Diccionari d'historiadors de l'art català

Diccionari d'historiadors de l'art català, valencià i balear  Inici

Actualització: 06/06/2016

Pous, Anny de
Palaldà (Vallespir), 1908 - Prada (Conflent), 1991

Àrees de treball: Catalogació monumental / Arquitectura romànica / Arquitectura popular / Arquitectura gòtica

Anny de Pous s’interessà, durant la seva joventut i en contra de les convencions socials que li eren imposades, en l’arquitectura medieval i l’arquitectura tradicional, les quals va convertir en les passions que van guiar la seva vida. De petita fou educada a l’Institut Notre Dame des Oiseaux de París, i després de la transferència d’aquesta institució a Anglaterra, on ella va romandre cinc anys, s’interessà per l’arquitectura i després per l’arqueologia. El seu gust per aquestes disciplines es refermà durant viatges de joventut a Romania i a Roma. A partir del 1931, també s’inicià en l’espeleologia. Autodidacta, sense formació acadèmica però amb un gran coneixement del territori dels Pirineus Orientals, on va viure, fou sol·licitada per col·laborar en recerques científiques. L’any 1937 col·laborà en la realització d’un mapa en relleu per a Catalunya, executat pel servei geogràfic de l’exèrcit de cara a l’Exposició Universal. En aquesta cartografia hi figuren els sistemes de comunicacions entre els castells i les torres de defensa de l’època medieval.

Des del 1939, començà una col·laboració científica amb la Société Française d’Archéologie, i amb les societats erudites del Rosselló, amb les quals esdevingué un interlocutor privilegiat. L’any 1951, Anny de Pous, Pierre Ponsich (1912-1999) i Marcel Durliat (1917-2006) crearen la revista Études Roussillonnaises. Revue d’Histoire et d’Archéologie. Entre el 1951 i el 1957, els primers números foren editats gràcies al finançament de Pierre Ponsich i d’Anny de Pous i recolliren, l’any 1951, les contribucions científiques de Joseph Calmette (1873-1952) i de Mathias Delcor (1919-1992), entre d’altres. Gràcies als intercanvis d’Études Roussillonnaises amb les revistes d’història i d’arqueologia franceses i estrangeres, Anny de Pous entrà en contacte amb la comunitat científica francesa. L’organització del Congrés Arqueològic de França a Perpinyà li fou confiada entre el 1953 i el 1954, i seguidament publicà al congrés un estudi històric sobre Vilafranca de Conflent (Congrès Archéologique, 1955) editat després amb el títol Villefranche-de-Conflent. Cité du marbre (París, Cadran, 1966). En aquesta obra, Anny de Pous hi confronta de forma inèdita la història de la vila amb la del Rosselló i la història de l’arquitectura civil i militar. Posa de manifest l’herència medieval, renaixentista i clàssica, la qualitat de les residències urbanes, mentre el pare Cazes, rector de Vilafranca de Conflent, s’ocuparia de l’arquitectura religiosa i la seva decoració.
  Orientà bastant aviat i de forma definitiva les seves recerques al voltant de tres temes principals: la història i l’arquitectura dels castells del Peyrapertuses i de Fenouillèdes (Bulletin Monumental, París, 1939); les torres de senyals (Bulletin Monumental, París, 1949); l’arquitectura de pedra seca (Centre d’Étude et de Recherche Catalanes des Archives, Perpinyà, 1957 i 1959). Al llarg de la seva vida, implicada però a una certa distància del si de la comunitat científica, no va cessar d’aportar noves contribucions al voltant d’aquests temes, gràcies a les prospeccions i recerques arxivístiques. L’any 1959, donà compte d’un important treball sobre l’arquitectura de pedra seca realitzat a partir de prospeccions al Conflent i al Vallespir. Presenta nombroses contribucions al Bulletin du Centre d’Étude et de Recherche Catalanes des Archives (Perpinyà, 1959) i al Bulletin de la Société d’Histoire, d’Archéologie et de Traditions Gauloises (París, octubre 1965 i gener 1966). El seu estudi consisteix en un cens cartogràfic dels «orris», que ella distingeix de les cabanes de pastor i de les quals n’explica les tècniques constructives, que ella situa formant part d’una àrea cultural mediterrània, la trama de la qual es trobaria en els camins de transhumància, com es pot veure a «L’architecture de pierres sèches et les grands chemins de transhumance pyrénéens» (Conflent, Prada, 1964 i 1965). Presentà els treballs pioners sobre aquest tema l’any 1967, al congrés del comitè de les obres històriques i científiques a Estrasburg (Bulletin du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques, París, 1967) i guanyà la segona medalla de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres en la secció d’antiguitats. A Prada, Robert Lapassat, fundador i director de la revista Conflent —de difusió local i regional— donà ressò a les seves contribucions (Conflent, Prada, 1965) en el marc d’una col·laboració que no cessà fins a la desaparició de l’autora.
  Anny de Pous feu noves contribucions a l’estudi de l’arquitectura militar del Conflent, el Vallespir i la Fenolleda entre el 1965 i el 1981, amb quatre estudis importants de síntesi sobre els castells feudals i les torres de senyals, els quals li valgueren el reconeixement de la comunitat científica i sobretot del públic: «Les châteaux de l’an Mille» (Bulletin du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques, París, 1969); «Tours et châteaux de la Vall del Feu, moyen et bas Conflent» (Conflent, Prada, 1974); «Tours et châteaux du Vallespir» (Conflent, Prada, 1974), i «Tours à signaux, atalayas, guardia, farahon, inventaire général» (Conflent, Prada, 1980). A «Châteaux et seigneurie de Paracols à Molitg-les-Bains» (Conflent, Prada, 1967) i després a «Le château de Domanova» (Conflent, Prada, 1970) reprèn les notes de Bernard Alart i mostra d’aquesta manera la continuïtat de la historiografia rossellonesa. Sobre aquest tema, l’essencial del seu enfocament era fer una cartografia de la xarxa de fortificacions sovint modestes, seus de castlanies o de senyorius, i una cartografia de la xarxa de les torres de defensa, sobreposada a la primera i mostrant les interaccions d’un sistema defensiu emmig de muntanya mitjana i pròxima a la frontera. De la mateixa manera va mostrar les especificats arquitectòniques d’aquestes construccions sovint enrunades, tant vinculades a la poliorcètica com al medi ambient. L’any 1973 reprengué i publicà una síntesi que havia restat inèdita sobre els castells al Fenouillèdes situats entre la frontera francocatalana i la del Tractat de Corbeil: Le Pays et la vicomté du Fenouillèdes (París, Roudil, 1973). L’any 1980 rebé per aquesta obra el premi Georges Goyau de l’Académie française.
  La seva darrera contribució fou per la revista Conflent, sobre la descoberta que va fer, amb Louis Salavy, del lloc de Machuma, dins la comuna de Prats-Balaguer a l’Alt Confent (Conflent, Prada, 1986), sense que es pogués determinar la funció de les cabanes de pedra seca de forma circular que envolta un curiós edicle.

Bibliografia sobre Anny de Pous: M. L. Blangy, «Portrait d’Anny de Pous» (Conflent, Prada, 1991, p. 3-23).


Marie-Hélène Sangla

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620.  dhac@iec.cat - Informació legal
En el correu del projecte no s'atendran peticions de contacte amb els historiadors