Monreal y Tejada, Luis
Saragossa (Aragó), 9 de maig de 1912 - Barcelona,  de novembre de 2005

Luis Monreal y Tejada era llicenciat en història i en dret per la Universitat de Saragossa. Durant la Guerra Civil espanyola, en el bàndol nacional, va tenir una intensa actuació al Servicio de Recuperación Artística. Establert després a Barcelona, fou comissari del Patrimonio Artístico Nacional, amb jurisdicció a Catalunya, València i Balears. Des d’aquest càrrec exercí una tasca molt important en favor del patrimoni cultural. Representant de la branca més culta del franquisme, no deixà de freqüentar a la postguerra el que restava de la cultura catalana, domesticada i resignada. Fou membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1999 l’Estat espanyol li concedí la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts.

Historiador polifacètic, les seves aportacions principals rauen en l’estudi dels castells. La seva publicació estel·lar són els tres volums d’Els castells medievals de Catalunya (1955-1965), que dirigí juntament amb Martí de Riquer, on col·laboraren diversos historiadors. El seu Diccionario de términos de arte (1992) és molt consultat, ja que recull els amplis coneixements que en reuní al llarg de la seva vida, i els darrers anys encara publicà obres importants com ara Iconografía del cristianismo (2000) o Las orillas del arte (2003), on abordava tots aquells aspectes col·laterals de l’art que ell coneixia molt de prop: mercat, restauració, taxació i falsificacions. Es dedicà intensament, doncs, al costat pràctic del coneixement de l’art, i la seva doble formació històrica i legal el feia un gran dominador dels aspectes jurídics del món artístic, com també ho era en l’assessorament d’empreses, col·leccionistes i inversors, i concebia la tasca de l’historiador de l’art en complicitat amb la de l’antiquari, ja que sovint només per les mans del comerciant passen molts dels grans objectes dignes d’estudi. Dels seus llibres potser el més viu és Arte y Guerra Civil (1999), que recull els seus records —encara políticament bel·ligerants després de tant de temps— com a custodi del patrimoni cultural als anys de guerra i postguerra. Fou professor i conferenciant i en les seves més de dues mil dissertacions sabia sintonitzar amb els auditoris.
  Pertanyia a una mena de generalista d’historiador de l’art, avui insòlita, amb una visió àmplia del seu medi, fruit d’un contacte molt prolongat amb les obres d’art mateixes i els seus problemes. Per això va poder emprendre amb gran èxit l’adaptació espanyola (1966-1967) d’una de les obres més completes i aclaridores que es publicaren el segle xx sobre la història general de l’art: El arte y el hombre, planejat i dirigit per René Huyghe, de qui precisament ell havia rebut, el 1941, pel càrrec polític que tenia, la Dama d’Elx i altres obres retornades a l’Estat espanyol per la França de Pétain.