Pladevall i Font, Antoni
Taradell (Osona), 1930

Antoni Pladevall i Font és historiador, investigador i publicista en els camps de la història i de l’art. Es formà al Seminari de Vic i a la Universitat de Lovaina. Des del 1949 s’integrà a l’Arxiu i a la Biblioteca Episcopal de Vic sota la guia i el mestratge d’Eduard Junyent. Ordenat sacerdot el 1957, fou professor del Seminari de Vic i de la Facultat de Teologia de Sant Pacià de Barcelona, i continuà la seva vinculació als arxius del Bisbat de Vic fins a la mort d’Eduard Junyent el 1978. Després es vinculà amb els cercles intel·lectuals de Barcelona i col·laborà assíduament amb el grup que preparava la Gran enciclopèdia catalana, en la qual fou assessor de la secció d’història eclesiàstica catalana, publicant-hi molts articles, i després continuà amb la Gran geografia comarcal de Catalunya i treballà a l’editorial Curial. Des del 1973 s’integrà en la secció de patrimoni monumental de la Diputació de Barcelona, en la confecció del catàleg d’edificis històrics i artístics de la província de Barcelona, fins que, traspassat al Servei del Patrimoni Arquitectònic i Artístic de la Generalitat de Catalunya, tingué diferents càrrecs de direcció com ara el de director general del patrimoni cultural entre els anys 1984 i 1986. Continuant la seva col·laboració amb l’editorial Enciclopèdia Catalana, treballà en la direcció de grans obres com ara Catalunya romànica, que dirigí des del 1990 fins al 1999, seguida de les Guies comarcals de Catalunya romànica (2000-2002), de l’art gòtic a Catalunya (2005-2009) i Joies del romànic català (2003). El 1977, sota el patronatge de Joan Ainaud de Lasarte, fou un dels fundadors d’Amics de l’Art Romànic, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), de la qual fou el primer president. És membre numerari de l’IEC (1994), de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1994) i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1998). Des del 1994 és Creu de Sant Jordi, i és Medalla d’Or de la Generalitat des del 2003.

La seva bibliografia és molt extensa, amb més de sis-cents articles o petits estudis i uns trenta articles publicats a la revista Ausa de Vic a partir del 1952; uns seixanta articles publicats a Monografies del Montseny, anuari del qual fou director entre 1986 i 2010, i en altres revistes científiques, miscel·lànies i d’abast general o comarcal. Col·laborà en obres més genèriques, com ara Els castells catalans, de l’editorial Rafael Dalmau, Tradicionarius o Diccionari de la història de l’església a Catalunya. Gran part de la seva producció històrica o literària es reparteix en tres eixos principals. El primer eix està relacionat amb la història religiosa, per a la qual inicialment es graduà i que marca part de la seva recerca i divulgació, com ara la primera Història de l’església a Catalunya (1989), que ha tingut tres edicions; Orígens de l’església a Catalunya a l’època romana (1994); 200 anys de cristianisme a Catalunya (2000), i molts altres treballs al Full Diocesà del Bisbat de Vic o a altres publicacions religioses. També ha publicat diverses monografies de santuaris, especialment marians, com ara els de la Gleva, el Far, el Coll, Bellmunt, Cabrera i Rocaprevera; o de monestirs, com ara l’obra encara bàsica Els monestirs catalans (1868), la qual conté il·lustracions de F. Català Roca i té tres edicions, o bé històries de monestirs, com ara els de Santa Maria de l’Estany (1978), Sant Llorenç del Munt (1980), Santa Maria de Lluçà (1969), Sant Miquel del Fai (1991) i Sant Pere de Casserres (2004). Un segon eix, fruit del contacte i la passió per l’estudi directe d’arxius públics i privats del país, ha donat com a resultat un seguit de treballs i de monografies de poblacions, com les de Vidrà (1960) o Sant Quirze Safaja (2009), o dels pobles de Centelles, Tona, Balenyà-Hostalets, Taradell, Santa Eugènia de Berga, Catellterçol, el Brull, Seva i Susqueda, a més de la col·laboració parcial amb set monografies de poblacions més. El tercer incentiu del seu treball i la seva producció, fruit de la seva passió inicial incentivada pel contacte amb el doctor Junyent, ha estat conèixer i estudiar els vells edificis i l’art del país, i això ho va canalitzar en l’estudi i la direcció professional de treballar en els inventaris de monuments del país i en estudiar-los, a més de treballar en la direcció i la col·laboració en les obres enciclopèdiques esmentades anteriorment.
  Fora d’aquests eixos té altres obres difícils de classificar, com ara Això és Catalunya (1988), Flama del Canigó. Focs de Sant Joan (1999), Mont-rodon. Història del casal i família (2001) i Montserrat. Natura i esperit (2003). També ha publicat les biografies de Silvestre II (Gerbert d’Orlhac), el general Josep Moragues, Bac de Roda (Francesc Macià i Ambert) o Francesc Sans Miquel i de Mont-rodon.