Paral·lelament al vessant artístic, Joan Barbeta va desenvolupar una llarga trajectòria professional als museus de Barcelona, la qual es va iniciar el 1933 i es va perllongar fins que es va jubilar el 1981. Funcionari de la Junta de Museus de Barcelona des d’aquella primera data on va fer tasques de catalogador, va viure en primera línia els intensos treballs per a inaugurar el 1934 el Museu d’Art de Catalunya, a la col·lecció moderna del qual quedaria vinculat per sempre. La imminent guerra civil així com el temor que el patrimoni artístic custodiat al Palau Nacional pogués patir les conseqüències dels bombardejos sobre Barcelona van aconsellar els trasllats de les col·leccions fora del museu, i Joan Barbeta va ser aleshores un d’aquells funcionaris que va portar a terme la tasca exemplar de vetllar pel patrimoni artístic i organitzar-ne la salvaguarda. Aquesta experiència, lògicament, va deixar una profunda empremta en la seva memòria.
Acabada la guerra, arran de la decisió d’instal·lar les col·leccions dels segles xix i xx que havien format part del Museu d’Art de Catalunya a l’edifici del Palau de la Ciutadella, sota el nom de Museu d’Art Modern, Joan Barbeta es va vincular a aquest nou museu, inaugurat el 1945, del qual va ser nomenat director el 1967, un càrrec que va exercir fins que es va jubilar el 1981. La seva nova destinació professional al capdavant del Museu d’Art Modern va implicar, però, una certa renúncia vital, ja que, en un gest que l’honora, va decidir reservar a l’esfera privada l’exercici de la pintura en considerar que la inevitable relació amb el mercat artístic entrava en conflicte amb el seu càrrec institucional. Per tant, la seva carrera com a pintor, que no la pràctica de la pintura, va quedar interrompuda i, en conseqüència, va deixar de participar en exposicions col·lectives com havia fet fins aleshores (exposicions nacionals de belles arts, exposicions biennals hispanoamericanes, salons de Barcelona, entre d’altres). No obstant això, tant la sensibilitat inherent a tot artista com l’admiració que tenia cap a les generacions que li havien precedit, especialment les dels modernistes i dels noucentistes, a bastament representades en el Museu d’Art Modern, van guiar l’exercici de les seves funcions com a director d’aquell centre. Va participar molt activament en l’organització de les nombroses exposicions entorn de l’art català del segle xix i del primer quart del segle xx que, a partir de la dècada de 1950, es van celebrar a Barcelona en l’àmbit institucional, com ara «O. Junyent» (1961), «I. Nonell» (1962), «Las Artes Suntuarias del Modernismo Barcelonés» (1964), «J. Biosca» (1964), «X. Nogués» (1967), «A. Mestres» (1967), «El Modernismo en España» (1969), «J. Mir» (1972), «R. Canals» (1976) i «F. Gimeno» (1978), entre d’altres. Un seguit de mostres que el 1981, poc abans de la seva jubilació, va culminar amb el comissariat de la important exposició antològica dedicada a Isidre Nonell que es va celebrar al Palau de la Virreina, un artista pel qual sentia una gran admiració, a la catalogació i estudi del qual va dedicar esforç i tenacitat, sobretot en els darrers anys de la seva vida professional.
L’obligat distanciament, per motius d’edat, de la seva labor pedagògica a Llotja, així com de la seva tasca professional al Museu d’Art Modern de Barcelona, als quals havia dedicat tants anys de la seva vida, es va veure sobradament compensat en poder lliurar-se completament a la pintura, la seva veritable passió. Una passió que l’exposició antològica celebrada a la Casa Elizalde de Barcelona el 1993, poc després de la seva mort, amb una quarantena d’olis entre natures mortes, figures i paisatges, realitzats des de la dècada de 1940 fins al 1989, va posar sobradament de manifest en evidenciar que la pintura havia estat l’eix vertebrador de la seva vida. |
