Bonet i Garí, Lluís
Argentona (Maresme), 5 d'agost de 1893 - Barcelona, 30 de gener de 1993

Lluís Bonet i Garí fou arquitecte, amb títol de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona del 1918. Es formà al costat de Josep Puig i Cadafalch i de Jeroni Martorell i Terrats, amb els quals col·laborà en diferents empreses relacionades amb l’estudi de l’arquitectura històrica. Col·laborà amb Puig, Antoni de Falguera i Josep Goday, en l’aixecament de plànols de diverses esglésies per al tercer volum de L’arquitectura romànica a Catalunya, publicat el 1919. Amb aquesta finalitat viatjà, per encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i juntament amb un altre estudiant d’arquitectura, Francesc Folguera, en l’expedició organitzada per Puig i Cadafalch per a visitar les riberes del Segre, les comarques de la Seu d’Urgell i Balaguer. Molts anys després, entre 1941 i 1959, en plena dictadura franquista, Bonet celebraria algunes sessions de l’IEC a casa seva.
  També col·laborà, a partir del 1915 i sota la direcció de Jeroni Martorell, amb el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) de la Diputació de Barcelona, en l’aixecament de plànols i la presa de dades i fotografies de monuments per al Repertori iconogràfic de l’art espanyol, que la Junta de Museus de Barcelona inicià l’any 1913 amb la intenció de participar en una magna exposició dedicada a les indústries elèctriques que s’havia de celebrar el 1917, però que no s’inaugurà fins al 1929, ja amb el nom d’Exposició Internacional de Barcelona.

L’any 1914, Lluís Bonet es feu soci del Centre Excursionista de Catalunya, adscrit a la Secció d’Arquitectura, d’on era president Jeroni Martorell. En aquesta entitat va néixer el seu interès per l’arquitectura vernacla, i amb l’arquitecte Josep Danés i l’etnòleg Josep M. Batista i Roca, formà, l’any 1923, l’equip científic per a estudiar la masia catalana, amb el finançament de Rafael Patxot. Són fruit d’aquests estudis les publicacions «Estudi de la masia catalana» (Muntanya, Barcelona, 1982) i Les masies del Maresme. Estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins (Barcelona, Montblanc-Martín / Centre Excursionista de Catalunya, 1983), que constitueixen interessants aportacions a la historiografia de les construccions pairals del país.
  Bonet fou, també, un dels deixebles i admiradors que giraren entorn a Gaudí, a qui va conèixer el 1914. A partir del 1952 treballà en les obres del Temple Expiatori de la Sagrada Família, i juntament amb Francesc de P. Quintana i Isidre Puig Boada, projectà la façana de la Passió amb els seus campanars. Sobre l’obra gaudiniana publicà «L’obra arquitectònica de Gaudí» (La Ciutat i la Casa, Barcelona, 1927); Antoni Gaudí. L’home, l’obra, l’anècdota, en col·laboració amb Isidre Puig Boada i altres autors (Barcelona, Franciscàlia, 1964); «Arquitectura en el Palacio Güell de Barcelona (1886-1889). Arquitecto: Antoni Gaudí» (San Jorge, Diputación Provincial de Barcelona, Barcelona, juliol-agost 1954), i Sagrada Família (Barcelona, Escudo de Oro, 1992).
  Altres temes als quals dedicà atenció i que publicà en diversos articles estan relacionats amb edificis històrics i amb l’obra d’arquitectes coetanis: «La casa Larrard del carrer Ample» (La Ciutat i la Casa, Barcelona, gener 1925); «La casa de la Virreina. Barcelona» (La Ciutat i la Casa, Barcelona, 1925); «La Casa de Convalescència. Algunes notes referents a la seva construcció» (Arquitectura i Urbanisme, Barcelona, juny 1934), i «Antoni Puig Gairalt: l’arquitecte i les seves obres» (Arquitectura i Urbanisme, Barcelona, febrer 1936).
  Pel que fa a la seva obra de nova planta, Bonet, format en plena eclosió del moviment noucentista, projectà nombroses i interessants obres en aquest llenguatge (la masoveria i el jardí de Can Garí, al Cros d’Argentona, 1926; la Casa Salvat, al carrer del Consell de Cent, 486, de Barcelona, 1928; el pavelló per al Banc Vitalici, de l’Exposició Internacional de Barcelona, 1929, amb un marcat accent déco), i també s’acostà al llenguatge racionalista (edifici Polydor, a Sant Adrià de Besòs, 1930; Casa Maria Darna, a l’avinguda Pearson, de Pedralbes, 1933, o el Banc Vitalici, de Barcelona, 1936-1945). Algunes d’aquestes obres van ser divulgades a través de les revistes Arquitectura i Urbanisme (1933, 1935) i Cuadernos de Arquitectura (1944).

Bibliografia sobre Lluís Bonet i Garí: J. F. Ràfols, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña desde la época romana hasta nuestros días (Barcelona, Millá, 1951); Antoni González i Raquel Lacuesta, Barcelona, guía de arquitectura 1929-1996 (Barcelona, Gustavo Gili, 1997, 2a ed., p. 15, 42 i 64); «Lluís Bonet Garí: un segle d’arquitectura catalana» (AB. Arquitectes de Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona, núm. 21, agost 1989); Homenatge a Lluís Bonet i Garí (Argentona, Ajuntament d’Argentona, 1991); Jordi Bonet i Armengol, Mariona Bonet i Agustí, «L’arquitecte Lluís Bonet i Garí. Aproximació a la seva obra», a Els arquitectes de Gaudí (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 2002, p. 152-161 i 167); Joaquim M. Puigvert i Solà, Josep Danés i Torras, Noucentisme i regionalisme arquitectònics (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008), i M. Antònia Carrasco i Raquel Lacuesta, «El repertori iconogràfic de l’art espanyol» (Revista de Catalunya, Fundació Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 261, maig 2010, p. 63-96).