Andreu Batllori i Munné, llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, va declinar exercir la seva professió per tal d’ajudar a la pròspera fàbrica de teixits del seu pare, Antonio Maria Batllori d’Orovio, de qui va heretar l’afició al col·leccionisme de ceràmica. El seu talent perfeccionista el va portar a reunir peces de ceràmica catalana d’alta qualitat. Compartia tertúlies amb antiquaris com ara Artur Ramón i Jaume Clavell; Martín Almagro, director del Museu Arqueològic de Barcelona i catedràtic de la Universitat de Barcelona; Joan Ainaud de Lasarte, director dels museus d’aquesta ciutat, i amb el seu cosí i amic, Lluís M. Llubià i Munné, director del Museu de Ceràmica. Eventualment, també participava a aquestes reunions Manuel González Martí, col·leccionista, historiador i fundador del Museu de Ceràmica de València. Amb les seves col·leccions va omplir la seva vivenda de Barcelona i sobretot, la casa Batllori-Mestres de Sant Feliu de Codines. El 1949 va contribuir a l’èxit de la publicació de la primera monografia sobre ceràmica catalana escrita conjuntament amb Lluís M. Llubià. Juntament amb el seu cosí, aquesta publicació li va reportar moltes bones relacions amb directors i conservadors de diferents museus nacionals i estrangers com The Hispanic Society of America de Nova York que, el 1952 l’anomenà membre de la Junta Directiva. Durant el 1951 i el 1952 va subvencionar totes les despeses de viatges i estades de Lluís M. Llubià als diferents centres productors de ceràmica espanyols, així com per a excavar a Teruel, Muel, Puente del Arzobispo i Múrcia. Juntament amb Lluís M. Llubià, el 1953 va ser nomenat membre corresponsal de l’Académie Internationale de la Céramique amb seu a Ginebra (Suïssa). |