Publicà el seu primer treball el 1944 al Butlletin de la Société Agricole et Scientiphique des Pyrénnées Orientales, sobre les sepultures halstàtiques del Rosselló. Tot seguit treballà i publicà al diari Le Roussillon i el 1950 fundà amb Marcel Durliat la revista Études Rousillonnaisses, sobre estudis d’història i arqueologia mediterrànies, que tingué continuïtat fins al 1957. Pels seu intens treball sobre el patrimoni artístic el 1962, fou nomenat conservador de les antiguitats i objectes d’art dels Pirineus Orientals, tasca a la qual cal afegir la de membre de la comissió diocesana d’art sagrat i, el 1967, la de conservador del Palau dels Reis de Mallorca. Va crear un taller de restauració del patrimoni, finançat pel Consell General dels Pirineus Orientals. Entre les moltes obres en les quals va intervenir personalment, s’hi compten el salvament de les pintures romàniques de Cazenoves, de les esglésies dels Àngels i del convent dels Dominicans, del cementiri del Campo Santo i l’església de Sant Joan el Vell, ambdós entorn la catedral de Perpinyà, el claustre de Sant Genís de Fontanes, les restes de la capella de la Trinitat de davant el temple de Cuixà i la recuperació de la gran ara de l’altar major de Cuixà de l’època de l’abat Oliba.
Conjuntament amb aquesta tasca directiva va estudiar i publicar molts articles d’edificis i monuments de la Catalunya Nord. Va intervenir activament en obres importants com ara Catalunya romànica, de la qual és l’autor principal del vol. xiv, dedicat al Rosselló (1993); té àmplies col·laboracions al vol. xxv sobre la Cerdanya i el Conflent (1995), i al vol. vii, que estudia els monuments i el marc històric i artístic del Vallespir, el Capcir, el Donasà, la Fenolleda i el Perapertusès (1996). Es va interessar particularment per l’origen i la creació dels comtats catalans ultrapirinencs, i en particular, l’ascendència de Guifré el Pilós, que ell fa descendent directe del comte Bel·ló de Carcassona, enfront d’Abadal i altres autors que el fan descendent indirecte d’una filla d’aquell comte. Sobre aquests primers temps, anteriors a l’any mil, va aplegar més de cinc-cents documents que són la base del vol. vi de la Catalunya Carolíngia, dedicat als comtats del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i Fenollet, publicat el 2006 per l’Institut d’Estudis Catalans. El 1969, amb Pere Respaut i Marcel Durliat, varen iniciar les Jornades Romàniques de Cuixà, molt concorregudes per estudiosos del Principat. Els seus treballs i ponències es publicaren als Cahiers de Saint Michel de Cuxà, que es començaren a publicar el 1970. En aquesta publicació i en els Études Rousillonnaises, dels quals va reprendre la publicació l’any 1986, s’hi publicaren la majoria de treballs dels seus últims anys. En el primer número publicat després de la seva mort, la seva filla Clara hi va publicar una bibliografia del seu pare que compta amb varis centenars de títols.
Una bona part de la seva producció es troba també en obres col·lectives, com ara la col·lecció «Pays catalans» (1985), dirigida per Jean Sagnes; la Histoire de Perpignan (Tolosa, Privat, 1985), dirigida per Philippe Wolf, o en els vol. xiii i xiv de la Gran geografia comarcal de Catalunya (Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985), dirigida per Max Cahner, dedicats a les comarques de la Catalunya del Nord. Tota aquesta ingent tasca li va ser reconeguda amb premis i distincions, com ara la Creu de Cavaller de l’Orde de Sant Gregori, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya o el nomenament de membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans. |
