Folguera i Grassi, Francesc
Barcelona, 23 de març de 1891 - Barcelona, 26 de juliol de 1960

Francesc Folguera i Grassi va obtenir el títol d’arquitecte de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona l’any 1917. Aquest mateix any col·laborà en les Ensenyances Tècniques programades per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, per a la qual elaborà el Pla de Reorganització de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis (1919). També aleshores treballà sota la direcció de Jeroni Martorell i Terrats, cap del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) de la Diputació de Barcelona, en l’aixecament de plànols i en la realització de fotografies de monuments per al Repertori Iconogràfic de l’Art Espanyol, que la Junta de Museus de Barcelona havia iniciat el 1913 amb la intenció de participar en una magna exposició dedicada a les indústries elèctriques, que s’havia de celebrar el 1917 però que no reeixí fins a la tardana data de 1929, amb l’Exposició Internacional de Barcelona instal·lada a Montjuïc. Per a l’SCCM va aixecar un plànol de la catedral de Barcelona i sis de la Casa de la Canonja (Pia Almoina), que porten la data de 1929. Folguera es va encarregar, juntament amb l’arquitecte Ramon Reventós i els pintors Xavier Nogués i Miquel Utrillo, de la redacció del projecte i la direcció de les obres del Poble Espanyol, del qual va ser nomenat director el 1927, i que segons Jeroni Martorell i Terrats no s’hauria pogut construir sense l’existència del Repertori i les col·leccions artístiques que va aplegar. Aquell projecte, lluny de qualsevol referència folklòrica, es va desenvolupar amb sensibilitat i coherència en un ambient urbà d’alta qualitat.
  L’activitat professional de Folguera es va orientar, fonamentalment, cap a l’exercici lliure de la professió, i la seva producció arquitectònica reflecteix l’evolució de les línies estètiques de cada moment, des del Noucentisme, l’art déco i el racionalisme, fins a les més eclèctiques de postguerra. Entre el 1921 i el 1924 construí el Teatre Circ Olympia, a la ronda de Sant Pau de Barcelona, núm. 27, fet que el va portar prèviament a conèixer edificis d’aquest tipus a Londres i a París, i el 1928 reformà la façana del Teatre Espanyol, al Paral·lel, avui tots dos desapareguts. Les obres que li van donar renom i que han passat a engruixir la història de l’arquitectura catalana van ser el Casal de Sant Jordi (1928-1931), al xamfrà dels carrers de Casp, 24-26, i Roger de Llúria, i la casa El Llorà, a Pruit, al sector del Collsacabra (1935), obres que el van situar en la primera línia de l’expressionisme formal que enllaçà la línia més culta del noucentisme amb el racionalisme i els corrents innovadors nòrdics i centreeuropeus sense abruptes. En morir l’arquitecte Rafael Masó i Valentí el 1935, emprengué la direcció de les obres de S’Agaró, seguint el mateix criteri urbanístic i arquitectònic, dins els cànons noucentistes; a ell es deu el projecte del camí de ronda que voreja la costa (1941-1950), l’església de la Mare de Déu de l’Esperança (1942), l’Hostal de la Gavina, la Loggia de la Senya Blanca (1953) i el templet mirador clàssic (1955). A Barcelona, va elaborar el pla d’ordenació del barri de Pedralbes.
  Com molts arquitectes de la seva generació, es va dedicar, a partir del 1940, a la redacció de projectes de reconstrucció, reforma i nova planta d’un bon grapat d’edificis religiosos, alguns dels quals havien patit danys durant la Guerra Civil, com ara les esglésies parroquials de Santa Maria de Martorell (1941-1944), Sant Vicenç de Mollet (1941), Sant Esteve de Parets del Vallès (1947) i Santa Maria de Sallent (1946). Altres obres de caràcter religiós projectades per Folguera en llenguatge noucentista o en estils d’arrel historicista van ser: a Sant Sadurní d’Anoia, la façana de l’església parroquial (1919-1923); al monestir de Montserrat, per encàrrec dels monjos, la urbanització de les places del recinte i el projecte de les cel·les de l’abat Marcet per als visitants i la reforma de la façana de l’hotel Cisneros, així com de la nova façana de la basílica, l’escala del cambril, el tron de la Mare de Déu, la cripta de l’abat Marcet i la torre de l’abat; a Cervera, l’altar major i baldaquí de l’església parroquial de Santa Maria, i a Sabadell, l’església de Sant Salvador (iniciada el 1955).

El seu activisme cultural, comú als arquitectes noucentistes, així com la seva pedagogia a través dels seus escrits i conferències, constitueix una valuosa aportació historiogràfica per al coneixement de l’arquitectura contemporània, la construcció i l’urbanisme. Va escriure un dels tractats més significatius i profunds sobre «La arquitectura gaudiana», a L’obra de Gaudí (Barcelona, Canosa, 1929), en col·laboració amb J. F. Ràfols, i reeditat a Antoni Gaudí (Barcelona, Serbal, 1991). Va publicar, en altres monografies col·lectives, «Después de más de veinte años. Discípulos y amigos de Gaudí» (Proyectos y Materiales, Barcelona, setembre-octubre 1949); «En el primer aniversario del fallecimiento de D. Antonio Gaudí y Cornet» (El Propagador de la Devoción a San José, Barcelona, 1 de juny de 1927). Sobre temàtica urbanística, va publicar «S’Agaró. Su urbanización», a S’Agaró. XXV aniversario de la fundación de S’Agaró (Barcelona, Talleres Gráficos Rex, juliol de 1949); Urbanismo para todos (Barcelona, Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, 1959), publicat amb motiu del Dia de l’Urbanisme 1959. Sobre obres de nova planta, que aporten informació per a la història de l’art i de l’arquitectura, va publicar La construcció del teatre-circ Tivoli S. A. (conferència al Centre Excursionista de Catalunya, 1924), «Les armadures metàl·liques del teatre-circ Olimpia» (La ciutat i la casa, Barcelona, gener 1925), «Arquitectura moderna religiosa» (Anuari dels Amics de l’Art Litúrgic, Barcelona, 1928), «Casal de Sant Jordi. Arquitecte Francesc Folguera» (Arquitectura i Urbanisme, Barcelona, abril 1934) i La nueva fachada del monasterio de Montserrat (conferència al Casal de Montserrat, 1949). El seu pensament sobre aspectes urbanístics i constructius, relacionats sovint amb els sociològics, van quedar plasmats en conferències i escrits com ara «Les condicions essencials de l’estructura de l’habitació» (seu del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània, 1931); «La habitación obrera» (1936), o «Valoración del paisaje urbano» (1958).

Bibliografia sobre Francesc Folguera i Grassi: «Construccions T. Sala. La casa de Sant Jordi» (El Matí, Barcelona, 31 de juliol de 1932); J. F. Ràfols, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña desde la época romana hasta nuestros días (Barcelona, Millá, 1951, p. 413-414); «Sesión de crítica de arquitectura celebrada en Barcelona como homenaje a Antonio Gaudí» (Revista Nacional de Arquitectura, 139, Madrid, juliol 1953, p. 34-50); Josep Pla, «El extraordinario Camino de Ronda de S’Agaró» (Revista S’Agaró, S’Agaró, 1954; article reproduït a Quaderns, Barcelona, núm. 147, octubre 1981); «Necrológicas» (La Vanguardia Española, Barcelona, 27 de juliol de 1960); Pablo Vila San Juan, «Francisco Folguera Grassi, el arquitecto de la serenidad. Crónica y crítica de un gran valor catalán» (La Vanguardia Española, Barcelona, 27 de juliol de 1960); «Sesión pública ordinaria del pleno municipal. Sentimiento por la muerte del arquitecto don Francisco Folguera» (La Vanguardia Española, Barcelona, 28 de juliol de 1960); Sebastián Gasch, «La vida breve del Teatro-circo Olimpia» (Diario de Barcelona, Barcelona, 29 de juliol de 1971); Francesc Fontbona, «Folguera i Grassi, Francesc», a Gran enciclopèdia catalana, vol. 7 (Barcelona, 1974, p. 556-557); Josep M. Rovira i Gimeno, Francesc Folguera, arquitecto (Barcelona, Arxiu Històric del COAC, 1976, estudi inèdit); Josep M. Rovira i Gimeno, La arquitectura catalana de la modernidad (Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, 1987); Joan Ventura i Maynou, «Francesc Folguera i Grassi, arquitecte» (Notes, Mollet del Vallès, núm. 3, 1989); Mihail Moldoveanu, S’Agaró. Ciutat jardí a la costa catalana, 1916-1996. Arquitectura d’un somni (Girona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Girona, 1996); Antoni González i Raquel Lacuesta, Barcelona, guía de arquitectura 1929-2000 (Barcelona, Gustavo Gili, 1999, 3a ed.); Antonio Pizza i Josep M. Rovira i Gimeno, La tradició renovada. Barcelona anys 30, catàleg de l’exposició (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1999); M. Antònia Carrasco i Raquel Lacuesta, «El repertori iconogràfic de l’art espanyol» (Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 261, maig 2010, p. 63-96); Joaquim M. Puigvert i Solà, «Els arquitectes diocesans i l’arquitectura religiosa contemporània: del pes del passat medieval a la modernitat moderada», a Els arquitectes i l’administració pública a Catalunya (1900-1950), plecs d’història local, núm. 152, suplement de la revista L’Avenç (Barcelona, febrer 2014).