la presidència de la Mancomunitat, que s’extingiria el 1925 després de la curta presidència de Sala. Puig i Cadafalch, el qual havia estat desposseït per l’Ajuntament, addicte al dictador del seu càrrec d’arquitecte de l’exposició, aprofità aquest temps per impartir un curs a la Sorbona, mantenir relacions amb col·legues de la intel·lectualitat i redactar alguna de les obres descrites anteriorment. Amb la caiguda del dictador i la creació de la Segona República, minvaren del tot les seves activitats polítiques i continuà amb la seva tasca cooperant en la restauració de monuments i activitats de l’Institut d’Estudis Catalans.
  A l’inici de la Guerra Civil emigrà de nou a França i s’establí a la Catalunya francesa, on estudià els monuments i hi residí fins al 1942, any en què retornà a Barcelona però el govern de la dictadura li prohibí exercir d’arquitecte. Des d’aleshores tot continuà influint, mantenint el vell caliu amb reunions privades en les quals lluità per donar nova vida a l’Institut d’Estudis Catalans, del qual va mantenir l’esperit, amb els pocs resistents que l’integraven durant la llarga i adversa dictadura, i n’assumí la direcció. Durant aquest temps continuà la seva tasca, amb noves publicacions i fomentant obres importants com l’excavació i la recuperació d’Empúries. Entre els anys 1949 i 1954 publicà tres volums sobre l’escultura romànica com a complement de la gran obra inicial sobre la seva arquitectura.

Bibliografia sobre Josep Puig i Cadafalch: Albert Balcells (dir.), Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2003); Santiago Alcolea i Gil, L’Institut Amatller d’Art Hispànic (Barcelona, Lunwerg, 2006); Rosa Alcoy, Pere Beseran, Puig i Cadafalch i la restauració de monuments (Barcelona, Institut Amatller d’Art Hispànic, 2000); Alexandre Cirici, «Arquitectura de Puig i Cadafalch» (Quaderns d’Arquitectura, Barcelona, núm. 63, 1966); Enric Jardí, «Puig i Cadafalch arquitecte, polític i historiador de l’art» (Ariel, Barcelona, 2006), i Josep Puig i Cadafalch, Escrits d’arquitectura, art i política (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2003).