Puiggarí Llobet, Josep
Barcelona, 20 de febrer de 1821 - Barcelona, 11 de març de 1903

Josep Puiggarí Llobet cursà tres anys de filosofia i humanitats a partir de l’octubre de 1834 amb el catedràtic Joan Zafont. A partir del curs 1837-1838 inicià la carrera de dret i obtingué el títol de batxiller en lleis a l’agost de 1841. Finalment, obtingué la llicenciatura i el grau en jurisprudència l’1 de gener de 1844. La seva professió real fou la d’advocat, però avui és sobretot recordat pels seus treballs com a historiador, arxiver i dibuixant. El desembre del 1854 obtingué permís per a consultar lliurement l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i el juny del 1857, fou autoritzat per a accedir a l’Arxiu de l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta darrera institució, el novembre del 1867 obtingué la plaça de sotsarxiver, i finalment la d’arxiver en cap el juny del 1896, quan morí el seu titular, Lluís Gaspar Velasco. Sembla que també va ser oficial de l’Arxiu de l’Audiència, aleshores ubicat al Palau de la Generalitat, ja que fou citat amb aquesta responsabilitat en una breu semblança sobre ell publicada el 1861 a la revista El Museo Universal (p. 222). El dia 1 de març de 1861 ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, el 26 de febrer de 1866 fou nomenat membre corresponent de la Real Academia de la Historia, i el 2 de gener de 1877 fou també corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Va ser també vocal de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics, on va exercir de secretari durant uns quants anys. Ara bé, segurament la distinció que ell apreciava més fou la presidència de l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, que ell mateix va fundar l’octubre del 1877. Mantingué aquest càrrec fins al desembre del 1891, data en què fou ofès per determinades crítiques per part d’alguns socis i decidí dimitir de forma irrevocable i apartar-se de l’associació.
  Des d’una data molt primerenca —el 1838, amb només disset anys— Puiggarí va fer dibuixos originals que, gravats per altres, van servir per il·lustrar diverses i nombroses obres literàries i històriques. Resta per fer un estudi monogràfic amb voluntat de catàleg sobre la seva obra dibuixada i estampada. Darrerament li ha estat restituïda la paternitat en el dibuix de la sèrie de vuit estampes calcogràfiques amb el títol Escenas de la revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842, publicades de manera anònima el 1843, que il·lustren els aldarulls iniciats el 15 de novembre de 1842 i finalment reprimits amb el criminal bombardeig de la ciutat des del castell de Montjuïc el 3 de desembre, ordenat pel general Espartero, que es va allargar durant tretze hores i que va causar l’enderroc i l’incendi de més de tres-cents edificis i una trentena de morts.

Puiggarí mereix un lloc destacat en la nostra historiografia artística per haver estat el primer a fer d’historiador, el primer a utilitzar la documentació d’arxiu per a establir la paternitat de les obres i conèixer i analitzar les condicions del seu encàrrec i la seva funció. Creia en el que aleshores s’anomenava la «ciència arqueològica», és a dir, el coneixement del passat a partir de les dades que proporciona l’excavació o el buidatge documental. La seva especialitat fou l’estudi de la indumentària, una disciplina que avui veiem com a complementària de la història de l’art i de la història general, però que aleshores —els anys centrals del segle xix— era vista com un instrument clau, imprescindible per al coneixement de les arts del passat. Era valorada com una via d’entrada privilegiada per a l’expertització o la classificació de les obres i un coneixement de gran utilitat per als artistes, que tenien aleshores en la gran pintura d’història i en la propietat de la seva escenografia el repte fonamental de promocionar-se i triomfar als grans certàmens oficials. A Espanya compartí aquest interès amb dos estudiosos, el primer fou Valentín Carderera (1796-1880), que en la seva Iconografía espanyola publicada en dos luxosos volums el 1855 i el 1864, descrivia amb atenció la indumentària dels personatges històrics que estudiava; i el segon fou el militar i historiador Serafín María de Sotto, tercer comte de Clonard (1793-1862), que escriví diverses monografies sobre la indumentària militar, i en un àmbit més ampli publicà el llarg article «Discurso histórico sobre el traje de los españoles desde los tiempos más remotos hasta el reinado de los Reyes Católicos», publicat pòstumament a les Memorias de la Real Academia de la Historia, vol. ix (1879).
  La tasca intel·lectual de Puiggarí es pot considerar en dos grans blocs, un com a publicista amb una obra enorme en revistes i diaris, i un altre com a autor de diverses monografies centrades en monuments i en temes d’indumentària. Com a publicista no es disposa d’un estudi detallat que arreplegui el conjunt del seu treball, que segurament començaria en la dècada dels anys cinquanta. És molt important la seva participació en dues revistes de Madrid que foren impulsades per impressors catalans. El Museo Universal sortí el 15 de gener de 1857, fruit de l’associació de Josep Gaspar i Maristany amb Josep Roig i Oliveras, propietaris de l’impremta Gaspar i Roig. Inicialment, fou quinzenal, i a partir del gener del 1860, passà a ser setmanal. El novembre del 1869 es deixà de publicar per donar pas a una nova capçalera de major volada i ambició, La Ilustración española y americana, també de llarg recorregut. Puiggarí signà amb les inicials la introducció de presentació d’El Museo Universal, i també féu el mateix al primer número de l’any següent, cosa que indica un evident protagonisme en la tutela intel·lectual de la publicació. Hi publicà un total de seixanta-tres articles, alguns dels quals per la seva llargada es reparteixen en diferents números. Normalment tractava temes històrics i artístics, encara que també escrigué sobre altres temes, com ara les festes del Corpus a Barcelona i a Granada, sobre les processons de la Setmana Santa a Barcelona, o la tradició de les festes majors a Catalunya. Publicava textos de viatgers medievals i entrades solemnes de reis, entre altres documents d’interès històric. Escrivia sobre alguns temes d’història de la indumentària i de l’armament, però també feia crítica d’exposicions d’art, com ara la de les exposicions de pintures organitzades per la barcelonina Sociedad de Amigos de las Bellas Artes el 1858 i el 1859, que es poden considerar veritables incunables d’aquest gènere literari a casa nostra. La seva col·laboració a La Ilustración Española y Americana durà onze anys, del 1870 al 1880, i se situa en una mateixa línia però amb menys assiduïtat, ja que només s'hi troben trenta-tres articles. Segurament, el motiu d’això fou l’orientació de la revista cap a un model de periodisme d’actualitat, en el qual hi tenien menys cabuda les curiositats erudites pròpies de l’etapa anterior. Val la pena recordar que fou en aquesta revista, el 1870 (p. 138), on publicà el contracte de Lluís Dalmau per a la famosa Verge dels Consellers. Aquest mateix any, també hi publicà la crítica minuciosa de l’exposició de belles arts de Barcelona, on es troben elogis al quadre de Lluís Rigalt, Efecte de la boira a Montserrat, i a El darrer viatge de Modest Urgell, tots dos reproduïts juntament amb una curiosa imatge del conjunt de l’exposició. El 1872 aparegué un comentari entusiasta sobre el conjunt de l’obra de Goya, quan aquest artista encara no tenia ni de lluny el reconeixement universal que té actualment. També realitzà dues cròniques sobre els Jocs Florals del 1870 i el 1878. Finalment, el 1879 escrigué un comentari sobre l’exposició de «Trajes y armas» de l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa del gener del 1879, amb la única imatge (p. 52) que ens ha quedat d’aquestes primeres exposicions retrospectives celebrades al centre dels mestres d’obres, situat a la segona planta del Palau Maldà (carrer del Pi, núm. 5).
  Pel que fa a les revistes editades a Catalunya, Puiggarí publicà a les Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona el seu reconegut article «Noticia de algunos artistas catalanes inéditos de la edad media y el Renacimiento», aparegut el 1880 (p. 71-103 i p. 265-306), on exhumà per primer cop els noms de Bernat Martorell i de Jaume Huguet, entre d’altres. Abans havia col·laborat a la Revista de Cataluña, publicada el 1862, i amb sis articles a la Revista Histórica Latina, que es publicà entre 1874 i 1877. En un dels articles (1874, 5, p. 8-11), aportà documentació per a l’estudi de la capella reial de Santa Àgata. El 1885 participà al primer tom del Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana de Mallorca, amb un breu article sobre una ceràmica medieval. A la Revista de Gerona, el 1891, donà a conèixer un joc de naips català del segle xv, que suscità un comentari crític de l’expert Josep Brunet i la rèplica de Puiggarí dins el mateix volum. En català, publicà a La Renaixensa, durant el període en què fou revista entre 1871 i 1880, setze articles i quatre transcripcions de documents. També publicà dos articles a L’Avens el febrer i l’abril del 1883. En el primer, comenta l’antic braser del segle xvii, un dels tres que escalfaven el Saló de Cent i que aleshores era a l’arxiu municipal, i en el segon estudia el famós brodat de Sant Jordi de la capella del Palau de la Generalitat, aleshores seu de l’Audiència. Després, col·laborà puntualment a Ilustració Catalana els anys 1887, 1889 i 1891.
  Cal recordar també la seva tasca d’editor en publicar el 1878 el Libre de algunes coses asanyalades succehides en Barcelona y en altres parts; format per Pere Joan Comes en 1583 y recóndit en lo Arxiu del Excelentíssim Ajuntament; ara per primera volta publicat ab deguda llicència baix la revisió de D. Josep Puiggarí, un volum de 683 pàgines, de gran interès històric com a font documental. Cal destacar també la tasca d’historiador sobre la guerra del francès, amb la monografia La Jornada del Bruch. Vindicación de Igualada sobre su principalidad en la misma (Igualada, 1892). També li interessà, com a bon medievalista, el tema de l’heràldica, del qual té algun article i el fullet L’escut heràldic d’Igualada. Crítica històrica (Barcelona, Impremta La Catalana, 1891). Mereix una menció a part l’opuscle Monografia de la casa palau y museu del Exc. Sr. D. Eusebi Güell y Bacigalupi ab motiu de la visita oficial feta per lo Centre (Barcelona, Impremta de l’Avenç i Grup Excursionista de Catalunya, 1894), amb la crònica de la visita d’un grup d’estudiosos del Centre Excursionista a la col·lecció d’antiguitats aplegades al Palau Güell, aleshores acabat de construir. El darrer que publicà fou la petita monografia Capilla de San Cristóbal del Regomir. Reseña histórico-descriptiva (Barcelona, Jose Cunill Sala, 1899), que amplia un treball anterior.
  El llibre de Puiggarí més valuós i segurament el més llegidor és Garlanda de Joyells. Estudis i impressions de Barcelona monumental (Barcelona, Impremta de La Renaixensa, 1879), el primer llibre escrit en llengua catalana que tracta de monuments del passat. Puiggarí recupera i adapta diversos treballs seus de tipus monogràfic publicats a diverses revistes, com ara El Museo Universal. No renuncia a una intenció literària i evocativa, pròpia del Romanticisme en què es formà, però hi ha també una voluntat de fer una completa història de la ciutat amb nova documentació quan escau, i d’una manera singular, expressa una explícita reivindicació del valor que els seus monuments tenen com a testimoni insubstituïble del passat.
  Les seves investigacions més especialitzades tracten sobre indumentària. El 1886 publicà Monografía histórica e iconográfica del traje, un volum de 288 pàgines en quart, il·lustrat amb 618 gravats fets a partir dels seus dibuixos, i editat amb un cert luxe per la Llibreria de Joan i Antoni Bastinos de Barcelona. Es tracta d’un recorregut per la història universal del vestit des del temps dels egipcis fins al seu propi temps. No es pot considerar una obra de recerca de primera mà, la seva intenció és clarament divulgadora i adreçada a un públic ampli, però és una demostració de la seva intensa familiaritat amb el tema. De fet, és el primer treball d’aquestes característiques en espanyol. Treballà tota la seva vida en una obra monumental sobre la indumentària hispànica des de l’època antiga fins a les primeres dècades del segle xix. El 1890 es publicà un capítol, amb el títol «Estudios de indumentaria española concreta y comparada», el corresponent als segles xiii i xiv, dins la línia d’edicions de l’Asociación i segurament finançat per aquesta, però la resta quedà inèdita. Aquest treball prolix es conserva manuscrit i complet a l’arxiu de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, per llegat testamentari del seu autor, i va acompanyat per uns extraordinaris àlbums gràfics de gran interès. Aquest conjunt documental i gràfic constitueix un material d’extraordinari valor i utilitat per a l’estudi de l’art català antic, ja que proporciona les primeres còpies d’obres del nostre art medieval, juntament amb notícies puntuals sobre ubicacions i procedències que trobem de forma sumària com a explicació al peu de les imatges.
  Cal citar el seu protagonisme en l’impuls i l’organització de la gran exposició retrospectiva celebrada a l’edifici de la Universitat de Barcelona durant els mesos de setembre i octubre del 1877, on s’aplegaren 1.463 peces, i que donà lloc a l’edició d’un sumptuós catàleg que es titulà Álbum heliográfico de la exposición de artes suntuarias (Barcelona, Imprenta del Heredero de don Pablo Riera, 1878). Aquesta publicació és molt important, ja que constitueix el primer catàleg d’una exposició d’art a Espanya que s’il·lustra a partir de fotografia. Convé no oblidar els textos dels àlbums de l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, publicats entre 1878 i 1888, que són sempre seus encara que no vagin signats. Entre aquests textos cal destacar el del 1880, dedicat al gravat hispànic, ja que és la primera monografia publicada sobre el tema, amb una explícita voluntat de reivindicar una tradició pròpia en aquesta disciplina artística. També cal destacar l’àlbum dedicat a la col·lecció «Faraudo», on s’assaja per primera vegada en espanyol una història general de l’estampa.
  Josep Puiggarí fou el primer estudiós sistemàtic del nostre patrimoni artístic amb especial atenció a l’art medieval. La seva formació encara romàntica, el seu estil literari un xic massa retòric i la seva focalització en el tema de la indumentària han dificultat el seu reconeixement per part de les generacions d’estudiosos posteriors. Una anàlisi detinguda del conjunt de la seva vasta obra com a publicista i investigador, que la contextualitzi de forma adequada, hauria de restituir a Puiggarí el lloc que li correspon com a precursor de la història de l’art a Catalunya.

Bibliografia sobre Josep Puiggarí Llobet: Manuel Osorio y Bernard, Galería biográfica de artistas españoles del siglo xix (Madrid, Imprenta de Moreno y Rojas, 1883-1884, p. 558); Antoni Elias de Molins, Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix, vol. ii (Barcelona, Imprenta de Fidel Giró, 1889, p. 399-400); la presentació anònima d’una selecció de textos seus amb el títol Joyells barcelonins, dins el núm. 261 de la col·lecció «Lectura Popular. Biblioteca d’Autors Catalans», vol. xv (Barcelona, Il·lustració Catalana, 192-?); Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana, s. v.; Bonaventura Bassegoda Amigó, Lluís Vermell, escultor y pintor de retrats. Discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona, 1922, p. 7-8); Lluís Puiggarí i Font, Josep Puiggarí i Llobet (Barcelona, 1960); Gran enciclopèdia catalana, s. v. (article signat per Francesc Fontbona); Francesc Fontbona, «Els orígens de la historiografia de l’art catalana», a Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història, vol. i (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2003, p. 447-461); Francesc Fontbona, «Historiografia de l’art catalana», a Albert Balcells (ed.), Història de la historiografia catalana (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2004, p. 271-299); Bonaventura Bassegoda, «Tres episodis de la història del col·leccionisme a Catalunya. Josep Puiggarí i les exposicions de l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, la pinacoteca de Josep Estruch i Cumella i el Palau Maricel de Charles Deering», al volum B. Bassegoda (ed.), Col·leccionistes, col·leccions, i museus. Episodis de la història del patrimoni artístic de Catalunya (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona i d’altres, 2007, p. 119-152), de la col·lecció «Memoria Artium»; Pilar Vélez, Els capdavanters del salvament, cura i estudi del patrimoni cultural de Catalunya. Els «doblement acadèmics» de Bones Lletres i Belles Arts (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2009), que recull tota la seva bibliografia anterior sobre el tema; Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres i Fundació Noguera, 2012), s. v. —P. Vélez—, i Bonaventura Bassegoda, Josep Puiggarí i Llobet (1821-1903), primer estudiós del patrimoni artístic, que conté el discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2012).