Malgrat que és difícil desvincular-lo de la seva faceta de poeta, novel·lista i dramaturg, Olívia Gassol en destaca la seva concepció dels gèneres literaris com a “vasos comunicants” i dins la seva vasta producció no deixà de banda el món artístic. El seu interès per les arts plàstiques va donar resultats com Aproximació a tres escultures de Subirachs (1960), Aproximació, tal vegada el·líptica, a l’art de Pla Narbona (1968), Formes i paraules. Aproximació a l’art d’Apel·les Fenosa, en homenatge (1975) i Les roques i el mar, el blau. Dibuixos, amb algun mot, de temes clàssics a cura de César Estrany (1976). El denominador comú d’aquestes obres és la complicitat que s’hi evidencia entre text i imatge, ja que els dedicats a Pla Narbona i Apel·les Fenosa són directament textos literaris (el segon, fonamentalment poesia) il·lustrats amb obra dels mateixos artistes, mentre que el llibre sobre Subirachs és una obra coral on Espriu mescla assaig i poesia, però que s’acompanya de textos d’altres autors com Maria Aurèlia Capmany, Joan Margarit, Alexis Eudald Solà o el mateix Josep Maria Subirachs.
A Ocnos i el parat esglai, obra pòstuma on l’editor Ramon Balasch recull la seva obra curta de pròlegs, articles, notes i altres comentaris de producció assagística, hi ha una part intitulada «La mirada de l’art». Aquesta compila una sèrie d’escrits, fonamentalment pròlegs o textos adreçats a catàlegs d’exposicions d’artistes amb alguns dels quals es posa de manifest que existia una relació d’amistat o de complicitat fins i tot geogràfica, donat que fa escrits per a artistes maresmencs com Manuel Cusachs, M. Àngels Domingo Laplana (Madola) o per al seu parent llunyà Francesc Espriu. Són textos que interessen per la seva varietat: des de la seva predilecció per Picasso fins a la crítica poc afalagadora a la Vida secreta de Salvador Dalí, passant pel seu interès per l’obra de pintors tan dispars com Andreu Fonts o Joan-Pere Viladecans. Dins aquesta nòmina d’artistes no és gens menyspreable el nombre de dones a les quals dedicà generoses línies, com Amèlia Riera, Rosa Maria Bertran, Rosa Biadiu o Maria dels Àngels Freixanet.
També fa algunes consideracions artístiques més aviat descriptives a Aproximació a Santa Coloma de Farners i els seus entorns (1983), concebut com una mena de guia per a la població que el va veure néixer, però el text més extens i de major aproximació historiogràfica a la vida i l’obra d’un artista és el que dedicà al pintor Xavier Nogués, intitulat Sobre Xavier Nogués i la seva circumstància (1982) i il·lustrat amb quaranta-sis litografies de l’artista, en què estableix aquest diàleg habitual en la producció d’Espriu vinculada a l’àmbit artístic.
En definitiva, els seus textos sobre art acostumen a ser curts i encaminats més cap a la vessant crítica que no a la històrica i sovint estan plens de referències literàries que no s’escapen a l’evidència del seu ofici, però que posen de manifest que a Salvador Espriu l’interessava l’art i estava amatent a l’activitat dels artistes del país. |