Martinell i Brunet, Cèsar
Valls (Alt Camp), 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973

Cèsar Martinell i Brunet fou llicenciat en arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona l’any 1916. La seva formació coincideix amb els darrers anys del Modernisme i amb l’auge del Noucentisme, i desenvolupà la seva tasca polifacètica dins els postulats i la ideologia noucentistes. Quan encara era estudiant, des de la seva vila natal va iniciar una activitat de cronista, publicista i historiador de l’art que l’ocupà tota la vida, la qual compatibilitzà amb la professió d’arquitecte. Mai no va formar part dels quadres docents universitaris, però en canvi, practicà un activisme cultural i divulgatiu que el situa com un dels teòrics i historiadors de l’art i de l’arquitectura de Catalunya més prolífics del segle xx. Els seus escrits, molt sovint premiats en certàmens o concursos, estan marcats pel rigor científic, la concepció historiogràfica, la documentació de primera mà, el domini literari, la dimensió pedagògica i l’aportació i interpretació pròpies desvetllades en la seva arquitectura de nova planta i en les restauracions i reconstruccions monumentals.
  Els seus mestres directes van ser altres arquitectes historiadors, com ara Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch; l’un i l’altre, respectivament, l’impulsaren a estudiar l’art medieval i el barroc. De manera indirecta, el coneixement personal d’Antoni Gaudí el 1915, quan aquest arquitecte ja es dedicava exclusivament a les obres del temple de la Sagrada Família, li va aportar un mestratge que l’influí decididament en la seva obra arquitectònica (els cellers de Rocafort de Queralt, Gandesa, El Pinell de Brai, Nulles o Sant Cugat del Vallès, construïts entre el 1918 i el 1921, en són una mostra evident, on Martinell va utilitzar els arcs equilibrats de procedència gaudiniana) i en la seva producció literària relacionada amb el gaudinisme.
  Va promoure associacions, va organitzar exposicions i jornades, i va impartir conferències arreu d’Europa, relacionades gairebé sempre amb temes historicoartístics o amb el llegat gaudinià. Va fundar l’Agrupació Art i Lletres a Valls (1911); fou secretari i vocal del Patronat de la Biblioteca Popular de Valls (1917 i 1925); acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid; fundador i secretari general de l’entitat catalana Amics de l’Art Vell (1929); degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears; vicepresident del Consell Superior d’Arquitectes d’Espanya (1932); arquitecte del Servei de Defensa del Patrimoni Nacional (1939-1942); membre directiu de l’associació Amigos de Gaudí de Barcelona (1952); acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos de València (1955); acadèmic de l’Associació Catalana d’Exlibristes de Barcelona (1957); director-fundador del Centre d’Estudis Gaudinistes (1958), i cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres de França (1959).

Les línies d’investigació que conreà i que van veure la llum en publicacions de formats diferents (llibres, articles i opuscles) es poden agrupar en dos grans blocs: d’una banda, el que el mateix Martinell definia com a «arqueologia i història de l’art a Catalunya», i de l’altra, el «gaudinisme». Del primer bloc se’n deriven tres grups temàtics: l’arquitectura cistercenca i l’art medieval en general, l’art barroc, i un tercer, més genèric, d’art català. Pel que fa a l’arquitectura cistercenca i l’art medieval en general, cal destacar Estudio iconográfico mariano de Valls y su comarca (premiada al Certamen de la Reial Acadèmia Bibliogràfico-Mariana de Lleida i publicat el 1912), li seguí El arte de la danza (Valls, 1912), acompanyada de dibuixos de ballarines de diversos països i de motius florals fets pel mateix Martinell, la sèrie dedicada als monestirs cistercencs, El monestir de Poblet (Barcelona, Barcino, 1927) i El monestir de Santes Creus (Barcelona, Barcino, 1929); i els treballs «Les hopitaux» i «Les bains publics», a L’architecture gothique civile en Catalogne (Mataró, Fondation Cambó, 1935), o «L’arquitectura pre-romànica d’Andorra», a Andorra. Miscel·lània cultural (1959). Pel que fa al Barroc, les publicacions de Martinell es van iniciar (sense tenir en compte els nombrosos articles apareguts en diverses revistes i diaris catalans) amb el Llibre de notes de Lluís Bonifàs i Massó, escultor de Valls (1917) —un artista a qui dedicà, anys més tard, una monografia important, El escultor Luis Bonifás y Massó: 1730-1786. Biografía crítica (Ajuntament de Barcelona, 1948)—, Capella de Ntra. Sra. del Roser i ses pintures en rajoles vidriades (1924) i La Seu Nova de Lleida (1926), tots tres editats a Valls per l’Editorial Castells, per culminar en les seves grans obres: L’art català sota la unitat espanyola (Barcelona, Canosa, 1933), que va ser censurat i retirat del mercat per una sospitosa tendència nacionalista catalanista; i, especialment, els tres volums de la col·lecció «Monumenta Cataloniae», Arquitectura i escultura barroques a Catalunya (Barcelona, Alpha, 1959, 1961 i 1963), on va condensar tot el seu saber dels segles barrocs acumulat des de la seva joventut, els quals sembla que no han estat superats per cap estudi posterior a causa de la seva triple formació com a arquitecte, com a restaurador i com a historiador de l’art. Aquesta ciència acumulada li va permetre, després de les destrosses que va patir la retaulística barroca catalana durant la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, recompondre, restaurar, reconstruir o dissenyar nombrosos retaules que havien estat mutilats o cremats. Dels temes d’índole diversa destaquen Amics de l’Art Vell. Memòria de l’obra realitzada des de la seva fundació. 1929-1935 (Barcelona, 1935); «El arquitecto Pedro Blay en el Campo de Tarragona» (Butlletí Arqueològic de Tarragona, Tarragona, 1952); El pintor Galofre Ollé (Poblet, Estudis Vallencs, 1962); «Veinticinco años de arquitectura barcelonesa 1908-1933» (Barcelona Atracción, Barcelona, maig del 1933), i l’obra pòstuma Construcciones agrarias en Cataluña (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya —COAC—, 1975).
  Respecte al segon bloc, dedicat a Gaudí i al gaudinisme, cal remuntar-se a l’any 1915, quan en va publicar un primer article a El Pirineu Català (Ripoll, 20 de març de 1915). Martinell no va treballar directament amb Gaudí, però va arribar a conèixer la seva obra d’una manera profunda, per mitjà de les llargues converses que hi va mantenir. Malgrat la crisi del llenguatge gaudinià succeïda a la dècada de 1930, Martinell va lluitar, amb un esperit revisionista, per reinterpretar i conservar viu el llegat de l’arquitectura de Gaudí, i sota aquest impuls creà el Centre d’Estudis Gaudinistes. Aquest coneixement es va plasmar en una sèrie de llibres, com ara Gaudí i la Sagrada Família comentada per ell mateix (Barcelona, Aymà, 1951); Gaudinisme (Barcelona, Amigos de Gaudí, 1954) i, el més important de tots, que encara constitueix el llibre de referència dels estudiosos de l’obra gaudiniana, Gaudí. Su vida, su teoría, su obra (Barcelona, COAC i Industrias Gráficas Casamajó, 1967), on de manera decisiva analitza el personatge, el seu pensament i la seva producció arquitectònica sense concessions a qualsevol interpretació excessivament mística, esotèrica i banal en què havia anat caient la historiografia gaudiniana i que va posar en perill els seus edificis. El 1967 va organitzar al Saló del Tinell una exposició sobre Gaudí, les activitats entorn a la qual es van publicar a Jornadas Internacionales de Estudios Gaudinistas (Barcelona, Blume, 1970), amb una introducció redactada pel mateix Martinell amb el títol «Procedimientos constructivos y texturas en la obra de Gaudí».

Bibliografia sobre Cèsar Martinell i Brunet: J. F. Ràfols, «El senyor Cèsar Martinell i els seus treballs històricoartístics» (La Revista, juliol 1924); Josep M. Canals, Bibliografia de Cèsar Martinell i Brunet. Noces d’Or. 1912-1962 (Valls, Castells, 1964); Raquel-Ruth Lacuesta Contreras, Cèsar Martinell Brunet. Arquitecto, teórico e historiador del arte (tesina de llicenciatura dirigida pel doctor Santiago Alcolea Gil, Departament d’Art de la Universitat de Barcelona, 1974); R. Lacuesta, «Los escritos de Cèsar Martinell» i «Cronologia comparada de Cèsar Martinell», a C. Martinell, Contrucciones agrarias en Cataluña (Barcelona, COAC, 1976); R. Lacuesta i Antoni González, «Cèsar Martinell, activista del Noucentisme» (Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, núm. 113, març 1976, p. 69-72); Anna Maria Mussone, Cèsar Martinell i Brunet, architetto e storico dell’arte catalano, 1888-1973: dagli aspetti stilistico-strutturali delle architettura agraria (anni venti) agli studi sul barocco catalano (tesi, 1988); Raquel Lacuesta, Josep I. de Llorens, Cèsar Martinell, 25è aniversari de la mort de l’arquitecte (Barcelona, COAC, 1998); R. Lacuesta, «Gaudí a través de Cèsar Martinell», a Els arquitectes de Gaudí (Barcelona, COAC, 2002, p. 120-131), i Joan Figuerola, «Cèsar Martinell, la difusió de Gaudí», a Gaudí sense Gaudí. Un itinerari pels arquitectes col·laboradors i admiradors del Camp de Tarragona (Tarragona, Fundació Caixa Tarragona, 2002, p. 133-154). A aquesta llista cal afegir la incorporació d’algunes obres de Cèsar Martinell al projecte en línia Mapa d’Arquitectura i Paisatge Urbà Noucentistes (Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya, 2020), elaborat per Raquel Lacuesta, Joaquim Maria Puigvert i Mercè VidalVidal i amb creació del web de Xavier González Toran i Gabriela Urizar.