Escrivà de Romaní i Dusay, Josep Maria
Barcelona, 26 de juny de 1825 - Madrid, 6 de març de 1890

Josep Maria Escrivà de Romaní i Dusay, tercer marquès de Monistrol, per línia paterna pertanyia a l’antiga noblesa valenciana, dels barons de Beniparell i d’Argelita, mentre que per línia materna va heretar de la seva mare, Maria Francesca Dusay i Fivaller, el marquesat de Monistrol d’Anoia. Com que era el fill gran, va esdevenir, a la mort del seu pare el 1850 i de la seva mare el 1854, un dels majors propietaris agraris de Catalunya, amb finques al Baix Llobregat, el Maresme, el Penedès i la Garrotxa. Entre els anys 1840 i 1848 va cursar estudis secundaris a un col·legi de jesuïtes a Fribourg (Suïssa). Des del 1850 fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona i el 1852 fou tinent d’alcalde. Fins al 1854 va viure al palau Dusay al carrer Ample, desaparegut amb l’obertura de la via Laietana. El 1856 passà a viure a la cort i va entrar al servei d’Isabel II. El juliol del 1857 es va casar amb Maria Antonia Fernández de Córdoba y Bernaldo de Quirós (Madrid, 1833-1905), aleshores comtessa d’Aguilar, i després comtessa de Sástago, entre altres títols. El 1864 esdevingué senador vitalici, condició que va mantenir fins a la seva mort, i en època d’Alfons XII va ocupar el càrrec de mayordomo mayor de Palacio, i la seva esposa fou camarera mayor de la reina. Exerciren doncs ambdós una intensa vida cortesana i el seu palau al carrer de la Luna a Madrid fou la seu d’un dels salons literaris i de tertúlia artística més coneguts de la capital.

El marquès de Monistrol, a més de la seva expertesa en la gestió de propietats rurals i del protocol cortesà, va tenir una gran curiositat envers l’art antic. El 1867 ingressà a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando amb un discurs sobre l’arquitectura ogival i el cristianisme que fou llargament completat en la resposta que en feu Pedro de Madrazo. Sembla que la seva promoció a acadèmic va tenir relació més aviat amb la seva alta posició social i a la seva condició de col·leccionista d’art d’alta època que no pas al seu treball com a estudiós i publicista. A part d’aquest exercici d’ingrés i d’un altre discurs («Carácter peculiar y propio de la escultura en nuestra patria, durante el período llamado Renacimiento», llegit el 1875 i publicat el 1876), només li coneixem un sol article, «Arcón ojival del siglo xv», a Museo español de antigüedades, vol. ii (Madrid, Real Academia de la Historia, 1873), on parla d’aquesta tipologia de mobles a partir d’una peça de la seva col·lecció. Encara que també va respondre en nom de la corporació en l’acte solemne de les incorporacions acadèmiques de Francisco Maria Tubino (1833-1888) el 1877 i de Juan de Dios de la Rada y Delgado (1827-1901) el 1882.

Bibliografia sobre Josep Maria Escrivà de Romaní i Dusay: Marqués de Montoliu, Andrés de Ferran y de Dumont, Necrológicas leídas en la Sesión Solemne celebrada el día 7 de diciembre de 1890 al objeto de honrar la memoria de los Excmos. Marqueses de Camps y de Monistrol (Barcelona, Instituto Agrícola Catalán de San Isidro, 1890); Àngel del Romero y Walsh, La Casa de Monistrol y la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona. Memoria histórico-necrológica de José Escrivá de Romaní y Dusay (Barcelona, Tipografia l’Avenç, 1895); Josep Maria Rius i Badia, Memoria que en la Sesión Necrológica dedicada al Excmo. Sr. Marqués de Monistrol y de Aguilar […] leyó en 14 de abril de 1898 el socio José M. Rius y Badía (Barcelona, Impr. Francisco Altés, 1898); Montecristo (Eugenio Rodríguez de la Escalera), Los salones de Madrid (Madrid, RH, Madrid, 2013, p. 213-221), i Francisco José Morales Roca, ad vocem, Diccionario biográfico español, vol. xvii (Madrid, Real Academia de la Historia, 2009).