Lluny de respondre a la condició d’especialista, l’escriptor es va diferenciar per una actitud de recerca constant del coneixement, com un tret distintiu que el motivà a satisfer una curiositat sense límits. La prova és que guiat per aquest impuls, el 1887 es va fer soci de l’Ateneu Barcelonès i el 1889 es va desplaçar a París per veure l’Exposició Internacional i conèixer la realitat museística de la ciutat. Aquestes inquietuds juvenils van fructificar en una vocació crítica que el duria a plasmar els seus judicis en diferents diaris i publicacions de l’època. L’any 1891 inicià la crítica d’art a L’Avenç i un any després, i fins al 1899, va començar una etapa de col·laboració al diari La Vanguardia. Des de les pàgines d’aquest rotatiu, Casellas es va posicionar en defensa d’una emotivitat estètica subjectiva contrària a la pervivència d’un academicisme adotzenat i fred.
A partir d’aquest moment, el crític es convertí en un dels més fervents apologetes del moviment modernista, mostrant una simpatia declarada per les creacions de Ramon Casas, però especialment per l’obra de Santiago Rusiñol, atès que la poètica del segon connectava amb un ideari estètic de naturalesa simbòlica, molt influït per un sentiment d’admiració per l’estètica prerafaelita, de qui Casellas es va declarar un convençut seguidor. Al capdavall va esdevenir un crític pioner en la tasca de difusió d’algunes de les personalitats més emblemàtiques del prerafaelitisme, com ara Edward Burne-Jones o Dante Gabriel Rossetti. En realitat, arran del viatge que el 1893 va realitzar a París, acompanyat de Casas i Rusiñol, el gust de Casellas va evolucionar envers un eclecticisme estètic resultat d’amalgamar les diferents tendències que havien emergit a la capital francesa, sense renunciar però al principi del sentimentalisme simbòlic que sempre el caracteritzà.
La prolífica activitat el va dur a col·laborar en altres mitjans, com ara Hispània, Catalònia, Empori o L’Amanac de l’Esquella de la Torratxa, publicacions en les quals va superar la immediatesa de la crítica artística per iniciar una trajectòria en el camp de la història de l’art. Els treballs publicats a Empori o La Pàgina Artística de la Veu de Catalunya, mitjà en el qual s’incorporà com a redactor l’any 1899, després de deixar La Vanguardia, van estar presidits per un anhel de fixar el cànon de l’art català, intentant construir una història artística fonamentada en l’existència d’una llarga i sòlida tradició, l’inici de la qual el va situar a l’època barroca. Precisament, la vindicació d’aquesta etapa artística, sempre menystinguda i poc valorada per la historiografia catalana, fou una de les seves majors contribucions a una disciplina que no comptava encara amb unes bases metodològiques gaire sòlides i era deutora d’un intrusisme diletant.
Per tal d’afirmar el moment present, va considerar imprescindible reconstruir la història anterior. El model historiogràfic de Casellas es fonamentà en la creença de què l’art, concebut com a un motor espiritual de la condició humana, també havia de contribuir a l’objectiu d’assolir la plenitud nacional. Al capdavall, des de l’any 1896 l’escriptor havia iniciat un procés d’acostament al catalanisme polític convençut que el referent hispànic començava a esdevenir un model ineficient i esgotat.
D’acord amb aquest ideari, Casellas va sentir una especial predilecció per escriure sobre el període barroc i sobre alguns dels seus principals protagonistes, atès que en aquell temps remot hi veia la llavor que havia permès el redreçament cultural català. És important subratllar que per ell la història de l’art havia progressat gràcies a l’esforç i el treball realitzat per aquelles personalitats que havien incentivat el talent de les noves generacions, transformant la pràctica mecànica en una experiència pedagògica. Els articles dedicats a Antoni Viladomat o Josep Flaugier palesen el reconeixement de dos creadors que havien destacat per la seva capacitat de fomentar l’estudi i el coneixement de la matèria artística. Encara que correspon a un període posterior, no es pot menystenir la monografia dedicada al pintor Lluís Rigalt (El dibuixant païsista Lluís Rigalt, Barcelona, Tip. L’Avenç, 1900) que, a diferència de les anteriors, inclou un bon nombre de testimonis personals, fruit del coneixement directe de la figura i l’obra de l’artista.
Tanmateix, l’autor també va publicar diferents estudis sobre art medieval, conscient de la important aportació que aquest període artístic havia representat per al patrimoni català. La gran exposició sobre art antic, que va tenir lloc a Barcelona l’any 1902, o els càrrecs que va ocupar a la Junta de Museus, entitat creada aquell mateix any, van contribuir a revifar un interès que ja havia tingut notables precedents com, per exemple, el de la conferència sobre la pintura gòtica catalana del segle xv que havia pronunciat a l’Ateneu Barcelonès el 31 d’octubre de 1892, o el material inèdit que va recopilar amb l’objectiu d’emprendre la narració d’una història documental de la pintura catalana (1008-1799); un projecte, però, que malauradament no va arribar a veure la llum.
Cal recordar que tant la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País com la Biblioteca Nacional de Catalunya, conserven documents originals en els quals es palesa la meritòria tasca historiogràfica realitzada per Casellas. Amb una voluntat de reunir les dades necessàries per poder bastir el discurs historiogràfic de l’art català, com a aspecte més destacat, l’autor registra i anota sistemàticament les impressions causades per les visites realitzades a diferents conjunts patrimonials, alguns dels quals, malauradament, ja han desaparegut.
Encara que van tenir una repercussió menor, resultaria injust no deixar constància dels articles dedicats a recuperar la història del gravat català, com a una expressió d’una sensibilitat molt influenciada pel moviment de les Arts and Crafts, en el qual es va emmirallar bona part del seu ideari estètic.
L’afició per l’art el va empènyer a conrear la pràctica del col·leccionisme d’obra gràfica, fins al punt de formar el millor recull de dibuix català antic. Després de la mort del propietari, la Junta de Museus adquirí, a la vídua del crític, una col·lecció que, arran del seu ingrés l’any 1911, va implicar un enriquiment quantitatiu i qualitatiu del migrat patrimoni públic existent fins aleshores. El fons reunit per Casellas, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, permet realitzar un recorregut per la història del dibuix català i per algun dels principals episodis formatius d’una disciplina que va trobar en la figura del prolífic escriptor un dels seus millors aliats. Al mateix temps, amb la seva tasca pacient i exhaustiva va contribuir a aplegar un conjunt de col·leccions privades d’obra gràfica, que es trobaven força repartides entre diferents propietaris. |
