Historiador de l’Art per vocació, en Ramon Nonat Comas és encara un gran desconegut, incomprès i sembla que menystingut, si ho valorem a través de la manca d’estudis monogràfics sobre la seva obra, com a estudiós de l’art i historiador. Les seves aportacions, a partir d’articles o del seu llegat personal, avui custodiat per l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, ha esdevingut, per la diversitat de temes i interessos, quasi un anecdotari a ulls de molts historiadors. Res més lluny de la realitat: en Comas va ser un historiador de l’art sistemàtic en la seva manera de treballar, rigorós a l’hora d’escriure i, quant als temes sobre els quals va treballar són d’una transversalitat absolutament contemporània i de gran curiositat intel·lectual. Els interessos vinculats a la recerca històrica i a la història de l’art són heterogenis i l’objecte dels seus treballs; recerques i publicacions inclouen, des de les arts gràfiques a les arts populars, l’art sumptuari, l’arquitectura monumental i domèstica, l’art i arquitectura medieval, barroca, vuitcentista; les arts aplicades a l’arquitectura, la música i estudis vinculats a l’etnografia.
La seva obra més popular és l’estudi sobre els esgrafiats de Barcelona «Datos para la historia de los esgrafiados en Barcelona», publicada el 1913 dins l’edició d’en Carreras i Candi de La Via Layetana. Un monogràfic sobre els esgrafiats de la ciutat, que és encara l’obra de referència per a tots aquells que estudien la matèria, sense cap altra publicació posterior que aporti noves lectures, interpretacions o novetats en el coneixement específic de l’esgrafiat. Comas no va limitar-se a realitzar un catàleg dels edificis amb esgrafiats a les façanes, sinó que va aportar un relat històric sobre la introducció d’aquesta tècnica a Barcelona, la descripció de l’execució dels diferents tipus d’esgrafiat, les eines utilitzades, els artesans que les executaven i els autors d’alguns dels dibuixos esgrafiats. També, en el seu catàleg, va mes enllà d’una acurada descripció i té la capacitat d’observar i descriure no sols la iconografia o l’estil, sinó també la composició, l’existència o no de colors, les textures, etc. Afegeix una classificació dels diferents tipus d’esgrafiats i quelcom encara més important: hi aporta un coneixement profund sobre l’arquitectura domèstica, relacionant tipologia d’esgrafiat amb l’edifici existent, des de lèpoca medieval fins finals del segle xix. Aquesta monografia va ser un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona i va acompanyada de les fotografies d’Adolf Mas i Ginestà (Solsona, 1861-Barcelona, 1936) i dibuixos del propi Comas. És una obra clarament de maduresa, ja que l’autor portava més de 30 anys realitzant recerques a l’entorn del patrimoni arquitectònic i artístic de la ciutat.
Va iniciar-se en els treballs artesans i artístics de la mà del seu pare, pintor i decorador d’interiors. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, per després passar a ser aprenent d’en Josep Planella i Coromina (Barcelona, 1804-1890), reconegut escenògraf i decorador vuitcentista. Comas col·laborà amb Josep Planella en diferents escenografies, algunes destacades com les realitzades per al Tívoli en la temporada de 1882-83. Foren els anys més difícils d’en Planella, i en Comas combinà la col·laboració amb ell, amb els treballs de decoració d’edificis. Una trajectòria que semblava paral·lela a la de l’escenògraf Soler i Rovirosa (Barcelona, 1836-1900), però que poc a poc deixà de banda, per dedicar-se a la recerca i publicació d’articles de temàtica diversa per a molts diaris i setmanaris de l’època: La Veu de Catalunya, Lo Pensament Català, La Creu del Montseny, El Correo Catalán, La Publicidad, Las Noticias, D’Ací i d’Allà, La Tomasa, La Renaixença, La Revista de Catalunya, i fonamentalment al Butlletí del Centre d’Excursionisme de Catalunya; en el qual va escriure de manera regular des de 1897.
La vinculació amb el Centre d’Excursionisme de Catalunya va ser clau per entendre les seves recerques i també la forma de comunicar-les. Comas, s’impregnà de l’esperit de l’excursionisme científic, introduint en els articles itineraris –excursions– de coneixement, tant de Barcelona com d’altres indrets de Catalunya. Són nombrosos els articles publicats, entre els quals destaquen: «Excursió des del carrer de la Avellana a la Torra del "Seny de les Hores" de la Catedral (1898)» i «Excursió á la salut de San Feliu de Llobregat (1901)», entre molts d’altres. Al Centre, hi va treballar de bibliotecari durant els anys 1897 i 1898. A partir de 1898 fou membre de la Junta de govern de La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, on va realitzar treballs de recerca i difusió. El 1904, amb la creació d’una secció específica sobre Folklore al Centre d’Excursionisme, en passà a ser l’arxiver. Aquests treballs li van permetre també desenvolupar la sistematització i catalogació de la documentació, així com el contacte amb professionals de diferents disciplines i vinculats amb el món de l’art i l’arquitectura, en un moment especialment important per el patrimoni de la ciutat amb l’obertura de la Via Laietana i l’enderroc de molts carrers de la ciutat medieval. Vinculat a l’interès per la història i la preocupació dels futurs enderrocs, va escriure una sèrie de notes al Butlletí del Centre, durant el 1903, explicant els monuments artístics barcelonins desapareguts durant el segle xix.
A més a més dels articles, Comas va impartir conferències en el Centre, vinculades a artistes importants com el pintor Joseph-Bernard Flaugier (Martigues, 1757-Barcelona, 1813), o l’escultor Ramon Amadeu i Grau (Barcelona, 1745-1821), a l’arquitectura sacra i civil, etc. A partir de 1905, se’l vincula més a aportacions dins l’àmbit del folklore, impartint xerrades sobre rituals religiosos, com les processons de La Bona Mort i dels Enamorats.
A partir de 1913, després de la publicació del seu estudi sobre els esgrafiats, continuà treballant en diferents encàrrecs que mai varen veure la llum. Els documents del fons personal de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, la majoria dels quals són inèdits, ens apropen als projectes endegats. La temàtica dels escrits abasta, des d’un diccionari d’artistes del segle xix, a recorreguts descriptius per la ciutat de Barcelona i recerques específiques de casalots i famílies benestants de la ciutat o espais tan significatius com el monogràfic dedicat al Jardí del General. El fons inclou també un recull d’escrits d’autors com Conrad Roure (1841-1928), Antoni Careta i Vidal (1834-1924) i Lluís Tintoré i Mercader (1865-1947), entre d’altres. Destaca, per singular, un text novel·lat sota el títol de César y Pompeyo. Fantasía i l’exhaustiu recull de dades sobre el que ell va anomenar «La galeria de dones catalanes».
La darrera obra, encarregada per l’Ajuntament de Barcelona, va ser l’estudi històric vinculat a tots els carrers de Barcelona, realitzada conjuntament amb Josep Roca i Roca (Terrassa, 1848-Barcelona, 1924). Poc temps després de finalitzar-la, va morir. El mateix any de la seva mort, el 1918, Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887-Barcelona, 1975) recentment incorporat a l’Arxiu Històric, anota en la seva agenda personal la conveniència d’adquirir l’arxiu d’en Ramon Nonat Comas. El 1919 s’aprova la seva proposta i es dipositen els documents a l’arxiu el 3 de febrer de 1919. |
