Cid Priego, Carlos
Madrid, 4 de juliol de 1920 - Oviedo (Astúries), 9 d'abril de 1998

Carlos Cid Priego passà la infantesa a Melilla i la joventut a Barcelona, on es llicencià en geografia i història (1944) a la Universitat —aleshores l’única—, de la qual tot seguit seria ajudant de Xavier de Salas i, des del 1949, professor adjunt. Es va doctorar a Madrid aquell any mateix. A la maduresa deixaria Catalunya i marxaria a Oviedo, a la Universitat de la qual fou catedràtic d’història de l’art (des del 1963), fundador del Departament d’aquesta especialitat i de la revista d’investigació Liño, i els darrers temps hi va ser professor emèrit.
  Durant la seva època catalana, a més de professor universitari, va ser sotscomissari, i després comissari (1958-1963), del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico, càrrec des del que va impulsar, entre més iniciatives, la ressonant «Exposición de pintura catalana», de més de dues-centes peces, celebrada al Casón del Buen Retiro de Madrid l’any 1962, que va servir per a que l’Espanya central conegués una mica millor la densa realitat artística de Catalunya. Els seus anys d’emèrit els concentrà en bona part en la organització de cursos d’història de l’art en el marc dels cursos d’estiu de la Universitat d’Oviedo: Càtedra Jovellanos de Gijón o Jornades d’Art Medieval de Villaviciosa. Fou acadèmic corresponent de San Fernando de Madrid (des del 1967) i de Sant Jordi de Barcelona (des del 1991).

A part de la seva tasca docent, va deixar una vasta obra escrita. Va publicar, sol o en col·laboració, amplis volums de referència com ara El arte antiguo y precivilizado (en dos lliuraments: Barcelona, Juan Jové, 1947 i 1949), Los azulejos (Barcelona, Argos, 1950), Mitología oriental il·lustrada (Barcelona, Vergara, 1962), o amb Manuel Riu, Historia de las religiones (Barcelona, Sopena, 1965).
  Va publicar diversos treballs sobre el món clàssic, com els que va dedicar a la tarragonina torre dels Escipions, a la torre del Breny, al mausoleu de Vilablareix o en general als sepulcres de torre mediterranis —a les revistes Ampurias, Anales del Instituto de Estudios Gerundenses o Caesaraugusta, a finals dels anys quaranta i començaments dels cinquanta—, on fou ajudat pel seu alumne, el futur arqueòleg Eduard Ripoll. Tanmateix, els seus estudis més freqüents són segurament els centrats en l’art medieval: especialment en les miniatures dels Beatus i en l’escultura romànica, a les quals va dedicar diversos textos monogràfics, normalment molt extensos, apareguts en publicacions de l’Institut d’Estudis Gironins, de l’Institut d’Estudis Lleidatans, al Butlletí Arqueològic de Tarragona, o en altres revistes erudites com ara Argensola (Osca), Saitabi (València) o Compostellanum (Santiago de Compostel·la).
  Va redactar també una dotzena de fascicles de la sèrie Les Imatges de la Verge i dels Sants a Catalunya (Barcelona, 1952), i monografies com ara La iglesia de Santa Maria de Belloc en Santa Coloma de Queralt (Tarragona, 1954), La colegiata de Alcañiz (Madrid, 1956), o Las pinturas murales de la iglesia de Santo Domingo de Puigcerdà (Girona, 1961-1962).
  Els seus estudis sobre art modern tenen també una gran importància. A part de les investigacions sobre el Neoclassicisme català, un tema al qual dedicà molta atenció, cal remarcar la seva completa monografia sobre el paisatgista vuitcentista Carlos de Haes (Lleida, 1956), un curiós llibre sobre Surrealismo de ayer y hoy (Barcelona, 1951), i el volum dirigit per ell, Homenaje a Picasso (Oviedo, 1983), que recull aportacions a l’esmentada Càtedra Jovellanos. En altres ocasions, les conferències d’aquests cicles també foren recollides en forma de llibre.
  A partir del seu trasllat a la Universitat d’Oviedo, el 1965, l’art asturià va trobar en ell un de seus estudiosos més solvents, amb l’obra de síntesi Asturias (Madrid, Fundación Juan March, 1978), o amb monografies de temes d’èpoques tan diverses com ara Evaristo Valle (Gijón, 1977), El arte prerrománico de la monarquía asturiana (Oviedo, 1995) o La Cruz de la Victoria y las joyas prerrománicas de la Cámara Santa (1997), temes sobre els quals va publicar a més altres treballs. Va intensificar altre cop la tasca investigadora a partir de la seva jubilació, el 1986.
  Pel que fa a la seva obra sobre l’art català, va escriure una gran quantitat d’articles i treballs com ara «Historia de algunos proyectos monumentales barceloneses en la época neoclàssica», «Problemas acerca de la construcción de la Casa Lonja de Barcelona» i «La decoración de la Casa Lonja» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, Barcelona, 1946, 1947 i 1948 respectivament), «La iconografía del claustro de la catedral de Gerona» (Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, Girona, 1951), «Cuatro siglos de arte y danza en la Lonja de Comercio de Barcelona» (Hispania, Madrid, 1952), «La iglesia de Santa María de Porqueras» (Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, Girona, 1953), «Las losetas catalanas de oficiós» (Arte Español, Girona, 1954), «Fragmento de un Beato inédito en el Museo Diocesano de Gerona» (Archivos Leoneses, Madrid, 1955), «El arte barcelonés y las visitas reales de 1802» (Hispania, Madrid, 1955), «Un retablo de Salvador Gurri en Villanueva y Geltrú» (Boletín de la Biblioteca - Museo Balaguer, Vilanova i la Geltrú, 1957-1958), «Notas biográficas sobre el escultor Salvador Gurri» (Archivo Español de Arte, Madrid, 1961), «Retablos y altares barceloneses de Salvador Gurri» (Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, Barcelona, 1961), «La miniatura de la apertura del quinto sello en el Beato de Gerona» (Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, Girona, 1984 i 1985-1986) o «El caballero y la serpiente. Iconografia y orígen remotos de una miniatura singular del “Beato de Gerona» (Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, Girona, 1988-1989). Col·laborà també a la Revista de Gerona amb articles divulgatius.
  Prestà una atenció especial a la figura del gran escultor neoclàssic Damià Campeny, deixeble de Gurri, sobre el qual va fer la tesi doctoral. Sobre ell publicà diversos articles com ara «Una obra maestra del clasicismo español, la Lucrecia muerta de Damián Campeny» (Arte Español, 1952), «El paso del Santo Sepulcro del gremio de revendedores de Barcelona» (Archivo Español de Arte, 1953), «Damián Campeny artista mitológico» (Goya. Revista de Arte, Madrid, 1957), «Damián Campeny escultor religioso del período neoclásico» (Liño, Oviedo, 1989) o «El escultor neoclásico Damián Campeny y la “Iconología” de Cesare Ripa» (Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, 1992). La gran obra dels seus darrers anys fou la publicació d’una monografia definitiva sobre Damià Campeny, el gran escultor neoclàssic català, partint de la seva tesi doctoral inèdita, que posà al dia a fons, obra que omplí un buit inaudit, i on brindà a Anna Riera la possibilitat d’afegir-hi un apartat dedicat al dibuix. L’edità la Biblioteca de Catalunya el 1998, a l’arxiu de la Junta de Comerç de Catalunya, a la qual l’autor havia acudit constantment per a documentar la seva monografia.
  Fou un treballador incansable que al llarg de la seva dilatada carrera aportà treballs importants sobre tot tipus de temes, des de l’arqueologia fins l’art contemporani, passant pel preromànic, el romànic, el neoclassicisme o la pintura realista del vuit-cents, ja que va pertànyer a una generació molt més generalista que l’actual. La Universitat d’Oviedo li dedicà el 1989 un gruixut volum d’Homenaje a Carlos Cid. L’actual escola d’historiadors de l’art asturiana deu gran part de la seva existència a la tasca constant, sòlida i tenaç d’un dels historiadors de l’art més actius del país.

Bibliografia sobre Carlos Cid Priego: E. Ripoll Perelló, «Carlos Cid Priego (1920-1998)» (Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, vol. xiii, 1999, p. 351-355); Francesc Fontbona, «Carlos Cid Priego (Madrid, 1920 - Oviedo, 1998) (Goya, Madrid, núm. 264, vol. v-vi, 1998, p. 192).