Bravo i Pijoan, Isidre
Barcelona, 29 de juny de 1940 - Barcelona, 12 de juliol de 2011

Isidre Bravo i Pijoan fou historiador de l’art, especialista en arts escèniques i concretament en la història de l’escenografia catalana, psicòleg i educador especial, a més d’escriptor. Era el tercer de quatre germans d’una família de classe mitjana, el seu pare va néixer a Begur i la mare a Barcelona. En els seus anys inicials de formació va estudiar als escolapis i als dotze anys va voler entrar al seminari per fer-se sacerdot, amb l’oposició dels seus pares, tot i que finalment hi va ingressar uns mesos abans de complir els divuit anys. Després d’uns anys d’estudi, va dubtar que aquest fos el seu camí, per la qual cosa en lloc de deixar-ho immediatament, va acceptar la proposta d’aprofundir en l’estudi de la teologia a les universitats de Salamanca i de Tolosa de Llenguadoc. L’any 1969 obtindria el títol de llicenciatura en teologia per la Facultat Teològica Pontifícia de la Companyia de Jesús de Sant Cugat del Vallès. En sortir del seminari va cursar estudis de psicologia a l’Escola del Doctor Siguan de la Universitat de Barcelona, i va obtenir l’any 1971 el diploma de l’Escola de Psicologia Aplicada, on va exercir la professió més enllà de la feina assistencial, conceptualitzant i vertebrant coneixements en diverses publicacions i documents orientats al suport a la tasca d’educador especial, amb obres com la que va escriure juntament amb Antoni Julià i Dolors Renau, La Praxis de la educación especial. Conceptos, instrumentos e instituciones. Apuntes críticos (Barcelona, Hogar del Libro, 1976). L’any 1971 també va obtenir el títol de mestre de primera ensenyança, al monestir d’Irache (Navarra), adscrit a l’Escola Normal de Saragossa. Entre els anys 1982 i 1984 fou el coordinador de l’equip director del Patronat Flor de Maig, adscrit a l’Escola d’Educadors Especialitzats de la Diputació de Barcelona.
  Si la passió per l’art no s’hagués creuat en el seu camí fins al final de la seva vida, segurament hauria continuat amb la seva tasca d’educador especial i s’hauria perdut el gran historiador de l’escenografia catalana en què es va convertir com a especialista arran de la seva entrada a l’Institut del Teatre. Aquesta afició el va dur a estudiar la llicenciatura d’història de l’art, de la qual va obtenir el títol l’any 1984 per la Universitat de Barcelona. Tot i això, l’àmbit que més l’interessava era el de l’escenografia teatral i per a poder estudiar-la a fons, va aconseguir fer-ho des de dins, concretament en un magatzem del Teatre del Liceu on guardaven les maquetes a escala reduïda dels escenaris que es muntaven al teatre. Allí va passar hores fent fitxes descriptives de les seves característiques, des d’una perspectiva històrica, artística i de tècnica constructiva, entre d’altres. Guardava aquestes fitxes en caixes que va oferir a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, per si podien ser útils als estudiants d’escenografia. Aquest fet fou essencial per tal de començar la seva relació professional amb la institució a la qual romandria vinculat fins al final. La seva primera feina fou per a l’exposició «Espais wagnerians» (1983), juntament amb Guillem-Jordi Graells (Barcelona, 1950-), a la planta baixa i al soterrani del Palau Güell. Bravo era un incansable investigador i cercador de materials, tant a l’Institut del Teatre com fora, actitud que el va dur a realitzar campanyes de compra de materials per a ingressar a la institució, com l’adquisició de l’original de l’escultura sobre Parsifal exposada al Saló del Tinell (1951) a l’exposició «Wagner en el mundo». Isidre va aconseguir que es fongués en bronze com era la intenció i el desig de l’escultor Lluís Montané Mollfulleda (Sant Celoni, 1905 - Barcelona, 1997). Més endavant va convèncer a nombrosos escenògrafs —tant creadors com realitzadors— per tal que cedissin o venguessin els seus propis fons a l’Institut, trobant en els primers anys interlocutors favorables a aquestes compres i després fins i tot va acabar ell mateix comprant algun d’aquests materials, a més dels que anava aconseguint per les continuades visites a escenògrafs per tal de recollir informació i material per al seu llibre sobre l’escenografia catalana. La seva tasca, en aquest cas com a compilador d’un material escènic soviet poc valorat pels escenògrafs i els seus tallers, ha estat molt meritòria i cal destacar-la en les col·leccions del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE).

Pel que fa a la seva feina com a professor d’història de l’escenografia a l’Institut del Teatre, va començar substituint a Guillem-Jordi Graells —el qual va impartir classes durant dos o tres cursos—, deixeble d’Andreu Vallbé i Ventosa (Barcelona, 1918-1979), que fins a la seva mort fou el professor d’història de l’escenografia, i tots dos van gaudir d’aquest material didàctic. Isidre Bravo va assumir la seva feina a l’Institut del Teatre com a professor contractat o tècnic superior, la dedicació del qual tenia una part dedicada a la docència i l’altra part en els organismes vinculats a l’Institut, com el Centre d’Informació, Documentació i Difusió i el Museu de les Arts de l’Espectacle (més endavant anomenat «Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques»). Entre aquests va desenvolupar bàsicament feines de classificació i documentació per a la difusió dels fons escenogràfics i de figurinisme de l’Institut del Teatre. Sobre aquestes tasques es començaren a editar una sèrie de publicacions molt destacades per a la difusió de les col·leccions escèniques, per una banda les publicacions dedicades a la història de l’escenografia i per l’altra la col·lecció de facsímils de fons documentals, que va treballar conjuntament amb Guillem-Jordi Graells. Aquesta col·lecció fou idea del director d’aleshores de l’Institut del Teatre, Josep Montanyès (Barcelona, 1937-2002), que va ocupar el càrrec entre els anys 1980 i 1988, i que tenia l’ambició d’aconseguir una major divulgació d’algunes de les joies dels fons de l’Institut, col·lecció que va deixar de publicar-se en finalitzar el seu mandat com a director. En aquelles llargues sessions de treball, la meticulositat d’Isidre Bravo es feia notar, especialment a l’hora de seleccionar el material, moments en què ho volia incloure absolutament tot i el seu company Graells advocava per una selecció que permetés reproduir els documents a mida més gran. D’aquesta sana discrepància i mètodes de treball diferents, en va sorgir l’exemple de la publicació d’un dels facsímils de major rellevància i repercussió, com ara Cinc escenògrafs catalans. Francesc Soler i Rovirosa, Fèlix Urgellés, Maurici Vilomara, Salvador Alarma, Oleguer Junyent (Barcelona, Institut del Teatre, 1985); a més d’altres com Esbossos i teatrins. Adquisicions escenogràfiques del Museu de les Arts de l’Espectacle, 1983-1984 (Barcelona, Institut del Teatre, 1985); Teatrí de l’escenografia d’Oleguer Junyent (any 1917) per a l’acte del tercer, quadre primer de L’Auca del senyor Esteve (Barcelona, Institut del Teatre, 1986); Teatrí de l’escenografia de Francesc Soler i Rovirosa (any 1878) per a l’acte tercer, quadre divuitè de La Almoneda del diablo de Rafael M. Liern (Barcelona, Institut del Teatre, 1987) o el monogràfic dedicat a Joan Morales. 5 esbossos escenogràfics. 1925-1938 (Barcelona, Institut del Teatre, 1988). En els fulletons adjunts als facsímils s’incloïen textos sobre l’escenògraf i la peça concreta del mateix Isidre Bravo i sobre l’autor teatral i l’obra per Guillem-Jordi Graells.
  Va centrar la seva màxima dedicació en les arts escèniques, tot i que curiosament focalitzada en l’època del Modernisme (Francesc Soler i Rovirosa, Adrià Gual, Raimon Casellas, Lluís Masriera) i els seus continuadors com ara Josep Mestres Cabanes, sense detenir-se àmpliament en l’estudi de molts dels seus contemporanis, figures tan destacades com les integrants de la renovació escenogràfica catalana als anys vuitanta amb Pericot, Puigserver, Guillén, Prunés o companyies com Els Comediants o La Fura dels Baus. Tot i això, va dedicar molts anys de recerca a figures tan rellevants de l’escenografia catalana i autors com Adrià Gual o Josep Mestres Cabanes. Potser es pugui trobar unanimitat en que la seva aportació més destacada fou la publicació de L’escenografia catalana (Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986), que va guanyar la Medalla d’Or del Festival Internacional de Teatre que periòdicament se celebra a Praga. Aquesta obra és única fins ara, fruit d’un treball meticulós i d’investigació i recerca de materials i documents, centrada per una banda en els fons documentals del MAE de l’Institut del Teatre, però per una altra en fonts directes dels tallers escenogràfics encara existents i dels mateixos escenògrafs com en els casos de Puigserver, Pericot, Prunés, Amenós, Ibars i Guillén, entre d’altres. El mateix Isidre justificava el seu estudi «a través del seu desenvolupament cronològic i de l’anàlisi estilística i temàtica, sempre atenent al context internacional i l’evolució de les formes de l’espectacle». Així que realitzava el seu enfocament a través d’un desenvolupament cronològic que anava des del Barroc als nous camins escènics del segle xx. Pocs estudis anteriors s’havien dedicat a compilar i ordenar l’escenografia catalana des dels seus inicis i a situar en el marc adequat i cronològic els escenògrafs catalans més destacats i també a l’anàlisi de l’escenari i del teatre.
  Altres treballs d’investigació igualment destacables són els dedicats a Adrià Gual en la seva vessant com a escenògraf, figurinista i altres àmbits de la creació plàstica en el monogràfic, escrit conjuntament amb Carles Batlle i Jordi Coca, Adrià Gual. Mitja vida de Modernisme (Barcelona, Diputació de Barcelona / Àmbit, 1992), o l’interessant i minuciós estudi que va descobrir la faceta d’autor teatral i escenògraf de l’últim creador de la nissaga dels Masriera: «Lluís Masriera: escenografía i creació teatral global», a Els Masriera (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC], 1996). Sobre la relació del destacat crític d’art Raimon Casellas amb el món escènic amb el seu estudi Casellas y la escenografía (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1993). Un altre dels seus grans estudis foren els dedicats a la figura i obra de Josep Mestres Cabanes, hereu de l’escola escenogràfica catalana del segle xix i sobre el qual va aprofundir en obres mestres de la seva autoria com Aida, reestrenada al Teatre del Liceu (2001) amb els decorats originals, o els monogràfics Josep Mestres Cabanes. 1898-1990. Pintor i escenògraf (Barcelona, Diputació de Barcelona, 1998), a més de l’exposició «L’escenògraf Josep Mestres Cabanes» (1989) per al Gran Teatre del Liceu. D’entre les exposicions més visitades i de major repercussió en què Isidre Bravo va intervenir, cal citar a més de les monogràfiques ja comentades, la dedicada a «Joan Miró. Die Welt des Theaters» (1997), comissariada juntament amb Carme Escudero a Erfurt (Alemanya). Altres escenògrafs sobre els quals va treballar van ser Marià Andreu. 1888-1976 (Mataró, Patronat Municipal de Cultura, 1995), juntament amb Martí Perán, o «Els joves escenògrafs» (Estudis Escènics, Barcelona, 1990).
  Va participar activament en la vida acadèmica de l’Institut del Teatre, amb relacions amb els alumnes que passaven per les seves classes i també per la seva faceta com a investigador, que el va fer arribar als escenògrafs, amb molts dels quals finalment el va unir una estreta amistat, així com amb els seus companys de professió. Bona prova d’això és que després de la seva mort, es realitzà la donació de gran part dels seus fons a l’Associació d’Escenògrafs de Catalunya, que mitjançant el seu representant legal finalment ha donat el fons d’Isidre Bravo format per llibres d’escenografia, figurinisme i art al MAE (2012), el qual es pot consultar a través del seu catàleg Col·lecció Isidre Bravo, amb més de dues-centes entrades.
  A més de la seva tasca professional, va tenir una passió personal que fou la de viatjar, amb gran capacitat d’observació dels detalls i bona memòria. Va realitzar diverses estades a Àsia i a l’Amèrica Central, a part dels seus viatges per Europa. En aquests duia només com a equipatge una motxilla petita i la càmera de fotografiar, amb la qual va fer uns tres-cents carrets de trenta-sis fotografies, de les quals va fer algunes exposicions. Fruit dels seus viatges són les novel·les L’amant dels nois (Barcelona, Llibres de l’Índex, 2004); El sabor del paraíso. Viajes y muchachos de África y Asia (Barcelona, La Tempestad, 2005) o Gust de mostassa (Barcelona, Llibres de l’Índex, 2008). Entre els seus darrers llibres, hi ha les antologies literàries enfocades a l’estudi sobre la masculinitat a La mirada de Zeus. Antología sobre la fascinación masculina por los muchachos en la literatura griega y latina (Barcelona, La Tempestad, 2007) i La mirada de Zeus II. Antología sobre la fascinación masculina por los muchachos en la literatura medieval, renacentista y de la Ilustración (Barcelona, La Tempestad, 2008).
  Fou un treballador incansable, va saber combinar la il·lusió per les coses que feia amb el rigor en la manera de fer-les. La seva aportació a la historiografia artística, concretament escènica, és fonamental, per la seva detallada investigació i compilació d’uns materials poc donats a perdurar sense la intervenció d’un especialista com Isidre, que fins i tot va animar a la compra de fons pel MAE que avui dia difícilment es podrien adquirir; a més de la seva innegable generositat a l’hora de facilitar i oferir informació als investigadors. Malgrat que no va participar activament en cap grup o companyia teatral, va viure sempre molt de prop el contacte amb la gent del teatre i els col·legues del món de la investigació. Tot això anava acompanyat d’una gran senzillesa, era acollidor, amic dels seus amics, generós, transmetia sempre una sensació de pau i alegria, i va ser un gran amant de les arts fins als seus darrers dies.